Aleksiévitx, Serés, Butler: maneres de donar veu als que no en tenen

El passat 5 de novembre Judith Butler va fer una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Cossos que encara importen dins dels debats paral·lels a l´exposició +HUMANS.

En un marc occidental on parlem de precariat, refugiats de guerra i immigrants, la pensadora americana va intentar conduir els seus arguments des de les tesis que va desenvolupar al seu text seminal Bodies that matter on va posar en qüestió les nocions de sexe, gènere i identitat sexual, i va cimentar les teories queer i transgènere.

La idea és que, des del punt de vista de les polítiques del cos, estan en un mateix nivell d´estudi tots els que han de viure en precari, des dels transexuals fins als refugiats. I de la mateixa manera que és possible una teoria feminista o queer, també ho ha ser una que englobi immigrants, refugiats i precariat en general. Tot i que el punt de vista de Butler és performatiu, en el sentit que les minories excloses no existeixen fins que s´organitzen i es fan visibles per lluitar pels seus drets, el fet que el propi cos sigui una construcció històrica fa que necessiti un vocabulari  propi que el deslliuri dels tòpics i imposicions de cada època determinada. I aquí és on fer una teoria dels que viuen en precari ha de servir com a exploració de les possibilitats futures de viure millor. Un exercici de democràcia, en el sentit de preguntar-se i qüestionar qui decideix que uns cossos visquin millor que altres i per què alguns han de viure amenaçats o protegits. Cal fer una crítica al sentit comú, diu Butler, i al discurs hegemònic, i lluitar per aquest dret polític bàsic dels cossos de poder-se moure i viure millor. Cal qüestionar-se aquesta idea generalitzada que castiga el que està en precari. I Butler creu que el llenguatge és la millor manera d´imaginar el possible.

Estris de cuina dins una nau. Foto de F. Serés

Després de sentir la conferència de Judith Butler se´m va fer clara la incomoditat que vaig sentir tot llegint el darrer llibre de Francesc Serés La pell de la frontera on a través d´un text diversificat s´acaba donant veu, també, als temporers de la fruita de la zona de la Franja, majoritàriament treballadors en precari de l´Àfrica occidental i del nord, i eslaus i centre europeus. Incomoditat que no venia marcada pel tema ni pel retrat despullat dels immigrants, sinó per una intenció podríem dir-ne ontològica que sobrevola tot el llibre: la idea que aquestes històries no existirien si algú no les hagués explicades, idea que l´autor va puntejant de tant en tant com si només el llenguatge fes reals els sofriments dels que pateixen, i que hi ha un deure en l´escriptor d´obrir aquest espai al servei dels que viuen en precari. Malgrat tot, en el text de Serés es fa evident també que els immigrants només s´han fet presents quan s´han agrupat i organitzat, ja sigui acampant a la Plaça de Catalunya o a l´Església del Pi, però que aquesta ha sigut no només una visió incòmoda, sinó fins i tot intolerable pel pensament hegemònic d´una  Barcelona deutora del turisme globalitzat.

Tot i que la finalitat de Serés aquí no és tant la de teoritzar com la d´empatitzar la precarietat: com el pagès o el professor que fan el que poden, així també l´escriptor -ell mateix escrivint en una llengua minoritària- farà el que podrà. I aquesta veu dolorida en primera persona acabarà sent també la mala consciència del lector que se sent identificat amb un malestar a mig camí del sentiment de culpa i la necessitat de redempció. El retrat de l´immigrant, malgrat les fotos i el context multinacional, acabarà sent en realitat també el del ciutadà local desbordat pels esdeveniments.

Tendes de treballadors de la fruita de La Franja. Foto de F. Serés

Encara un altre moviment molt diferent és el que proposa Svetlana Aleksiévitx en els seus textos per donar veu a gent de l´antiga Unió Soviètica. Tal és el cas, per exemple de Temps de segona mà. La fi de l´home soviètic on retrata de manera no menys crua la vida, les il·lusions i desenganys de tota aquesta gent que va néixer i créixer sota el règim soviètic i va viure de primera mà la Perestroika de Gorbatxov, l´ensorrament del règim després -inclòs el Partit Comunista i tota la infraestructura socialista-, el breu cop d´estat de l´Exèrcit i l´arribada al poder de Ieltsin, i la posterior implantació d´una economia de mercat accelerada i salvatge que va fer enriquir les màfies i la gent sense escrúpols, a base d´assassinats i extorsions i que va deixar a la misèria la gran majoria, ara ja sense l´assistència ni del Partit ni de l´Estat.

Aquest daltabaix econòmic, social i psicològic és narrat a través de múltiples veus, provinents de múltiples entrevistes enregistrades en una gran varietat d´espais i a una gran varietat de gent, tot i que predominen les veus de les dones, en confessions fetes en la intimitat de les cuines, un espai tradicionalment de confidències en l´antiga cultura soviètica.

Estilísticament el més sorprenent és que l´autora, a part esclar de la feinada de les entrevistes i de fer les preguntes adients, fa una intervenció aparentment mínima en les paraules dels testimonis perquè les deixa tal qual, només amb breus incisos en cursiva ja sigui per indicar estats d´ànim, interrupcions o aclarir alguna altra cosa, i notes a peu de pàgina per contextualitzar noms o fets concrets. I dic aparentment perquè sí que ha fet la tria dels textos i, com un muntador de cinema, n´ha decidit el lloc en el discurs perquè acompleixin la missió final de retratar una gent i una època. I cal dir que ho aconsegueix amb escreix i emociona.

És curiós que a les llibreries s´hagin de buscar els textos de Butler i Aleksiévitx a la secció d´assaig i el de Serés a narrativa, perquè tots tres fan el mateix: donar veu als que no en tenen, tres autors per tant estrictament polítics. Tots tres fan una funció també de denúncia,  i tots tres mostren la injustícia d´un món que dóna per fet que uns han de viure millor que els altres com si això fos el més natural del món. És interessant de veure com a través del llenguatge tots tres intenten carregar de raons els més febles, intentant canviar la sintaxi de les relacions,  però deixen alhora el lector sense alè sabent que els més febles es quedaran allà igual, de la mateixa manera, vivint pitjor, perquè l´esforç per canviar les coses no és petit i afecta ni més ni menys que al gruix del sistema de vida occidental..

Israel i Palestina (i VI): la diversitat de la societat israeliana

Si algun tòpic cau ràpidament per terra després de visitar Israel és el de la visió monolítica dels jueus. Tots els pressupòsits pejoratius forjats, entre d´altres, a base de l´Espanya negra de la Inquisició -expulsió dels jueus- i del catolicisme més ranci -carraques de matar jueus-, més tot l´antisemitisme europeu del segle XIX -jueus com a usurers del nas gros- que culmina amb l´Holocaust del segle XX, ens han fet imaginar -almenys a mi- la societat israeliana com un bloc compacte i homogeni, una societat uniforme  tancada dins de sí mateixa. I no.

Ja només amb pocs minuts al país, en pujar fora de l´aeroport de Tel Aviv en un "shuttle" (taxi/furgoneta compartit) juntament amb altres deu o dotze persones, hi havia un parell de haredims vestits com al segle XIX, un avi i un jove pèl roig d´uns vint-i-pocs anys, que va dir els bons dies amablement en anglès i que s´anava canviant de seient a mesura que anaven pujant altres passatgers, amb no cap altra finalitat que evitar seure al costat d´una noia o una dona. Finalment es va entaforar en un racó davant meu protegit per una barrera de mascles i quan el vehicle va arrencar en direcció a Jerusalem va treure el seu mòbil de darrera generació i va començar a jugar a un joc d´aquests d´adolescents que van disparant i matant tot el que es mou i van passant pantalles. Modernitat i tradició alhora és el que ens esperava.


Pintada en un carrer de Tel Aviv

Després de pocs dies a Jerusalem ja tens clar que dir "jueu" o "israelià" no té cap sentit, i que la gent que es mou pels carrers, els bars, els mercats, els llocs sants, els autobusos, els tramvies o on sigui són d´una varietat extraordinària. Deixant a part els turistes, que es localitzen en llocs molt concrets de la ciutat, escoltaràs arreu moltes variants idiomàtiques a part de l´hebreu, ommnipresent a tot arreu i amb el qual es dirigiran a tu sempre com a primera opció tant als mercats, com als museus, les botigues, als restaurants o pel carrer. Escoltaràs sovint rus i múltiples variants de llengues eslaves, perquè des de la caiguda de la Unió Soviètica l´any 1989 potser aquest sigui el grup cultural més nombrós que ha arribat -i continua arribant- a Israel. Sentiràs el castellà amb accent argentí, a les botigues o parades del mercat, així com el castellà antic que la gent canta en els nombrosos concerts dels festivals d´estiu perquè ha après de memòria, fent-la seva, la tradició sefardita. Sentiràs l´anglès amb l´accent inconfunsible americà en boca de molts colons, tant a Jerusalem com a Cisjordània, que continuen arribant també sense parar subvencionats per diferents corporacions americanes. Sentiràs també haredims parlant francès o alemany, sentiràs parlar tigrinya i amarinya per boca d´eritreus i etíops i sentiràs també l´àrab, clar, no només als palestins, sinó també a iemenites o a ciutadans israelians d´origen àrab, que n´hi ha centenars de milers no només a Jerusalem oriental sinó també a ciutats de la costa com Jaffa, Haifa, Acre i infinitat de poblets àrabs dins el territori israelià.

graffiti al carrer Jaffa de Jerusalem

Des del punt de vista de l´aspecte físic, la varietat encara és més gran, sovint no tant per diferències facials o antropomòrfiques sinó més aviat en el vestir o en diferents marques distintives. El color de la pell anirà des del fosc d´alguns africans fins al pal·lid dels nòrdics o alguns eslaus passant per tota la varietat de mulatos i morenos imaginable. I en aquest punt caurà un altre prejudici que havíem portat fins aquí: la diferència física entre jueus i palestins. De seguida veuràs que per la cara són indistingibles, que hi ha jueus molt morenos i palestins pèl rojos o amb ulls blaus i que per tant a simple vista són molt semblants (De fet, estudis genètics recents indiquen que jueus i palestins són grups genèticament germans i tots dos genèticament cosins de drusos i beduins).

Pel vestir, el grup més vistós és els dels haredims, dels quals, a base de dies, podràs apreciar també les subtileses. A part del vestit negre, camisa blanca i barret negre preceptiu, hi haurà subtils variacions en sàbat o en altres dies festius on sortiran barrets folrats de pell de guineu, abrics fins als peus -sí, també a finals d´agost amb temperatures de 35º-, o bates atornassolades de ratlles primes grises i negres. Les dones sempre amb els braços tapats, faldilla fins als peus i els cabells coberts o perruca. Veuràs també pel carrer o en llocs públics molta gent amb kipà -la petita peça de roba rodona que sembla que s´aguanti miraculosament darrere la closca de nens, adults i avis- i d´altres que, a més, portaran una mena de samarra blanca -a sobre o a sota-, d´on pengen quatre cordetes gruixudes cap avall per recordar permanentment les prometences del judaïsme. Tant uns com altres s´identifiquen així com a ultraortodoxes des d´un punt de vista religiós, ja que la gent simplement practicant solament usa la kipà a la sinagoga o en llocs sagrats o a casa en les festes religioses, però no habitualment pel carrer.

Des del punt de vista polític, les diferències són igualment importants perquè cobreixen tot l´arc clàssic des de l´esquerra més dura fins l´ultradreta més intransigent, però amb l´important afegit del matís religiós, des dels laics fins als sionistes més dogmàtics, amb la qual cosa les diferents combinacions entre tots dos factors dóna una gran diversitat i fragmentació de la societat israeliana des del punt de vista polític que naturalment es veu reflectida al seu Parlament (Knesset) on per obtenir majories sovint han de pactar diversos partits no sempre coincidents del tot en els programes polítics o religiosos. Cal dir que minories com els haredims, els colons o els àrabs israelians tenen tots poca o molta representació parlamentària i per tant veu i vot a l´hora de decidir les polítiques generals del país.

Pintada al carrer Salahuddin de Jerusalem oriental

Aquesta riquesa en la política formal es transmuta també en la societat civil en forma de múltiples associacions de tota mena. Cal dir que la societat israeliana està hipersensibilitzada, per raons òbvies, davant de qualsevol tipus de conflicte i per tant són normals les mobilitzacions, manifestacions o concentracions en favor o en contra de qualsevol tema que afecti la sensibilitat nacional. No és estrany per tant trobar també a Israel moltíssimes organitzacions i ONGs que lluiten per la pau i els drets humans, ja siguin organitzacions mixtes -palestins i israelians- o simplement israelianes: d´ex-soldats, de laics, d´intel.lectuals, de colons, i fins i tot de rabbins. I el focus pot ser també divers: hi ha qui lluita per la convivència dels dos pobles, qui està contra els assentaments, qui lluita contra la demolició de cases, qui denuncia els abusos de l´exèrcit, qui presta ajuda jurídica gratuïta, qui ajuda en les collites dels palestins, qui lluita per la unitat de Jerusalem, etc. I en aquest món globalitzat en què vivim, també la diàspora jueva és molt activa i influent en tot el que passa dins del país. Així, tot i que els assentaments són finançats des d´associacions americanes, no és menys veritat que abunden també les organitzacions jueves de drets humans i cooperació radicades arreu del món, sobretot a Anglaterra i els Estats Units.

És aquesta diversitat i aquest dinamisme d´una societat majoritàriament jove la que ens fa ser optimistes de cara al futur. Perquè malgrat que la realitat dels territoris ocupats deprimeix i desanima, i que l´onada d´atacs amb ganivets i de gent morta i ferida per trets de bala que s´està desenvolupant del setembre cap aquí -en el que alguns anomenen ja la 3ª intifada- sembla que no vulgui remetre, també és veritat que l´activa i democràtica societat israeliana té també dins d'ella mateixa les eines per ajudar a fer possible la solució i la convivència pacífica. 





Carrer del Jerusalem oriental

Per acabar, aquests són alguns dels llibres que ens van acompanyar abans, durant i després del viatge:
-Amos Oz, "Una histOria de amor y oscuridad". Memòria novel·lada de la infantesa a Jerusalem i els avantpassats de l´autor.
-David Grossman, "La vida entera". El patiment d´una mare pel seu fill a l´exèrcit.
-David Grossman, "Death as a way of life". Articles que va publicar l´escriptor a diferents diaris durant la 2a Intifada.
-Susan Abulhawa, "Mornings in Jenin". Història d´una família palestina des de la colonització anglesa fins a l´actualitat.
-Edward Said, "La cuestión palestina". Explicació entenedora del conflicte palestí.
-Edward Said, "From Oslo to Irak and the roadmap". Darrers articles de l´autor abans de la seva mort.
-Guy Delisle, "Cròniques de Jerusalem". Novel·la gràfica amb la mirada ingènua d´un estranger que ha de viure una temporada a Jerusalem.
-Joe Sacco, "Palestine". Monumental testimoni de la 1a Intifada en forma de còmic.

Israel i Palestina (V): hebron

El dia 28 d´agost al matí vam anar cap al punt de trobada a prop de l´Estació Central d´Autobusos de Jerusalem per fer la sortida cap a Hebron amb Breaking the Silence. La sorpresa va ser gran quan vam veure la quantitat de gent que s´esperava per confirmar els noms a les llistes que duien un parell de noies. Se´ns va informar que sortirien quatre autocars de Jerusalem i quatre més de Tel Aviv. En total unes tres-centes cinquanta persones aniríem juntes a fer la visita al nucli antic d´Hebron, multiplicant per deu el nombre habitual de participants en aquesta sortida. Sense donar cap tipus d´explicació per part de l´organització sobre el per què d´aquesta aposta, la cosa estava més o menys clara per part dels que anàvem seguint habitualment el dia a dia de la O.N.G.: resulta que en les setmanes prèvies a aquesta sortida varis parlamentaris i inclús el propi govern israelià havien qüestionat aquesta associació afegint-se a una campanya de descrèdit iniciada en alguns diaris locals que va provocar un debat a la premsa del país amb posicions a favor i en contra de les activitats de Breaking the Silence. Sens dubte portar vuit autocars de gent a comprovar in situ els assentaments de colons dins el casc antic d´Hebron era una prova de força i una ferma declaració a l'opinió pública que no es deixaven intimidar i que seguirien endavant amb la seva política de denúncia dels assentaments i del paper de l´exèrcit protegint els colons i menystenint la vida diària i la integritat física de la població palestina.

A la ciutat d´Hebron hi viuen actualment unes cent setanta cinc mil persones entre les quals uns set-cents cinquanta colons israelians agrupats en quatre o cinc assentaments dins la kashba o barri antic, ocupant cases i magatzems palestins que han fet seus al llarg dels anys amb la protecció i el vist i plau de les forces de seguretat israelianes (I.D.F. i policia), sent així l´única ciutat palestina que té colons dins el propi casc urbà -a part del Jerusalem oriental-, ja que normalment les colònies jueves se situen totes al capdamunt de turons i a una distància prudencial del pobles palestins.

El cas d´Hebron és diferent, com passa a Jerusalem est, per motius religiosos: perquè allà hi ha la Tomba dels Patriarques, un mausoleu edificat sobre la cova on es creu que van ser enterrats Abraham, Isaac i Jacob, amb les seves dones Sara, Rebeca i Lea respectivament, i que per tant és igualment sagrat pels musulmans com pels jueus -i pels cristians-, com passa també a l´Esplanada de les Mesquites a Jerusalem. Això ha fet que sempre hi hagi hagut jueus vivint a prop del lloc sagrat, però també que la convivència hagi sigut difícil amb moltíssims episodis de morts i revenges al llarg dels anys que s´han anat arrossegant fins als nostres dies. Els fets sagnants més significatius van ser l´any 1929 on una revolta contra els jueus va acabar amb la vida de seixanta-tres persones i l´expulsió de la resta de jueus de la ciutat. Fins l´any 1969 –ja amb tota la Cisjordània ocupada- els jueus no van tornar i fundar l´assentament de Kyriat Arba a l´est, a prop de la ciutat, i fins al 1979 no es van tornar a establir al centre urbà en petits nuclis que avui sumen quatre petites agrupacions de cases. L´any 1994 va tenir lloc la darrera matança justament a la mateixa Tomba dels Patriarques quan el metge jueu i colon de Kyriat Arba Baruch Golstein va disparar  contra la multitud de palestins que pregaven matant-ne vint-i-nou i ferint-ne més d´un centenar.



Tomba de Baruch Goldstein a Kiryat Arba



Quan vam fer la inscripció pel tour a començaments de l´estiu ja se´ns va avisar –i pocs dies abans de la sortida se´ns va recordar via correu electrònic- que donada la violència dels colons i la passivitat o ineficàcia dels cossos de seguretat –exèrcit i policia- per controlar-los, la visita se sabia com començava però no com acabava i que per tant cadascú ens fèiem responsables del que podia passar i l´organització se´n feia de suspendre la visita en qualsevol moment o modificar-la per raons de seguretat. Ja a l´autocar se´ns van donar instruccions pràctiques de darrera hora tals com portar sempre els mòbils i les càmeres a mà i filmar i fotografiar qualsevol incident. Se´ns va aconsellar no discutir amb els colons i sobretot no respondre a cap provocació. Tot això ho vam haver de posar en pràctica de seguida perquè la primera aturada va ser a l´assentament de Kyriat Arba amb l´objectiu ni més ni menys que visitar la tomba de Baruch Golstein enterrat allà i que és venerat entre els colons com un heroi. Tot i que el nostre autocar va arribar dels primers no vam baixar fins que hi vam ser tots, fet que ens va permetre observar les corredisses de militars i de colons cap al parc on hi la tomba. És evident que ja ens estaven esperant. El primer grup que va baixar i va entrar al parc probablement era un grup d´israelians i quan vam veure que tots sortien ja filmant, braços enlaire, amb els mòbils i les càmeres a la mà vam tenir la sensació que anàvem cap a lliurar alguna mena de guerra. Al final la cosa no va ser tan greu perquè entre el fort desplegament de forces de seguretat i que els colons eren amb prou feines unes desenes de joves amb banderes israelianes i un megàfon, sembla que es van sentir desbordats pels vuit grups diferents que ens vam aturar en llocs diferents i vam anar accedint a la tomba de forma ordenada. La tàctica era entorpir les explicacions dels guies amb el megàfon amb música a volum alt i intimidar a la resta barrejant-se entre nosaltres amb les banderes i intentant establir conversa i gravant-nos també amb càmeres i mòbils.

Però de seguida va córrer la veu i quan vam arribar al centre, ja a tocar de la Tomba dels Patriarques, els grups de colons amb banderes i megàfon es van multiplicar i organitzar de tal manera que a cada grup de Breaking se´ns hi va afegir una desena o més de joves colons que ja no ens van deixar en tot el dia, seguint les instruccions d´un parell o tres de caps que els dirigien fent-los barrejar amb nosaltres i cantar cançons patriòtiques o establir conversa o coses per l´estil per tal de dificultar la visita. En el nostre grup, abans d´introduir-nos pels carrerons ja hi va haver un incident on van haver d´intervenir  els soldats i el nostre guia. Per sort la cosa va quedar en res però ja ens va donar el to del que ens esperava en les properes hores.

L´objectiu de la visita era caminar a peu per tot el centre i anar resseguint els petits assentaments de Avraham Avinu, Beit Romano, Beit Hadassah i Tel Rumeida des d´on arribaríem finalment a la seu palestina de Youth against settlements (Joves contra els assentaments) on faríem la darrera aturada abans de tornar. Cal dir que, pel fet de protegir aquests colons urbans, des dels Acords d´Oslo de l´any 1995, la ciutat d´Hebron té un estatus legal mixt una mica complex ja que, per exemple en tot el centre –l´antiga zona comercial i de mercat- està prohibit el pas de cotxes i en molts carrers també el de persones, amb casos esperpèntics on palestins han de circular per un cantó del carrer –on viuen- i jueus per l´altre. Per raons de seguretat també han fet tancar tots els comerços, amb la qual cosa el que abans era una munió de tendes i mercats ara és un barri fantasma, sense vida. Tot això culmina amb el fet que els residents palestins d´aquesta zona –un 10% més o menys del total de la ciutat- estan sotmesos a les lleis militars, mentre que els jueus estan sotmesos a les lleis civils.

El guía mostrant com era abans el carrer amb els joves colons obstaculitzant l´explicació

Mentre anem caminant pel carrer principal del barri, Shuhada Street, anem comprovant el resultat d´anys de conflicte: a un cantó cases habitades per palestins enreixades fins i tot en els balcons per protegir-se de les pedrades dels colons –de fet es veuen vidres trencats arreu- i de l´altre, els propis carrers laterals que anem trobant estan tapiats amb murs de ciment, darrere els quals viuen els colons jueus, alguns dels quals surten a les finestres quan passem i ens increpen. A aquestes alçades ja ens hem adonat que els diferents grups que anem marxant cadascú al seu aire mereixen diferent grau d´atenció per part dels colons que ens molesten, i que són els grups d´israelians els que de debò són provocats i assetjats amb més violència. Els guies s´esforcen entremig del soroll en anar explicant tant el context de la situació actual com el desenvolupament històric que ha portat fins aquí en uns carrers buits on només hi érem nosaltres, els colons i tota mena de vehicles militars contínuament amunt i avall, des de tanquetes fins a jeeps i vehicles de detenció. Quan girem, però, davant del darrer control militar de Shuhada Street (on una setmana després de la nostra estada va morir una jove palestina de 18 anys pels trets dels militars i fins al moment d'escriure aquest post han mort més d'una dotzena d'adolescents palestins ja sigui per trets de militars o de colons) per enfilar cap al darrer assentament, els militars ens aturen i sembla que vulguin racionalitzar el pas dels grups, però de seguida ens adonem que alguna altra cosa passa perquè comencen a arribar més colons, amb més banderes, també dones i nens que fins ara no hi eren. I quan el primer grup tira endavant per passar el darrer tros de cases dels colons queda clar que han estat bloquejats i que la cridòria i el gruix de banderes a dos-cents metres davant nostre ens indiquen que hi haurà problemes. Els guies ens tranquil·litzen i ens expliquen el que ja és evident, que no ens deixen passar en aquest últim tros, el que justament ens ha de permetre accedir a la seu de l´O.N.G. palestina que ens espera. De mica en mica comencen a arribar més i més policies i efectius de l´exèrcit entre els quals una secció sencera d´antidisturbis alhora que l´actitud dels colons barrejats entre nosaltres puja de to i es van formant petits grupets de discussió on participen activament les dones i fins i tot els nens.

Discussions amb els colons que no ens deixen passar

Per les trucades telefòniques dels organitzadors i els caps de seguretat i per l´actitud d´uns i altres queda clar també que ningú vol cedir: nosaltres volem passar, els colons han bloquejat el carrer amb cotxes i s´han assegut a terra i els militars continuen acumulant efectius sense fer fora ni uns ni altres. Finalment després de dues hores d´estira i afluixa hi ha una reunió entre els responsables de Breaking the Silence –que han anat documentant l´incident i penjant-ho tot a facebook i twitter en temps real- i els cossos policials i sembla que tirarem endavant, cosa que no es podrà fer fins a la detenció del cap dels colons, l´activista i polític ultradretà Baruch Marzel, que ha començat a donar empentes als de davant de tot (una detenció, per cert, una mica teatral, com teatrals van ser les abraçades del mateix individu amb els caps policials quan va arribar al lloc dels fets). Al final anirem passant tots amb molta lentitud arran de les cases de Tel Roumeida, en fila índia un per un per un estret cordó que han fet els militars sota els crits i amenaces a mà alçada dels colons, homes, dones i nens.

Detenció del cap dels colons Baruch Marzel

Al pati de la casa que acull l'organització palestina de Joves Contra els Assentaments serem rebuts per un representant d´aquesta O.N.G. que ens donarà les gràcies per haver vingut i ens acabarà d´explicar com és la vida en aquest barri i quines coses estan fent ells per millorar-les, entre les quals documentar tots els abusos tant de militars com de colons i fer-ne difusió a les xarxes socials d´internet. (El dia abans d´escriure aquestes línies s´ha sabut que el responsable de comunicació i el president de l'O.N.G. han estat detinguts i que se'ls ha incautat un ordinador portàtil, una càmera de vídeo, telèfons mòbils i vàries unitats d´emmagatzement de dades). Finalment per no desfer el camí i repetir els problemes amb els colons, sortirem d´allà una mica camps a través, entre oliveres primer i travessant un cementiri palestí després, al capdavall del qual ens esperen els autocars per iniciar la tornada cap a Jerusalem. Hem sortit a les 8 del matí i tornarem ja amb els avisos del sàbat a sobre passats quarts de sis de la tarda d´un dia molt intens.

Israel i Palestina (IV): visita a Susiya

El dia 24 d´agost anem d´hora al matí cap al davant del Centre de Convencions de Jerusalem, punt de trobada de la sortida cap a les muntanyes del sud de Yatta amb destinació final al poblat palestí de Susiya enclavat en una estranya situació rodejat d´assentaments jueus i una zona d´entrenament militar just en el límit sud dels Territoris Ocupats.

Tot i arribar amb temps de sobres, ja hi ha alguns grups de joves i parelles amb motxilles que ens anem mirant els uns als altres fins que algú es decideix a preguntar si estem esperant per la sortida de Breaking the Silence. La cosa té un aire com de reunió clandestina fins que arriba algú amb unes llistes i tothom comença a identificar-se. Finalment arribarà un autocar i unes trenta persones juntament amb dos membres de l´organització enfilarem per la carretera número 60 cap al sud. Mentre anem avall, el nostre guia, un ex-soldat de 28 anys ens explicarà la seva implicació amb l´O.N.G. i el seu compromís a favor de la pau i en contra dels assentaments, tot i haver nascut i crescut en un d´ells, en el si d´una família políticament compromesa amb el partit de l´ala dreta Likud, i tenir germans que continuen en el moviment dels colons. També explicarà el seu servei dins l´I.D.F. en la zona que visitarem, les seves experiències en les primeres missions contra palestins i el reenganxament posterior en l´exèrcit. Així mateix ens farà cinc cèntims sobre el context de la visita. En l´actualitat ha acabat els estudis universitaris en Resolució de Conflictes precisament amb una tesi sobre els Acords d´Oslo.

Baixem per la carretera número 60 no perquè sí, sinó perquè aquesta ruta ressegueix l´anomenada Línia Verda, frontera simbòlica entre Israel i els Territoris Ocupats des que va ser fixada en els acords de pau després de la primera guerra entre països àrabs i Israel l´any 1948 i que també parteix Jerusalem per la meitat. Posteriorment, durant la Guerra dels Sis Dies l´any 1967, Israel va ocupar aquests territoris –anomenats també en anglès West Bank- i la resolució 242 de la O.N.U., mai acceptada per Israel, va instar a retirar l´exèrcit israelià novament fora de la Línia Verda. Finalment, en els Acords d´Oslo entre israelians i palestins de principis dels anys noranta, es va tornar a apel·lar a la Línia Verda com a frontera legítima entre Israel i Palestina.

A dia d´avui, l´exèrcit israelià continua ocupant tot aquest territori i la Línia Verda queda força delimitada per un parell d´aspectes ben visibles des de la carretera. Per un cantó el Mur de ciment aixecat després de la segona intifada cap al 2004, que anem deixant a la nostra esquerra mentre anem baixant i que ja més cap al sud es transformarà en tanca metàl·lica i barrera de punxes. I per l´altre, la multitud d´assentaments jueus dins el territori palestí, d´alguna manera resseguint la Línia Verda, com si fos una segona frontera de colons. A la pràctica, aquesta xarxa d´assentaments arran de carretera són una forma de control i contenció de la població palestina perquè comporten alhora la presència obligatòria de l´exèrcit per protegir-los, carreteres d´ús exclusiu i llocs de control a les cruïlles, a més de patrulles circulant contínuament amunt i avall –l´anomenada tàctica militar de "Fer Notar La Nostra Presencia".

Fem una primera aturada en un d´aquests assentaments, bastant gran, on viuen desenes de milers de colons, la majoria d´origen rus, però també anglesos i americans. És des d´organitzacions d´Estats Units des d´on es finança el gruix d´aquestes construccions il·legals amb el consentiment de facto del govern israelià. L´assentament té tot el perímetre tancat i vigilat i a l´accés per carretera hi ha un check point on cal aturar-se. Curiosament no són els soldats qui decideixen si passem o no sinó l´anomenat consell de seguretat dels colons, l´autoritat dels quals dins dels assentaments està per sobre de l´exèrcit, que es limita a protegir-los. Passem sense problemes i fem una volta per la petita ciutat, amb els seus parcs, escoles, centres socials i sanitaris, etc. Avui no hi ha hagut problemes aquí, però en el tour anterior de Breaking the Silence, pocs dies abans d´aquest, en l´aturada a l´assentament de Mitzpe Yair, els colons van fer posar un nen sota les rodes de l´autocar per evitar que el viatge prosseguís, per increïble que sembli.

La següent aturada la farem ja en el límit més meridional del West Bank. Pujarem a un turó davant l´anomenada Lucifer Farm, el lloc més alt arran del desert del Negev des d´on es pot contemplar tota la zona i fer-se una idea general de la situació. Com que aquí les fronteres marcades per la Línia Verda han estat retocades per annexionar-se els punts més alts, ens tocarà passar un altre check point com si entréssim a Israel una altra vegada. Els soldats aturaran l´autocar en un lateral, pujaran i demanaran uns quants passaports a l´atzar mentre a baix serem testimonis d´una agra discussió entre el nostre guia i els responsables del control que durarà molts minuts, amb innumerables trucades de telèfon amunt i avall, que finalment s´acabarà quan el conductor –i únic sospitós, pel que sembla- accedeixi a passar per l´arc de reconeixement de metalls per assegurar que no porta armes.

Des de dalt se´ns explicarà per exemple l´estratègia dels colons per apropiar-se dels camp de cultiu dels palestins i dels seus pous d´aigua, a base de construir uns murs baixos de pedra en principi com a seguretat, però també per encerclar de facto les terres, col·locant bidons de metall escampats arreu com si allà si estigués fent alguna cosa –en realitat són camps erms- per emparar-se en una antiga llei otomana que diu que si algú pot demostrar que ha cultivat un camp durant cinc anys llavors legalment és seu.

Des de dalt també es poden veure les carreteres d´ús exclusiu que porten als diferents assentaments de la zona amb els respectius check points. I mirant cap a l´altra banda, una zona d´entrenament militar de vàries desenes de quilòmetres quadrats amb la particularitat que han encerclat una desena de poblets palestins que, pel que sembla, els soldats fan servir per entrenar-se en tècniques d´identificació i detenció de persones, i en les d´assaltar i registrar habitatges.

Quan tornem a la carretera passarem arran dels assentaments de Ma´on i de Carmel, davant del qual el nostre guia recordarà la paradoxa de ser enviat allà per protegir els colons i haver de protegir finalment els nens palestins del poblat proper d´Al Faqr perquè el camí que feien a peu cap a l´escola passava per sota de l´assentament des d´on se´ls tiraven pedres i van acabar havent de fer un comboi de protecció diari a l´entrada i a la sortida de l´escola.

Finalment arribarem a la zona de Susiya, una sèrie de petits campaments palestins rodejats per una anomenada zona de seguretat especial pel fet que a un cantó hi tenen un assentament, a l´altre una zona arqueològica i a l´altre la zona d´entrenament militar. La història de Susiya és particularment crua perquè des de l´any 1986 que els van fer marxar per primera vegada fins avui dia, tres vegades han hagut de marxar els seus habitants i tres vegades més han tornat a establir-se al mateix lloc emparats per sentències favorables dels jutjats israelians. El problema és que mentrestant els han estat demolides les cases, els pous d´aigua han estat reomplerts de runa i enverinats i fins i tot les coves on guardaven el bestiar han sigut ensorrades. Ara la gent viu aquí en tendes, roulottes i barraques d´autoconstrucció, amb el bestiar campant al seu aire.

Susiya tal i com viuen avui dia

Mentre vam fer un passeig veient i fotografiant tota aquesta desfeta, l´altre ex-soldat que ens acompanyava, també un jove de 28 anys que fins llavors no havia obert la boca, va explicar la seva experiència allà, a l´altra costat de la vall on hi ha l´assentament de colons, descrivint el mecanisme de funcionament de les patrulles de soldats al servei dels colons, fins al punt, per exemple, de cobrir, de nit, els escamots de colons que arribaven fins al poblat per malmetre els pous o robar animals. Ara mateix la vida a Susiya és una espècie de lluita per la supervivència, perquè si marxen els colons es quedaran les seves terres i si es queden estan condemnats a viure en la precarietat constant perquè totes les autoconstruccions que han fet han sigut denunciades com a il·legals –inclosos els dipòsits d´aigua, els habitatges i les latrines- i tenen totes una ordre de demolició pendent. Malgrat tot resisteixen i per exemple el dia que hi vam ser hi havia també un grupet de cooperants internacionals per posar en marxa l´escola novament.

Restes de cases enderrocades a Susiya

A la sortida del poble quan vam arribar a l´autocar per tornar a Jerusalem, un jeep militar ens esperava per veure cap on anàvem, mentre un altre vehicle de l´exèrcit bloquejava el pas en la carretera que seguia cap a l´assentament, i un monòlit amb la foto d´un nadó i una inscripció en àrab i anglès homenatjava les víctimes de l´atac que un grup de colons havia realitzat a un poblat com aquell feia poques setmanes a prop de Nablus. El rètol deia: "Ali Dawabsheh, cremat viu”.

Israel i Palestina (III): els assentaments i el paper de l´exèrcit. Breaking the Silence

Si algú vol aprofundir una mica més en el conflicte entre Israel i Palestina, llavors pot apuntar-se a alguna de les sortides que organitza l´O.N.G. Breaking the Silence per conèixer de primera mà la realitat dels assentaments.

Breaking the Silence va ser fundat el 2004 per ex-soldats que havien fet el servei militar en els Territoris Ocupats durant la Segona Intifada i que no estaven gens satisfets ni de com havien actuat personalment ni del paper de l´exèrcit en general envers la població palestina durant el conflicte. La primera aparició pública d´aquesta organització va ser presentant una exposició a Tel Aviv de fotos fetes pels propis soldats durant aquests anys. I van continuar després recollint testimonis d´abusos i males pràctiques en l´exèrcit, relatats sempre en primera persona pels propis soldats protagonistas, que d´aquesta manera trencaven el silenci sobre la manera d´actuar de l´I.D.F. (Israel Defense Forces). 

A dia d´avui porten recollits més de mil testimonis, no només de la Segona Intifada sinó també de l´operació militar a Gaza de l´estiu passat (Protective Edge), que han editat en una sèrie de llibres en hebreu i anglès, algun dels quals també s´ha traduït recentment a l´espanyol. A part de la labor informativa que fan a Israel que inclou xerrades i conferències a escoles, universitats i associacions de tota mena –incloent-hi kibbutzs i trobades amb ultraortodoxes, colons i haredims- també han començat a donar-se a conèixer arreu del món ja sigui amb exposicions, en entrevistes als diaris o en trobades de Drets Humans.

A part de la vessant de denúncia i difusió, potser el tret distintiu de Breaking the Silence és que  també organitza tours guiats als llocs dels fets. O sigui que et permet conèixer com són els assentaments de colons israelians en territori palestí i també com ho pateixen les comunitats palestines que hi han de conviure, ja sigui en els poblats o campaments contigus, ja sigui en el centre de la ciutat. Fins a aquest estiu se´n podien fer dos de diferents, l´un a la ciutat d´Hebron i l´altra a les muntanyes del sud de Yatta a tocar ja del desert. T´has d´apuntar des de la seva plana web on solen informar amb un marge de temps de poques setmanes de la data del tour, l´idioma –en fan en hebreu i en anglès- i el punt de trobada, que sol ser sempre un lloc conegut ja sigui de Jerusalem o Tel Aviv. Com que solen ser tours d´entre vint o trenta persones, s´omplen de seguida -i sobretot a l´estiu s´acaben fent llistes d´espera de centenars d´aspirants-, per tant si algú vol assistir-hi cal preveure amb antelació les dates i afanyar-se a fer la reserva. Només se´t demana que portis aigua, alguna cosa per menjar i aparell de gravació d´imatges. Hi ha una aportació voluntària d´uns 30 euros per cobrir el transport de tot el dia i la documentació que et facilitaran que inclou des de mapes i textos explicatius –editats en col·laboració amb l'organització israeliana de drets humans B'Tselem- fins a llibrets de testimonis  on es relata l´experiència dels soldats a la zona.

 

Fins ara Breaking the Silence ha sigut una organització més o menys tolerada a Israel però que ha pogut anar fent la seva labor mica en mica i de manera discreta. L´estiu de l´any passat, però, ja va mostrar el seu poder de convocatòria en les trobades contra les operacions militars a Gaza que van reunir  regularment milers de persones en la plaça Yizzak Rabin de Tel Aviv. Darrerament però, ha internacionalitzat la seva lluita arribant a aconseguir que bona part dels seus recursos arribin d´agències de cooperació europees –entre les quals l´espanyola A.E.C.I.D.- i de grups de drets humans i fundacions privades d´arreu del món. Això no ha agradat a la diplomacia israeliana i ha fet que en els darrers mesos se´ls hagi acusat des del propi govern israelià d´antipatriotes i de desacreditar l´exèrcit, fins al punt que la mateixa ministra d´Afers Estrangers hagi posat en qüestió el desplegament internacional de l'organització arribant a pressionar diferents països europeus per fer que rebutgin les seves activitats. Fins i tot se'ls ha titllat públicament de “pomes podrides”.

Needcompany & Jan Lauwers, The blind poet: Destrucció, violència, art

 

Sembla com si la Needcompany de Jan Lauwers s’hagués aturat a pensar sobre sí mateixa i a preguntar-se pel seu estatus de Modèlica Companyia Multicultural de Teatre. El resultat seria la posada en escena de The blind poet que vam poder gaudir el passat 1 d’octubre  dins el TNT –Terrassa Noves Tendències.

L’obra s’estructura en set monòlegs on cada un dels actors i músics de l’espectacle busseja en les seves arrels per escatir trets de la seva identitat. El balanç general no pot ser més desolador  perquè tant les referències històriques com les biogràficament més properes es funden totes en les guerres o en les desgràcies. El passat de quaranta generacions de ferrers en la família del propi director porta directament a la Guerra Santa de les Creuades. El judaisme d’una altra porta inevitablement lligat l’Holocaust. El fet de ser àrab o musulmà tampoc por desfer-se de l’estigma de la sospita i la malfiança. Si tens rels germàniques portaràs les guerres mundials a sobre. Si les tens xineses o nòrdiques també hi haurà conflictes on relacionar-les. En el terreny purament personal els records on cada actor fonamenta part de la seva identitat són també ferides no menys sagnants. Que si la mare addicta a les drogues i sempre col·locada,  que si el pare borratxo i la mare induint el fill a robar, la soledat i l’exclusió de l’emigrant del sud en terres europees, aquella vida que vaig deixar de salvar per covardia o la tendència al càncer que m’identifica.

Els estudis sobre la memòria ens diuen que els records s’associen sempre amb emocions i que això explicaria perquè normalment els records dolents i traumàtics queden gravats a foc en la nostra ment. Això que val en termes individuals, hi ha qui ho extrapolaria també en termes col·lectius. Malgrat tot, en la meva opinió, l’acumulació de fets desagradablement traumàtics del conjunt d’actors de l’obra obeeix a una altra finalitat: per un cantó relativitzar el concepte d’identitat col·lectiva –ja sigui en termes de nacionalitat, religió o cultura–, i per l’altra mostrar que la identitat individual no està mai tancada, està sempre en construcció, oberta a un futur incert d’experiències que continuaran modelant-nos.

I aquí és on entra la figura del poeta cec representada per Abu al’ala al Ma’arri nascut a prop d’Alep, a l’actual Síria, l’any 973. Al Ma’arri va tenir molt èxit a la seva època i va arribar fins i tot a viure molts anys al cor del califat a Bagdag sota la protecció dels poderosos. Anys després, però, la seva poesia va caure sota sospita pel seu marcat escepticisme cap a la religió i el seu pessimisme general sobre la condició humana. Fins al punt que recentment, quan va començar la guerra de Síria i les tropes d’Al Qaeda van entrar al seu poble, el primer que van fer va ser decapitar-ne l’estàtua. L’altra poeta citada, Wallada bint al Mustakfi va viure al segle XI a Al Andalus en el bell mig de l’esplendor cultural àrab a la Península Ibèrica i entre altres coses va lloar el paper de la dona en aquesta societat, mentre a Europa només pensaven en les Creuades, època on no només s’imposa l’armadura del cavaller sinó també el cinturó de castedat de la dona durant l’absència.

Mitjançant la tria dels versos d´aquests dos poetes, Lauwers llança una crítica directa a l’eurocentrisme i a l’androcentrisme. Perquè si la història l’escriuen els vencedors, en el nostre món aquests són occidentals i homes. “Jo sóc totes les dones”, diu una de les actrius. “I també sé tirar pedres”, diu l’altra. “Nosaltres érem el centre del món”, diu l’actor noruec referint-se als víkings. “La Xina ja domina el món”, diu l’actriu indonèsia amb arrels xineses. El món àrab va ser també el centre del món durant uns quants segles. I per tant mitjançant aquests poetes l’obra llança una crítica a les imposicions culturals, religioses i de gènere.

Lauwers aposta, amb Al Ma’arri, pel relativisme i l’escepticisme però no necessàriament pel pessimisme. Tot i que l’escenografia final destaqui monstruosament les màquines de guerra i un gegantí tumor cancerós, hi ha alguna cosa poètica en l’ase mort que ha presidit tota l’obra i que protagonitzarà la coreografia final cavalcat per la primera actriu. L’ase –o el cavall– heroi anònim que carrega sobre seu tot el pes de les Creuades, serà elevat a símbol de l’alliberament de la desgràcia a través de l’art. I ho faran, més de mil anys després, els hereus d’aquells que el van ferrar i que ara són artistes. “Shakespeare també era un poeta cec, i Joyce i Homer...”, diu un dels actors, com si l’art estigués més enllà de les identitats, com si pogués també transcendir la violència: l´equí i la diva fent la volta d’honor per sobre de guerres i de malalties.

Israel i Palestina (II): terra santa

Per una persona catòlica d´educació, sigui practicant o no, o fins i tot encara que no sigui creient, viatjar a Israel és també anar a Terra Santa, vulguis o no vulguis.

Un s´imagina que trepitjar els llocs de l´Evangeli ha de produir una emoció especial, alguna cosa més que l´assistir a missa cada diumenge, anar de romeria a Montserrat o fins i tot passejar-se pels marbres del Vaticà. Alguna cosa potser ja intuïda -fa anys i una mica de lluny- des del cantó oriental de la Mar Morta en veure la vall del riu Jordà amb Betlem i Palestina obrint-se davant teu, o des del polsegós sud del Líban i des dels castells en el cantó sirià per on deurien haver passat i lluitat els cavallers creuats de camí cap a Jerusalem, o des dels Alts del Golan en intuir Natzaret i Galilea a l´altre costat.

Però la realitat és tossuda i quan ets sobre el terreny, dins dels llocs bíblics mateixos, torna aquella mateixa coneguda tendència a prendre distància que ja has experimentat tant a la teva parròquia com a la Santa Seu.

Assisteixes a la processó del divendres a la tarda que travessa la Via Dolorosa com si fos un espectacle, amb la munió de fidels corrent darrera un capellà negre armat amb un micròfon sense fils mentre una romeria de portuguesos carreguen una creu que amb prou feines  passa per l´estret carreró.

O vas al Sant Sepulcre atapeït de fidels i visitants i no et sorprens de la gent que va per terra petonejant les antigues làpides o posant el braç en misteriosos forats per arribar a tocar qui sap què i senyar-se repetidament. O fer una llarguíssima cua per entrar a la suposada capella del Sepulcre i adonar-se de la picaresca d´una guia d´un grup italià que li ofereix el seu bastó a una dona del seu grup per intercedit seguidament per ella davant els vigilants perquè la deixin colar. Per primer cop t´adones aquí, però, de la diversitat de gent que hi ha dins l´església: no només llatins, sinó també nòrdics, orientals i africans.

També aniràs al lloc alternatiu del Sant Sepulcre, fora muralles, en el Jerusalem oriental, o sigui a La Tomba del Jardí i allà veuràs una cerimònia cristiana desconeguda per tu que desenvolupen un grup de brasilers i el seu pastor, una mena de teràpia col·lectiva emocional amb preguntes i respostes i que acabarà amb una alliberadora plorera general.

Fora muralles també, aniràs a l´Hort de Getsemaní també curull de grups de peregrins entre els quals un grup d´equatoguineans tots uniformats amb les mateixes gorres i samarretes i penses en com carai hauran arribat aquí. I quan una altra gent demana que els facis una foto de cara les oliveres centenàries penses d´on deuen ser. I et diuen de la Índia i tornes a sorprendre´t perquè no sabies que a la Índia hi hagués cristians i molt menys que fessin romeries com aquesta...

Finalment aniràs també a Betlem a l´Església de la Nativitat. Allà hauràs de fer una altra cua llarguíssima per accedir a la cripta del naixement, colze a colze amb un grup de russos que es volen colar tan sí com no, i un altre nombrós grup de dones àrabs de totes les edats que s´organitzen de manera que mentre les més joves tapen els forats perquè no els passin davant, les àvies mentrestant seuen a terra o als esglaons esperant que la cua avanci. Una altra vegada el teu petit món catòlic s´adona que, al menys aquí, està en franca minoria entre fervents i voluminoses russes –ortodoxes, suposo- i no menys fervents dones àrabs –probablement també ortodoxes d´una altra branca. Quan finalment una de les adolescents que fa estona que miren i xiuxiuegen s´atreveix a preguntar en anglès quina és la llengua que parles i per tant d´on ets, queda clar en la seva contra resposta que elles són palestines i que en efecte han vingut de romeria.

 Però clar, Terra Santa ho és no només pels cristians...Potser aquí cal reconèixer que el distanciament crític es va desfent quan accedeixes als dos grans llocs sagrats que sempre has imaginat antagonistes però que en realitat es toquen literalment, perquè el Mur de les Lamentacions –el Mur Oest- és en realitat part dels fonaments de l´Esplanada de les Mesquites que són ben bé a sobre, que alhora és també un lloc sagrat jueu perquè allà se suposa que hi havia els dos primers temples destruïts. Les pedres del mur serien les úniques restes que queden del Segon Temple, d´aquí el seu valor simbòlic. Dos llocs sagrats junts, enganxats, però alhora aïllats perquè des del mur mateix no hi ha accés a l´esplanada. Has de sortir a fora al check point  i allà una rampa coberta t´eleva fins dalt, com si fos un gegantí profilàctic per evitar tot contacte i contaminació.



El Mur, la rampa i Al Aqsa al darrera

 

De tota manera, arribar a dalt i trobar-te de cara la Cúpula de la Roca enlluerna de debò, gairebé encega sobretot en contrast amb l´altra mesquita de l´esplanada, anomenada d´ Al Aqsa, amb un centenar de dones assegudes al costat, totes negres, en fileres perfectes, i apunt de començar l´escomesa verbal al grup de jueus que acaba d´accedir a dalt i que protegits per la policia donaran tota la volta aguantant estoicament la cridòria de dones i nens.

Acostar-se al Mur de les Lamentacions també és una experiència. Primer t´ho mires de lluny, una mica mosquejat quan veus que aquí també hi ha una segregació de gènere i que el cantó de les dones és ostensiblement més petit que el dels homes. Finalment decidiràs acostar-t´hi tot i haver de passar una barrera de devots que intenten que et posis una kipà tant sí com no i que rebutges educadament com has vist que també han fet altres davant teu. Finalment t´acostes i mires. Et fas selfies com també veus que fan inclús els que porten kipà, tot i que en l´accés t´han avisat que no en facis. T´acostes més, respectuosament, i per primer cop escoltes i t´adones que la gent està resant, llegint el llibre, xiuxiuejant o en veu alta, alguns sembla que parlin amb algú, altres gemeguen i algun també plora. Finalment busques a la bossa paper i llapis i escrius el que et sembla i busques entre la munió de gent que toca les pedres alguna escletxa lliure per deixar el missatge. Al final surts i vas a mirar el cantó de les dones d´un tros lluny, moment en què algú comença a cridar en anglès “Oh my God, oh my god..” i segueix cridant i confessant-se en veu alta sense que ningú aparentment li faci cas tot i que de vegades sembla ben bé  un atac de nervis. La cosa durarà encara molts minuts més i finalment identificaràs la dona que crida, braços alçats enganxats al mur, sembla una afroamericana que de segur ha aprofitat per buidar totalment el pap i estalviar-se unes quantes sessions de psicoteràpia.

 Finalment encara podríem parlar d´altres minories religioses presents en terres bíbliques, des dels pintorescos haredims –jueus ultraortodoxes- que han arribat a colonitzar barris sencers de Jerusalem  amb desenes de milers de persones  vestint encara com ho feien els seus rebesavis centreeuropeus amb vestits negres i barret o abric negre i barret rus de pell de guineu, amb els seus rínxols penjant ells, i el cap cobert o perruca elles. O els drusos, ciutadans israelians però àrabs que no són ni jues ni cristians sinó que professen un credo minoritari de rel xiïta i que són presents també a Síria i sobretot al Líban. O els etíops, que n´hi ha jueus i de cristians amb moltíssima presència a Jerusalem on els cristians disposen de temples propis i també han assentat les seves arrels a través de nombrosos restaurants. I també la comunitat baha´i  d´origen persa, que té el seu lloc sagrat a Haifa on dins d´uns meravellosos jardins que s´enfilen muntanya amunt hi ha enterrat el seu fundador, en una bonica capella de cúpula daurada i que és motiu de pelegrinatge per fidels de tot el món.

  

Dones palestines a punt d´entrar a la Cripta de la Nativitat a Betlem

Israel i Palestina (I): rastres del conflicte

Si algú viatja a Israel i, a part de fer turisme, vol reconèixer o experimentar el conflicte entre israelians i palestins i les seves seqüeles, no ha de fer grans esforços ni documentar-se gaire. N´hi ha prou, per exemple, d´obrir els ulls i adonar-se de la quantitat de gent que va armada pel carrer, a l´autobús, al tren o en un concert de música -naturalment a part dels diferents cossos de policia i l´exèrcit. Per no parlar de la omnipresència del mur que aïlla els territoris ocupats i que vas veient miris cap a on miris o vagis cap a on vagis.

O asseure´s en una terrassa d´un bar del barri musulmà a fer un te amb menta i esperar l´enèsim incident que es produirà entre la patrulla de soldats que hi al davant i el grup d´adolescents que seuen un tros enllà i acabaran provocant els soldats,  un dels quals saltarà i s´armarà una bronca que no anirà a més gràcies a la ràpida intervenció d´uns quants adults que surten ràpidament a separar-los.

O resseguir la línia imaginària que separa el Jerusalem oriental de l´occidental i veure les marques dels obusos i les bales en els edificis (de diferents guerres: ja sigui del 1948 o del 1967...) o dels búnquers que han deixat com a testimoni. Tot això és molt evident en el museu Rockefeller o en el MOTS (Museum on the Seam) o en l´edifici on hi una agència de la O.N.U. just al davant, però també en la pròpia muralla de la ciutat vella.

O pujar a l´Esplanada de les Mesquites i ser eixordat pels crits d´”Allahu Akbar “ provinents d´un nombrós grup de dones de l´associació Murabitat (guardianes de la fe) dirigits cap a un petit grup de jueus que, escortats per l´exèrcit, fan una volta per l´esplanada fent ús del seu dret a visitar el lloc on  s´alçava el Segon Temple i que seran rodejats per dones i nens cridant durant tota l´estona que duri la seva estada.

O bé un pot agafar un autobús interurbà cap a Betlem i, ja abans de sortir de Jerusalem, el bus serà aturat, pujaran tres o quatre soldats demanaran la documentació a tothom, dels quals quatre o cinc seran motiu d’interrogatori i posterior consulta telefònica, per finalment treure un noi i la seva bossa i veure com el retenen a baix mentre el bus continua. O, a la tornada, en el check point de l´autopista, fer baixar tot el passatge, posar-nos en fila amb la documentació a la mà i esperar cinc, deu minuts o els que els soldats decideixin per anar comprovant les identitats i decidir qui continua el viatge i qui no.

O un pot passar, ja sigui a Jerusalem  pel mercat on hi va haver una gran matança en un atemptat amb bomba o la pizzeria on hi van deixar la vida vàries famílies amb nens. O a Tel Aviv davant la discoteca on van morir desenes d´adolescents mentre feien una festa d´aniversari o el bar de la platja on un home bomba va matar també desenes de joves, tot això només durant la segona intifada els anys 2000 i 2001.

O també a Tel Aviv un es pot acostar a la plaça de l´Ajuntament i en un lateral de la plaça, just al darrera del consistori veurà un petit memorial per Isaac Rabin, el president assassinat per un compatriota que no veia amb bons ulls el procés de pau iniciat uns mesos abans amb els acords d´Oslo. Entre el memorial i l´Ajuntament es poden veure unes marques a terra amb uns números i unes lletres: cal mirar la paret del consistori perquè una placa explica gràficament com va ser disparat tres vegades i on estava l´escorta de 10 persones i l´assassí mateix en el moment dels fets.