La Viena de Canetti
Els pares d’Elias Canetti es van conèixer a Viena a principis del segle XX on tots dos estudiaven gràcies a pertànyer a dues famílies jueves acomodades de la ciutat de Rustschuk –l’actual Ruse–, al marge búlgar del Danubi, que pertanyia, encara llavors, a l’imperi otomà.
Tot i que la família va emigrar a Manchester, després de la sobtada mort del pare, la mare va voler que els seus fills s’eduquessin a Viena i hi va fer una primera estada des del 1913 fins al 1916 –Canetti havia nascut el 1905–. La Primera Guerra Mundial el va portar a Ζuric primer i després a Frankfurt, on va fer el batxillerat. Finalment va tornar a Viena el 1924 on va viure fins al 1938 en què l’annexió d’Àustria per Alemanya –l’Anschluss– va fer que emigrés a Londres. Tots aquests anys, Canetti els té documentats en la trilogia autobiogràfica La llengua salvada, La torxa a l’orella i El joc d’ulls.
La Viena de Canetti és una ciutat idealitzada –com ho era pels seus pares– pel jove estudiant de química que vol ser escriptor. Canetti tria l’alemany com a llengua literària tot i que abans havia après búlgar, ladí –l’antic jueu espanyol que era la llengua materna–, anglès i francès. Viena és, per tant, la llengua i la literatura: Karl Kraus, Musil, Broch, escriptors tots ells que freqüentarà, de la mateixa manera que altres artistes, pintors, escultors i músics, com ara Kokoschka, Wotruba, Alban Berg, Alma Mahler etc. També a la mateixa època –en breus escapades a Berlín–va conèixer Thomas Mann, Bertold Brecht, Isaak Babel, Joyce i d’altres.
Els anys de Viena són els anys d’aprenentatge. Aquí és on escriu la seva primera novel·la Die Blendung –traduïda com Auto da fe– i on comença a prendre notes del seu gran assaig Massa i poder. Tot i ser ja la capital de l’imperi ensorrat, encara és la Viena dels cafès i els artistes, la Viena dels pensadors i els músics. La inèrcia de la gran capital arriba gairebé fins a la Segona Guerra Mundial.
L’Àustria de Bernhard
Thomas Bernhard, tot i que nascut accidentalment a Holanda l’any 1931, viurà tota la infantesa i la primera joventut entre Viena, Salzburg i l’altre cantó de la frontera bavaresa. Aquests anys els recollirà en la pentalogia autobiogràfica que inclou Un nen, El fred, L’origen, L’alè i El soterrani.
L’Àustria de Bernhard –i la Viena–, que és l’Àustria del Reich, de la guerra i de la postguerra ja no té res d’ideal. Al contrari, és el lloc pervers on campa el catolicisme i el nacionalsocialisme. És un territori abjecte, amb gent abjecta on l’escola s’iguala als hospitals, els psiquiàtrics i les presons per tractar una societat malalta que només pensa en el crim i el suïcidi. Aquest és el panorama que pinta en aquests cinc llibres citats, però també en d’altres com ara El nebot de Wittgenstein o Plaça dels herois, tots dos ambientats a Viena.
Naturalment, també és el lloc de la música i de l’art, però a diferència de Canetti, Bernhard s’aïlla completament i considera la figura de l’intel·lectual i de l’artista –i en general del món de la cultura austríaca– com el súmmum de la degradació d’aquesta societat. Això queda plasmat en nombrosos textos, per exemple a Mestres antics o El malaguanyat.
La llengua i la música
Viena és la ciutat de la consciència lingüística, la ciutat de Wittgenstein, la ciutat on neix el Cercle de Viena, la ciutat de Hoffmansthal i de Karl Kraus. Canetti n’és plenament conscient i ell mateix se sap continuador d’aquesta tradició centreeuropea. Tot això queda plasmat en els múltiples volums d’aforismes que va publicar i en reculls d’assajos com ara el que es titula precisament La conciencia de las palabras. En el mateix sentit, va recalcar en nombrosos textos la importància de l’oïda per l’escriptura, l’oralitat com a punt de partida, com queda clar a Les veus de Marràqueix. Pel que fa a la música, Canetti sovint en parla als seus textos. Va conèixer personalment molts músics, compositors i directors d’orquestra, però no deixa de ser curiós que el principal èmfasi el posi en la seva amistat amb Alban Berg, un dels fundadors i impulsors de la música dodecafònica, juntament amb Anton Webern i Arnold Schönberg, tots tres de Viena.
La consciència lingüística de Bernhard és present a cada línia dels seus textos, podríem dir, però sovint en fa tema també de les seves reflexions, indicant la incapacitat del llenguatge per poder arribar a expressar les veritats humanes i assenyalant-ne dramàticament les limitacions, cosa que Wittgenstein ja havia deixat del tot clar al seu Tractatus. La sortida d’aquest atzucac és la música. Bernhard, que ha estudiat violí, cant i musicologia, i que és un melòman molt format, adopta estratègies del llenguatge musical per aplicar-les a la seva prosa, tals com les repeticions, les variacions, els temes recurrents, les fugues, així com també les dissonàncies, etc. En algun text –al final d' El soterrani– Bernhard també fa referència a la importància que va tenir per ell sentir parlar la gent de les barriades una llengua totalment diferent de la que coneixia. També l’oralitat, per tant, com a referent per l’escriptura. Un text significatiu en aquest aspecte és L’imitador de veus.
Comèdia i tragèdia
Canetti, abans de marxar de Viena per culpa dels nazis, va escriure també un parell d’obres de teatre, El casament i La comèdia de la vanitat, de les quals en va llegir molts fragments –abans fins i tot de ser publicades– en vetllades literàries que s’organitzaven llavors a Viena en cases de famílies benestants, o en cases d’artistes. El teatre havia sigut, i era encara, un altre dels motors culturals de la ciutat, i el Burgtheater la seva institució capdavantera.
Canetti encapçala un capítol del seu llibre La llengua salvada amb l’inequívoc títol d' “El Burgtheater a casa” on narra com la seva mare li llegia, abans d’anar a dormir, fragments de Schiller en alemany o de Shakespeare en anglès, i després o l’endemà discutien sobre el significat dels sentiments que s’havien exposat en el text. Els pares de Canetti eren molt aficionats al teatre i solien comentar les obres que havien vist en veu alta. Amb el pare mort, segons Canetti, aquesta pràctica de la seva mare era una manera d’homenatjar-lo.
Bernhard, ja ho sabem, és sobretot un autor de teatre. També cap al final d' El soterrani, Bernhard ens diu que la seva prosa s’ha de llegir sempre de manera teatral (de fet, molts textos en prosa han sigut posteriorment adaptats per l’escena), perquè la vida mateixa és com un teatre, i no se sap mai si és una comèdia o una tragèdia, i que sovint aquests gèneres són intercanviables. Al recull de narracions El carpintero y otros relatos, hi ha un conte titulat precisament així “És una comèdia, és una tragèdia?”, l’argument del qual tracta d’un home que tot i tenir entrada està dubtant de si entrar o no al Burgtheater i per aquest motiu està fent temps assegut en un banc al parc del davant del teatre. Va veient la gent que arriba i entra i ell finalment opta per quedar-se fora. Un altre vianant que passa enceta una conversa amb ell, que li explica la seva situació. L’altre vianant li diu que ell també cada dia ve a veure el públic que assisteix al teatre i que amb això ja en té prou per saber quin tipus d’obra s'hi representa, si una comèdia o una tragèdia. Finalment, els dos homes passegen una bona estona pel carrer des de davant del teatre fins al Parlament i tornar, fins al moment en què cadascú se'n torna a casa pel seu compte, no sense que just abans d’acomiadar-se el vianant confessi al seu interlocutor que vint-i-dos anys abans, just allà on estan va assassinar la seva dona llançant-la al canal del Danubi.
