Sobre les relacions entre El Banquet anual de la Confraria d’Enterramorts de Mathias Enard i La casa de foc de Francesc Serés
El desplaçament
El primer tret de semblança entre els textos d'Enard i de Serés és el plantejament de la història: algú viatja cap a un altre lloc –en aquest cas un lloc petit, un microcosmos– i intenta esbrinar-ne les lleis, saber què passa i com funciona aquest lloc. Finalment, haurà de descriure-ho tot per entendre-ho i l'escriptura mateixa en serà l'explicació.
Es tracta d'un desplaçament físic i mental d'algú a qui se li remou el terra de sota els peus, així com els esquemes mentals en què se sustenta. Malgrat tot, aquesta pertinença comuna de tots dos textos no és pas una cosa inhabitual en la narrativa de ficció, de tal manera que, ara mateix, algun teòric nostrat dels esquemes narratius us podria dir que aquest cas es dona, ni més ni menys, que a la meitat de tota obra de ficció que s'ha editat fins ara i de tota obra de ficció que s’escriurà en el futur.
El narrador innocent
Els narradors també s'assemblen: tots dos són una mica tontos i fan riure. No pot ser de cap altra manera: s'enfrontaran a reptes que els sobrepassen i que no acabaran d'entendre i per tant el seu punt de partida ha de ser pur, incontaminat. La mirada neta. El narrador d'Enard és justament un antropòleg urbanita que va a fer la tesi sobre nova ruralitat a un poblet petit. El narrador de Serés és mestre i arriba a un llogaret per fer net d'un mal divorci. Tots dos comencen de zero i tots dos seran la riota de les respectives comunitats d’acollida pel seu tarannà maldestre. S’assemblen, fins i tot, en aspectes secundaris com ara que mengen malament: l'un a base de llaunes precuinades, l'altre que passa amb una mica de pa i olives. Les respectives famílies d'adopció els donaran suport gastronòmic, mentre ells n'adoptaran les mascotes: un gos en un cas i dos gats en l’altre. Tots dos narradors recorden poderosament el narrador de L'antropòleg innocent de Nigel Barley, aquell que anava a viure a un poblat de Camerun per fer recerca etnològica i li passaven les mil i una a base de no adonar-se de res.
El secret
Les dues comunitats de totes dues novel·les amaguen un secret que el narrador percebrà però que només podrà esbrinar-ne mitges veritats, en un cas, i passar-hi ràpidament per sobre en l'altre. Els secrets dels pobles petits normalment els constitueixen, els donen l'essència, per això l'observador exterior rarament en pot capir l'entrellat profund. Tots dos textos comparteixen un locus simbòlic amb el mateix nom: la Pedra del Diable. Aquest lloc –que en realitat és un menhir– ens parla de tradicions antigues, de màgia i d'allò irracional i desconegut. El fet de marcar aquest territori és significatiu, i portarà, tant en un cas com en l’altre, a personificar aquest passat desconegut en una sola família, amb la qual el protagonista tindrà una relació propera i hi establirà uns vincles prou estrets com per esdevenir un més de la família. El passat inconegut inclou episodis de violència i mort relativament recents, que les famílies contemporànies al narrador porten sobre seu com una llosa.
De porcs senglars, escorpins, cucs i neorurals
En tots dos relats surten porcs senglars i caçadors amb escopetes. El porc senglar ens parla de la part feréstega del bosc, però també és aquest animal salvatge que cada cop s'acosta més als hàbitats humans i es pot convertir fins i tot en plaga que cal mantenir a ratlla. El senglar al text de Serés simbolitza la part oculta, allò que no es veu. A Enard, en canvi, un dels porcs que el narrador segueix porta l’ànima del mossèn del poble, acabat de morir just abans que arribés l’antropòleg, de qui coneixerem els dubtes, temptacions i embriagaments dels darrers anys de la seva vida.
Al text de Serés, el narrador troba escorpins a casa i com que no hi ha manera ni de matar-los ni fer-los fora, acaba aprenent a viure amb ells: els escorpins són l'avançada de tot el que li espera. Al text d'Enard el narrador hi troba cucs. També intenta eliminar-los de diferents formes i sempre tornen a sortir: els lectors sabrem que els cucs són les successives reencarnacions de perversos assassins de la contrada.
Finalment, hi ha neorurals: en tots dos casos són gent nouvinguda que no s'ha adaptat del tot i que viuen mig aïllats i sense l'acceptació dels indígenes: els neorurals de Serés són hippies que acabaran plantant marihuana, o parelles joves idealistes que volen canviar de vida; els neorurals d’Enard són jubilats anglesos que s'han comprat cases a bon preu, les han arreglades i que no es relacionen amb ningú, o també un artista que viu sol a casa seva i és vist per tothom com un excèntric.
El què
Tant un text com l'altre ens ve a dir que a sota de cada història hi ha generacions i generacions d'altres relats que la suporten. Aquesta genealogia queda plasmada en les ruïnes, en els arxius consultats, en les batalles, llegendes i tot allò que altres autors hagin escrit sobre el lloc. La llosa del temps pesa sobre els personatges. Ara bé, la resolució d'aquesta idea es manifesta de maneres diferents en les dues novel·les. La visió d'Enard és més budista, per entendre'ns: se'ns informa que bona part dels personatges de la història són reencarnacions d'altres persones, animals o coses que tenen una relació més propera o més llunyana amb el que està passant. Serés parteix d'una mena d’ontologia lingüística: si algú no explica aquestes històries, es perdran i serà com si no haguessin passat mai, com si no haguessin existit. En un cas el narrador queda diluït en el magma general dels esdeveniments, en l’altre, el narrador és el fundador de la història, pel sol fet que l'explica.
El narrador a la cassola
L'antropòleg barceloní Gustau Nerín publicava el 2008 un text sobre la vida a Guinea Equatorial basat, sobretot, en anècdotes referides al menjar i al beure, i a la vida social que implica el fet de compartir àpats amb la població indígena. El títol “L'antropòleg a l’olla” no només feia menció a l'apartat gastronòmic de l’estudi (completat, per cert, amb una dotzena de receptes centreafricanes), sinó que, irònicament, ens remetia a les vinyetes del TBO on l'explorador blanc acabava sempre dins l'olla dels nadius salvatges fent la xup-xup. Una altra manera de dir, també, que l'estudiós s´ha implicat tant en el tema d'estudi que ha perdut la distància necessària per a poder treure'n conclusions objectives.
Això és, en la meva opinió, el que els passa al dos narradors de les respectives novel·les: tots dos acaben dins l'olla que volien explicar, engolits i fagocitats pel lloc, les persones i les circumstàncies de la història. El narrador d’Enard, feliçment engolit, feliçment deixat anar, somiant en un món més sostenible conreant verdures ecològiques. El narrador de Serés, rebelment engolit, resistint-se fins a la darrera frase, repetint que ell estava allà i ho va veure tot. Curiosament, en el final del text de Serés també s'albira un futur ecològicament millor simbolitzat en l'hereva dels poders màgics de la família que passarà de bruixa a enginyera per tal de canalitzar millor els seus coneixements sobre l'aigua.
