Se sap que el 3 de gener de 1889 al matí, Nietzsche va sortir de casa seva al carrer Carlo Alberto de Torí per dirigir-se cap al centre de la ciutat. A la plaça Carignano va observar com un cotxer maltractava un cavall que, pel que fos, es negava a seguir. Llavors, Nietzsche es va dirigir cap al cavall, el va abraçar i es va posar a plorar. Des d'aquell moment, el filòsof alemany va perdre la parla i el seny, fins que va morir una desena d'anys després.
L'any 2011, el cineasta hongarès Béla Tarr va estrenar una pel·lícula en blanc i negre anomenada El cavall de Torí on, suposadament, s'explicava la vida del cavall després de l'incident amb Nietzsche. El film, que va guanyar el Gran Premi del Jurat a la Berlinale, va, però, molt més enllà d'aquesta anècdota i representa per a l'espectador una mena de sotragada estètica on la música, les repeticions, el galop del cavall i la gamma de grisos et posen en estat de xoc, reproduïnt gairebé el sentiment de desassossec que deuria tenir Nietzsche quan va abraçar l'animal.
El març de 1954, Sylvia Plath, que llavors tenia vint-i-un anys, va escriure a la seva mare una carta des de Nova York. L'escriptora tot just s'acabava de reincorporar als seus estudis universitaris després del seu primer intent de suïcidi nou mesos abans, que no va reeixir per molt poc. Aquest fet la va portar a un ingrés a la unitat psiquiàtrica de l'Hospital General de Massachussetts que va durar sis mesos, durant els quals va ser sotmesa, entre d'altres tractaments, a vàries sessions d'electroxoc.
La carta correspon a una escapada de cap de setmana de Boston a Nova York que la Sylvia va fer per documentar-se per un article que estava preparant per la revista Vogue. Va anar al Museu d'Art Modern i després es va quedar a veure el darrer passi de La Passió de Joana d'Arc de Carl Theodor Dreyer, pel·lícula muda de l'any 1928 que es projectava amb música de piano en directe. "Res no m'havia commogut mai tant" diu la jove a la seva mare. Li parla del blanc i negre, de la juxtaposició d'imatges i del foc llepant els troncs de la foguera on crema Joana d'Arc. Sylvia Plath plora.
"Plorava perque ha sigut com una purga", li diu a la mare. I després de caminar una hora a les fosques per Central Park, el seu acompanant atura un cotxe de cavalls i això la calma. "Ha resultat el contrapès de pas lent en blanc i negre que jo necessitava". Després, treu un terros de sucre que s'havia guardat del dinar i el dóna al cavall "i m'he sentit molt més bé" (Sylvia Plath, Cartes a la meva mare, Ed. Periscopi 2023).
Retrospectivament, sembla prou clar que el film de Dreyer va sacsejar Sylvia Plath en posar-li davant dels ulls la seva pròpia auto-immolació. Joana d'Arc semblava un personatge fet a mida vint-i-sis anys abans perquè l'escriptora s'hi identifiqués en aquells precisos moments. De la mateixa manera, podríem dir que El cavall de Torí va néixer perquè els espectadors del futur poguessin experimentar el dolor del món simbolitzat en l'abraçada compassiva de Nietzsche. Abraçada que el va fer travessar la frontera lingüística de tota expressió humana. Més o menys el tipus d'abraçada que ens dona l'art quan ens vol consolar.
