El 1989, cap al final de la seva vida, Natalia Ginzburg va publicar una biografia de Txékhov titulada Anton Txékhov. Vida a través de les lletres. Irène Némirovsky, unes quantes dècades abans, també va escriure una biografia de l'autor rus, que es publicaria pòstumament el 1946 amb el títol de La vida de Txékhov.
Tots dos textos, més que biografies ortodoxes, tal i com entenem aquest gènere, són més aviat exercicis literaris que agafen com a excusa les dades biogràfiques d'Anton Pàvlovitx i en fan un relat que pot ser llegit com una ficció. Una mena de conte llarg, sec i sintètic en el cas de Ginzburg, i una mena de novel·la curta, poètica i sensible en el cas de Némirovsky.
Però, per què ho van fer això? Eren escriptores i estaven en el seu dret d'escriure del que volguessin, però el sentit comú ens diu que tant un text com l'altre tenen també intencions més concretes. La més evident és la d'homenatjar el mestre admirat: això es nota amb la cura, tendresa i compassió amb què és tractat el protagonista, com si fos un més dels propis personatges txekhovians. Però també s'hi endevina alguna intenció de recerca, de desfer algun entrellat, perquè la vida de l'autor rus, tot i ser una vida de novel·la, manté una sèrie de zones grises difícils de desbrossar, entre d'altres coses perquè el propi Txékhov es va cuidar prou de mantenir-les en un segon pla: de les seves relacions amoroses, per exemple, poca cosa se'n sap, i del seu procés creatiu ben poca cosa n'ha transcendit, per no dir dels intríngulis en el nucli de la seva pròpia família, germans i pares.
Si fem una ullada a la correspondència, tindrem accés a alguns detalls particulars que ens perfilaran millor el Txékhov home, però les zones obscures persistiran i l'única conclusió que en traurem és que es tractava d'un home molt reservat que protegia alguns aspectes de la seva vida amb una estratègia de discreció. No pas perquè volgués ocultar algun secret, penso, sinó perquè allò de què no parla era el rovell de l’ou de la seva pròpia personalitat: l'escriptura per una part, i la fèrria responsabilitat que es va auto-imposar cap al éssers estimats, que es podria resumir en la màxima mèdica d'"abans que res, no fer mal".
Sobta, per exemple, que en les cartes amb la que va ser la seva dona Olga Knipper, ella insisteixi sovint a preguntar-li què està escrivint, o altres aspectes sobre la feina d'escriptura i que ell, de manera invariable li contesti amb evasives. Fins al punt que Olga acaba coneixent algun conte important –com ara La senyora del gosset– només quan aquest ja s'ha publicat en una revista, o alguna obra de teatre quan aquesta ja ha estat lliurada als responsables del teatre on ella treballa.
En les cartes amb els amics, editors i família passa una mica el mateix: solen tractar d’afers purament pràctics com ara els diners i els terminis de publicació, però poca cosa més. Cal buscar amb lupa per fer-se una idea d'aquesta personalitat amable, bondadosa i esquerpa que es va dibuixant. De relacions sentimentals amb altres dones n'han transcendit una colla de cartes: una vegada més, el que se'n pot despendre d'aquests textos és el joc del gat i la rata que tan agradava a l'escriptor rus: mai es compromet a res, però tampoc mai renuncia a res. Es manté en un punt mitjà molt enutjós per les seves estimades, ja que la seva passivitat fa que res avanci ni es concreti, com si no volés córrer aquest risc –el risc d'estimar massa, podríem dir.
En la controvèrsia contemporània sobre si cal conèixer la biografia d'un escriptor per tal d'entendre millor la seva obra, el cas d'Anton Txékhov és paradigmàtic en el sentit que la seva obra funciona sola i no ens cal saber res d'ell per gaudir plenament dels seus contes i el seu teatre. Curiosament, però, un cop conegudes les zones d'ombra de la seva biografia, en rellegir la seva obra se'ns n'il·luminen alguns aspectes. La biografia no aporta res nou a l'obra, però l'obra sí que dona moltes claus de la biografia: als contes i al teatre cal buscar els desllorigadors. Per boca dels seus personatges ens parla l'autor rus, i ens parla no només d'allò que ens passa a tots nosaltres –i que per això ens agrada–, sinó també d'allò que li passava a ell. En aquest sentit el conte L'home estotjat és una veritable autobiografia, i altres contes clau que ens poden ajudar a entendre la seva personalitat són, en la meva opinió, L'estepa, El monjo negre i Camperols, entre d’altres.Tots els embolics de parella en les seves obres de teatre, on mai ningú és correspost en els seus desitjos, són una clau per pensar en la seva vida amorosa. Per acabar, El bisbe i L'hort dels cirerers no es poden llegir d'altra manera que com a testament literari i vital d'un home que sap que s'està morint. Brindem per Txékhov!
