la pregunta
La pregunta és la següent: per què ens agrada Danilo Kiš? Una pregunta inútil i que ens hauríem pogut perfectament estalviar. Però el fet de plantejar-la obre un seguit de supòsits sobre l'escriptura i la recepció dels textos que fa interessant de veure quin és el procés que seguim per intentar contestar-la.
els temes
La mort és el gran tema que unifica tots dos llibres de contes: la mort injusta i gratuïta durant aquesta fosca etapa de la Unió Soviètica en el cas d'Una tomba per a Boris Davidovič, i la mort en general –també injusta i gratuïta– en el cas de L'enciclopèdia dels morts. L'antisemitisme, el colonialisme i els perills dels totalitarismes polítics, religiosos i culturals en serien temes secundaris.
l'estil
És veritat que alguns contes ens recorden poderosament Borges. D’altra banda el propi Danilo Kiš reconeixia el mestratge de l'argentí. Simona Škrabec, en el pròleg d'Una tomba per a Boris Davidovič, ens parla d'un estil deductiu, que fuig del detall del realisme estricte per fer que el lector, com si fos un detectiu, hagi de deduir la història a base dels fragments que se li donen. Com si fos un enigma.
la forma
La manera que té l'autor d'explicar-nos les històries és a través de biografies. Anem sabent coses d'un personatge, sovint organitzades en termes cronològics, i anem avançant cap a una mort anunciada que veiem a venir. La forma biogràfica fa que sentim empatia amb el personatge –i amb el narrador– i ens creiem el que ens diuen. El relat s'organitza emotivament fins i tot –o potser precisament– sabent-ne el final.
el to
El to del narrador és, per tant, documental. Sovint se'ns fa saber que el relat és real, o que està basat en tal i tal document, o carta o manuscrit o narració oral. El narrador se'ns acosta a l'orella i ens xiuxiueja un secret: la vida tràgica d'algú, que podries ser tu mateix. Per tant, la versemblança és un factor clau: per abjectes, absurds, sòrdids i tristos que puguin ser els motius que porten una persona a la mort, cal que siguin narrats amb absoluta credibilitat. Ens ho creiem, i per això ens emociona.
el plagi
L'ús de fragments d'altres autors entremig dels textos d'Una tomba per a Boris Davidovič va representar un escàndol quan el llibre es va publicar a Sèrbia el 1976. L'autor va ser acusat de plagi i es va celebrar fins i tot un judici que el va absoldre, però que va provocar el seu exili a França. Resulta gairebé incomprensible, vist des d'ara, que tal cosa hagués pogut arribar a passar. Naturalment, el text era una bomba contra la Unió Soviètica i contra Iugoslàvia mateixa, i això va fer que s'intentés silenciar Kiš, tant des de la potència colonitzadora com des de la colònia mateixa.
les capes de sentit
Si en els contes hi comencen a aparèixer llocs com ara Murmansk, les illes Solovkí o Kolimà, llavors ens vindran al cap altres relats sobre els camps de treball, la Lubianka i el NKVD. I el Gran Terror Estalinista ens farà recordar altres escriptors estimats que també hi van sucumbir: Babel, Platónov, Kharms, etc.
I si als contes hi comencen a aparèixer predicadors, sants, gent que ressuscita, bisbes i pogroms, llavors tindrem també present el cristianisme, l'islamisme, el judaisme i totes les matances i persecucions que s'han fet en nom de Déu, així com els llibres sagrats en què s'han basat.
la resposta
Simona Škrabec, la traductora de Danilo Kiš, ens avisa de la complexitat i la densitat poètica que té l'escriptura d'aquest autor. Les paraules ressonen cap a múltiples bandes i cal estar atents a la música que ens porten. Sentim melodies balcàniques i russes clar, però també ucraïneses, txeques, hongareses, alemanyes, sueques, irlandeses. I també hi ha ecos de la guerra civil espanyola, d'Occitània, de Palestina...
La resposta torna a ser clara i inútil: no sabem per què Danilo Kiš ens agrada tant. I ens és igual.
