Dràcula: una novel·la il·lustrada

 1. Narració fragmentada

Dràcula (Bram Stoker, 1898) comença amb una nota introductòria –sense signar– i acaba amb una altra nota, en aquest cas signada per Jonathan Harker i datada set anys després dels fets narrats. Pel to de la nota final, s'endevina que la nota inicial és del mateix senyor Harker que se'ns presenta no com a narrador sinó com a "compilador" d'una sèrie de materials diversos, d'autors diversos i que reflecteixen diferents punts de vista.

Se'ns avisa en aquesta primera nota que "qualsevol material sobrer ha estat eliminat" per tal que la història "pugui ser presentada com un seguit de fets". A la nota final se'ns diu que tots aquests documents van ser guardats en una caixa forta, i que quan es van ordenar per ser presentats com un relat, es va donar el cas que, llevat d'uns pocs fulls originals, gairebé tota la documentació estava formada per còpies mecanografiades.

 

2. Múltiples punts de vista

El gruix dels documents té, per tant, diferents procedències. Les principals fonts d'informació són els diaris personals –datats cronològicament– dels principals protagonistes: Jonathan Harker, la seva dona Mina Murray i el doctor Seward. Cal afegir-hi les cartes i telegrames –també datats cronològicament– que aquests s'envien entre sí i que intercanvien amb altres personatges secundaris, sobretot el professor Van Helsing, així com la Luci Westenra i el seu promès Arthur Holmwood, o l'amic Quincey P. Morris. També hi ha notes manuscrites, algunes de les quals del propi comte Dràcula així com la correspondència del comte amb diferents empreses angleses tant de l'àmbit comercial com de l'advocacia. S'hi inclouen notícies de diferents diaris tant de Londres com d'altres ciutats, així com fragments del diari de Bord del vaixell Demeter o una carta d'una monja d'un hospital de Budapest. També s'hi annexen diferents informes mèdics de varis especialistes.

 

3. Tecnologies de la informació

Se'ns informa ja a la primera entrada del llibre que el diari de Jonathan Harker està escrit taquigràficament. Sembla una cosa anecdòtica però no ho és, perquè de seguida sabrem que qui també usa la taquigrafia és la seva dona Mina, la qual també és una experta mecanògrafa. Se'ns diu que el diari del doctor Seward està enregistrat en fonògraf, i moltes notes i cartes se'ns fa notar que són escrites a mà.

La senyoreta Mina Murray, el primer cop que veu el fonògraf ho troba "terriblement impressionant" i no s'està de dir-li al doctor: "això és millor que la taquigrafia". El cas és que la senyora Murray acabarà passant a màquina tots els diaris taquigrafiats i també els gravats amb fonògraf així com les notes manuscrites, obtenint d’aquesta manera un corpus informatiu (que copiarà per triplicat) de tota la informació bàsica referent al cas de comte Dràcula. A ulls dels altres protagonistes de la novel·la se'ns presenta a Mina Murray com una persona summament intel·ligent i entenimentada, capaç de fer observacions i deduccions que a cap dels altres –mascles– no se'ls acudiria. "Oh! És meravellosa la senyoreta Mina", diu Van Helsing, "combina el cervell d'un home –d'un home extremament dotat– amb el cor d'una dona. El bon Déu la va crear amb un propòsit concret, creu-me, quan la va afaiçonar amb aquesta esplèndida combinació".

 

4. La raó contra l'insòlit i imprevist

Mina Murray és, per tant, l'instrument de què se serveix l'autor per derrotar el Mal. Ho fan entre tots, és veritat, però l'única via d'enfrontar-se a uns fets aparentment paranormals és la recopilació d'informació i l'estudi detallat de tots els ímputs determinants per tal de fer una bona presa de decisions. Si Mina Murray hagués viscut als nostres dies hagués introduït totes les dades a l'ordinador i hagués analitzat totes les variants per tal de trobar l'algoritme adequat per a l'acció correcta. A finals de segle XIX ho fa picant-ho tot amb la màquina d'escriure i fent tres còpies de paper carbó per compartir amb la resta.

Quan Mina Murray lliura tota la informació a la resta i fa les primeres deduccions, Van Helsing diu: "La nostra estimada senyora Mina de nou ens ha donat una lliçó. Allà on nosaltres avançàvem a les palpentes ella ho ha vist clar. Hem retrobat el rastre i aquesta vegada és possible que ens en sortim".

 

5. De Frankenstein a Dràcula

Curiosament Frankenstein, tot i ser publicat vuitanta anys abans que Dràcula, és un llibre més modern en termes de crítica cultural. Podríem dir que és un llibre post il·lustrat ja que es posa en dubte la bondat de la ciència i que aquesta acondueixi al progrés. El monstre s'escapa de les mans del seu creador i literalment fuig nord enllà, sense que la ciència hagi pogut pair ni resoldre el seu estatus post-humà.

Dràcula en aquest sentit és una novel·la més simple: la trama es limita a un enfrontament entre allò ortodox i allò inesperat, entre allò mesurable i allò impensable, entre la vida comuna i allò intolerable. En cap cas es posa en dubte que la raó prevaldrà i que tot incident que ens podem trobar a la vida –per increïble que sembli– podrà ser solucionat amb la força de l'enteniment. Mina Murray tria el camí il·lustrat per excel·lència: l'estadística. La compilació i l'anàlisi de dades per derrotar el vampir i deslliurar-lo de la maledicció eterna. La informàtica venç la sang.

 

 

Fleur Jaeggy: Proleterka

el barco dels bojos

Només pel títol ja tenim un argument per anomenar Proleterka el barco dels bojos. L’excusa del text és un viatge en vaixell que una “Corporació” suïssa organitza pels seus associats als anys cinquantes o seixantes del segle XX. Un creuer cultural de quinze dies per l’Adriàtic on visitaran sobretot “ruïnes, temples i pedres” gregues. El cas, però, és que la Corporació lloga un antic vaixell de guerra iugoslau anomenat Proleterka –amb tota la seva tripulació–, reconvertit en creuer de plaer. Que el moll de l’os del Capital llogui un barco anomenat “Proletari” és, segurament, una picada d’ull a Platónov que a la novel·la Txevengur bateja el cavall del protagonista amb el contundent nom de “Força Proletària”.

Els membres de la Corporació acudeixen a l’excursió amb els seus familiars. Això inclourà un munt d’homes i dones grisos i avorrits, entre els quals un capellà i la seva família, així com la narradora –una adolescent de quinze anys– que viatge amb el seu pare. A aquesta narradora, tot i que no té nom, ja la coneixem: és la mateixa que ens explica els seus anys d’internat a Els feliços anys del càstig –on, per cert, el seu pare la va a visitar en tren–, o la que surt en alguns contes de La por del cel –on, per cert, també hi surt la Corporació–; és com si la nena suïssa sortís de l’internat per anar de vacances de Setmana Santa amb el seu pare.

 

carta al pare

La distància entre pare i filla és el tema de la història. Distància física, psicològica i emocional. Tot i que associaríem l’afilada prosa de Jaeggy més aviat amb Bernhard o Jelinek, és evident que Proleterka és, sobretot, una carta al pare a la manera de Kafka. Els retrets que Kafka fa al pare en el sentit castrador del terme, els deixa anar aquí la narradora en forma del pare absent, que fins i tot no té casa i viu en un hotel (igual que passava a Els feliços anys del càstig). Un pare que, davant la incomprensió de la filla, no ha exercit mai com a tal i s´ha limitat a allunyar-la tant com ha pogut. La narradora ens informa que aquest viatge de quinze dies potser sigui la darrera oportunitat per acostar-se, conèixer i entendre el seu pare. No cal dir que fracassarà en totes tres temptatives. La fredor d’aquesta relació farà que cadascú vagi pel seu compte.

 

la barca dels bojos

El “vaixell dels bojos” és un tema literari que va començar a finals del segle XV i que ha sigut desenvolupat no només per la literatura sinó també per la música i també la pintura. Segurament arranca amb l’obra de Sebastian Brant –alsacià format a Basilea– Das Narrenschiff, una al·legoria crítica de l’Església Catòlica que alguns han vist com un precedent de la Reforma Protestant (Les 95 tesis de Martí Luter són del 1517). El vaixell està format per bojos, governat per bojos i es dirigeixen al Paradís dels Bojos. Malgrat tot, és un tema basat en fets reals: als bojos se’ls solia embarcar i es deixava la nau a la deriva fins que se’n perdia el contacte (aquest tema va ser recollit per Foucault a La història de la bogeria a l’edat clàssica).

 

ich bin dein vater

El llibre comença amb una reflexió davant les cendres del pare, i el darrer capítol s’inicia amb aquestes paraules: “Sóc el teu pare”. El viatge haurà servit per establir la justa distància entre pare i filla: una distància infinita. La fredor glacial del diner per un cantó i de la família –protestant– per l’altre  es manifesten en aquest viatge de bojos. Que també sigui un viatge d’iniciació sexual per la filla és gairebé anecdòtic perquè la veritable iniciació és política i social. El que ella aprèn aquells quinze dies és que no té pare, i que la vida és com un viatge en una nau de bojos. El gir final del darrer capítol només fa que reblar el clau davant la incomprensió de l’existència.

                                          La nau dels bojos, Hieronymus Bosch

Les passes arran de camí

 

Foto de Pentti Sammallahti

 

Vaig veure aquesta foto per primera vegada l’estiu de 2019 al Fotografiska de Tallinn justament el dia que Vladimir Putin arribava a Hèlsinki en viatge oficial. La retrospectiva sobre el fotògraf finès es titulava “Distant land” i aquesta foto en qüestió estava enquadrada en la sèrie sobre Rússia.

La instantània està datada del 1992. Explica Sammallahti que la va fer al punt àlgid de l'hivern a les illes Solovetsky, a la Mar Blanca, al nord-oest  de Rússia. Degut a la cruesa del clima, aquest lloc queda aïllat del continent sis mesos cada any, fet que el va fer ideal per posar-hi un camp de treball per a presoners polítics russos durant les dècades dels vint i dels trenta del segle XX. A l'illa principal, des del segle XVI s´hi va erigir un gran monestir ortodox fortificat que encara és la principal atracció turística avui dia. Els habitants de la zona diuen que és un lloc sagrat, però ningú tampoc oblida que també va ser un gulag. Sammallahti ens diu que va tardar dues setmanes a fer la fotografia bona, després d’uns cent vint intents anteriors. El fotògraf finès explica que estant a l'única pensió de l'illa veia passar el gos cada dia amb la maleta fins que va gosar preguntar què passava. Li van explicar que el gos pertanyia a un home sense cames que vivia, solitari, als afores del poble i que cada dia enviava el gos a l'única tenda de l'illa, a uns quants quilòmetres de casa seva. L'home posava la llista del que volia a la cartera, juntament amb els diners, i el gos tornava tot seguit amb la comanda. Gairebé sempre, li van dir, a la cartera només hi porta pa i vodka. Sammallahti va decidir llavors fotografiar el gos: va buscar el lloc adient on es veiés el poble i el monestir, el camí ben enquadrat i, per retratar millor el gos, va pensar en fer-lo parar perquè estigués quiet i així fer més instantànies. Va pensar que si posava una llauna de sardines al costat del camí, el gos s’aturaria i el podria enquadrar millor, però el gos mai s’aturava. Finalment, després de dues setmanes de provar-ho, un dia va arribar un gat i es va començar a menjar les sardines; ell va pensar que entre el gat i l'olor de peix segur que pararia, però el gos va continuar com si res. Va ser la foto bona. Sammallahti diu que el gos anava per feina, estava fent la seva rutina diària i per això res el podia distreure.

Aquesta és la història que hi ha darrera la foto. Però, com a mínim, n'hi ha una altra: fixem-nos en les passes que es veuen arran de camí. N´hi ha a totes dues bandes. Les de l’esquerra estan mig esborrades, però les de la dreta són recents. Sabent que el fotògraf va estar dues setmanes fent provatures amb el gos podem pensar que les passes són de Sammallahti, les de l’esquerra dels dies que va fer fotos fallides, les de la dreta del dia mateix de la foto bona, com si el fotògraf volgués deixar la seva firma. Si no és això, llavors de qui són aquelles passeres?

Les dues morts de Malone

 

"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera. Per a en J. T. Malone va començar d'una manera tan senzilla i normal que durant una temporada va confondre el final de la seva vida amb el començament d'una estació."

Amb aquesta cita implícita de Tolstoi comença Carson McCullers la seva novel·la Rellotge sense agulles recentment editada en català per L'Altra Editorial amb traducció d'Alba Dedeu. L'edició original de Clock without hands és del 1961. El cas és que, deu anys abans, el 1951, Samuel Beckett va publicar en francès la seva novel·la Malone meurt, que va ser editada en castellà amb el títol de Malone muere primer a Lumen el 1969 i després a Alianza Editorial el 1973 amb traducció d'Ana María Moix, i reeditada posteriorment el 1980.

Naturalment aquesta coincidència relativament propera en el temps en l'edició original de les dues morts de Malone no suggereix de cap manera que Carson McCullers s'inspirés en el personatge de Beckett per confegir la seva obra, tot i que, llegits els dos textos, podria semblar el contrari. Sembla com si l'escriptora americana hagués volgut humanitzar el Malone de Beckett donant-li una família, una professió, uns amics, una ciutat i un passat que l'escriptor irlandès es nega a atorgar-li, limitant-se a fer-lo morir sol, immobilitzat en un llit, tancat en una habitació amb una finestra, sense més companyia que la seva pròpia imaginació.

De fet, els títols de les dues obres són del tot intercanviables. En tots dos cassos Malone s'està morint i la durada de les novel·les és la durada que va des de l'anunci de la seva mort al principi, fins a la consumació de la mateixa al final. Al Malone de McCullers li diagnostiquen una leucèmia incurable a la segona plana i el "rellotge sense agulles" és el temps incert de vida que li queda, que el metge xifra en uns quants mesos. El Malone de Beckett ens diu que s'està morint a la primera frase i, a la segona, també d'una manera incerta, xifra en uns mesos el temps de vida que li queda.

A primera vista, sembla com si el Malone de Beckett estigui en una situació més terminal que no pas el de McCullers perquè el trobem postrat a un llit d'on ja no en sortirà. J.T. Malone, en canvi, intenta fer vida normal tot i les febleses i debilitats que li van sobrevenint i que faran que deixi la feina primer i acabi igualment al llit després. Aparentment, doncs, com a personatges es comporten de manera diferent; però literàriament, la seva funció en el relat està més a prop del que sembla.

El Malone de Beckett, ja ho hem dit, només té la seva imaginació. Però també un quadern i un llapis. Ens diu que escriu i que inventa històries, a part de reflexionar sobre la seva situació. Podríem pensar que Malone és el narrador, si no fos que en un moment donat –a la pag. 76 de la meva edició– el narrador ens diu que a partir d'ara es dirà Malone, donant a entendre que hi ha un narrador per un cantó, i un personatge anomenat Malone per l'altre, que de fet són el mateix. El Malone de McCullers, que és narrat en tercera persona, a part de reflexionar també sobre la seva situació, fa possible la resta de la història i dels personatges de la novel·la ja que tant la trama com la resta de protagonistes estan emmarcats en el seu temps de vida i això és tot el que sabrem d'ells. El Malone de McCullers, per tant, també inventa històries i personatges perquè tots es relacionen a partir d'ell i en relació a la seva circumstància.

De fet, no seria gaire agosarat de dir que si poséssim el Malone de McCullers al llit del Malone de Beckett aquest ens narraria –i ens escriuria– la història sencera de Rellotge sense agulles. I viceversa: cap al final de Malone meurt, un dels personatges que inventa el  Malone de Beckett, anomenat McMann –una clara referència a ell mateix (i una feliç i obscura coincidència amb el gaèlic  "Mc" de McCullers!)– està impossibilitat al llit d'un hospici, i és cuidat per una dona anomenada Moll (el cap se'ns en va, sense voler, cap a Molly Bloom de Joyce) que el renta i li dona menjar i esdevindrà també la seva amant. A les darreres planes de Rellotge sense agulles, hi ha un fragment que ens recorda poderosament el relat de Beckett: "La seva vida s'havia contret d'una manera estranya. Hi havia el seu llit, la finestra, un got d'aigua. La Martha li portava els àpats en una safata i gairebé sempre tenia flors en un gerro a la tauleta de nit: roses, herba donzella, conillets".

Postscriptum: un altre Malone

Resulta que, un cop acabat i publicat aquest post, ha aparegut un altre Malone que, tot i no coneixent-ne els detalls de la seva mort, mereix ser ressenyat en el text dedicat als seus il·lustres companys amb els quals comparteix cognom.
Es tracta de T. C. Malone personatge principal del conte "A little Cloud" publicat el 1914 dins els llibre de relats Dubliners de James Joyce. Cal dir que al començament del conte és presentat com a Thomas Chandler, i posteriorment també se l'anomena Little Chandler i Tommy. Ara bé, cap a la meitat del conte la cosa fa un tomb, perquè resulta que el nostre protagonista vol ser escriptor -un tret que, d'alguna manera comparteix amb els altres dos Malones-, i somia que serà famós i li serà reconegut un estil clarament irlandès que el farà enllaçar directament amb la tradició cultural del seu país, llavors encara sotmès a la corona britànica, que tant estima.
Però hi ha un problema: el seu cognom, Chandler, que és clarament anglès. Per això ell imagina la manera de solventar aquest escull: primer invertint l'ordre dels seus cognoms per anomenar-se Thomas Malone Chandler, i posteriorment -ens ho podem fàcilment imaginar- amagant definitivament el Chandler en una inicial per acabar signant com a T.C. Malone.