De 12 anys d’esclavitud a la Crítica de la raó negra

Jo vaig ser dels que van sortir emocionats i decebuts del cinema després d’haver vist 12 anys d’esclavitud. Emocionat perquè el film emociona, està fet per arribar al cor de l’espectador, per portar-lo a un clímax d’empatia i fer-li patir, per tant, en carn pròpia totes les indignitats sofertes pel protagonista i, per extensió, per tots els esclaus de les plantacions. Decebut perquè l’èmfasi sentimental, en la meva opinió, va en detriment de l’anàlisi política: es troba a faltar per exemple la contextualització d’aquest estrany moment en què, mentre al nord una família de negres fa una vida aparentment normal, només unes quantes hores al sud, els seus germans no tenen absolutament cap dret. És veritat que la pel·lícula d’Steve McQueen puntua ocasionalment el relat emotiu amb apunts sociològics de la vida a la plantació, on les referències al capitalisme, la por, la cultura i la religió fan de coixí a la trama, però les concessions al melodrama i al gust comercial majoritari fan del film un seriós aspirant als Oscars, sí, però també una oportunitat perduda per anar una mica més enllà en la pedagogia i la denúncia del racisme.

 

A l’altra cantó de la balança se situa el darrer text d’Achille Mbembe Crítica de la raó negra (La Découverte, 2013). Com si fos una conclusió necessària dels anteriors textos del camerunès, De la Postcolònia i Sortir de la Gran Nit, aquesta nova entrega acaba de desmuntar el concepte de Negre explicant com la cultura occidental l’ha inventat en paral·lel al concepte de raça i com va ser posat al servei del capitalisme. Sense deixar-se anar de la mà de Foucault i Fanon com en els anteriors textos ­–i de Glissant també en aquest–, Mbembe analitza el caràcter malaltís d’aquesta invenció, el que li permet no només descriure’n els símptomes, sinó també fer la diagnosi i prescriure’n la medicació. La part més interessant del text, alhora que la més discutible, potser sigui aquesta generalització agosarada del caràcter negre del món a què el capitalisme ens ha portat finalment, on la precarització s’ha fet universal i, per dir-ho així, ja tots som negres.

Resumint, dues obres molt diferents, però en certa mesura complementàries. Dues mirades sobre la història de la Negritud amb dos tractaments en certa manera adaptats a les finalitats perseguides. La pregunta pertinent aquí és saber des de quina òptica se’n traurà més rendiment en pro de la dignitat i humanitat de la vida en comú als nostres dies: des de l’Oscar a la millor pel·lícula o des d’un original assaig que llegiran quatre gats?

Dues verges maltractades

És un tòpic, però quan arribes a l´illa de Bioko de seguida algú et fa saber que els catalans som a Espanya el que els bubis són a Guinea: un poble amb una llengua i una cultura pròpia i una aspiració comuna: l´autodeterminació.

Després, un s´adona que la història de la petjada catalana al tròpic –tant per bé com per mal- encara s´ha d´escriure i que ben bé es podria començar per les traces que la llengua catalana ha deixat en el castellà guineà, com a ara l´ús quotidià del catalanisme “a más a más”.

Si, més endavant, un té la sort  d´assistir el dia de la Mare de Déu d´Agost a un ofici solemne en algun poblet a la falda de la muntanya, llavors ja no tindrà cap dubte que el fervor per Bisila, la verge negra protectora de l´illa, és paral·lel al que els catalans professem per la Moreneta, patrona de Catalunya.

Sabem que els catalans, com els espanyols, vam deixar a l´època de la Colònia el costum de tradicions religioses metropolitanes transplantades amb calçador a territoris equatorials, tals com les processons de Setmana Santa, la festa dels Reis o la construcció de Pessebres, cosa que ignoro si s´ha mantingut  fins ara o ha anat remetent com també passa a casa nostra.

 

El cas és que aquest desembre hem sabut de dues agressions, una a cada una de les verges negres a banda i banda del mar. A la nostra, la Moreneta se l´ha volguda vulgaritzar del tot en convertir-la en pura mercaderia comercial del Nadal com a nova figureta caganera del pessebre. En el cas de Bisila, la seva imatge al capdamunt del volcà Basilé a 4.000 metres d´alçada, ha estat malmesa i inutilitzada en un incident que ha indignat tota la comunitat mariana del país. Després de 45 anys a la intempèrie, la imatge –esculpida per cert per l´artista català Modest Gené- va voler ser protegida per una aparatosa estructura de ferro i vidre que a la primera ventada forta va caure sobre la verge amb resultats catastròfics.

Potser ara seria un bon moment per calibrar l´equidistància entre catalans i guineans després de tants anys d´allunyament, i una manera de fer-ho seria preguntar-se si algun illenc de Bioko fóra capaç de col·locar una Moreneta caganera al pessebre de casa seva…

Sobre cultura negra: Cole, Porter, Djangany

Des que vaig tenir la sort d´escoltar-lo en el darrer festival de jazz de Terrassa que m´he tornat un incondicional de Gregory Porter, un cantant i compositor notable que integra en la seva música tota la tradició negra del jazz, des del gospel fins al rap, i ho fa d´una manera senzilla i natural com si fluís dins seu sense cap dificultat: aquest és justament el sentit del seu tercer disc Liquid spirit, un disc excepcional que opta als Grammy del 2014 per partida doble. Si, a més a més, aprofundeixes en les lletres del californià, t´adones que estàs davant d´un activista de la cultura negra amb tots els ets i uts. En aquest darrer disc, hi ha una cançó fascinant que m´ha fet rumiar molt anomenada Musical genocide que és una espècie de declaració de principis on pren partit per la tradició i ve a dir que no serà ell qui la defugirà comparant aquesta postura amb un genocidi musical. La idea és molt potent però problemàtica, perquè sabem prou bé d´on ve la tradició però no cap a on va i a vegades preservar la puresa pot portar a postures incòmodes.

I això m´ha fet pensar en Teju Cole i la seva novel·la que es va traduir l´any passat amb el títol de Ciutat oberta. Teju Cole és un jove escriptor i fotògraf que viu a Nova York, criat a Lagos i amb educació europea que narra precisament el malestar d´un africà dins la cultura afroamericana en la Nova York actual. El protagonista del relat de pare nigerià i mare alemanya se sent incòmode en la cotilla de la cultura negra fins al punt que fins i tot li desagrada que els afroamericans s'adrecin a ell com a germà. La ciutat oberta del títol és per Teju Cole la que acull tothom però alhora una ciutat amb totes les pors post 11 de setembre, una ciutat múltiple que no es deixa reduir en identitats clares i definides. També és un relat complex sobre com s´entén la negritud des de tres punts de vista continentals diferents.

Precisament la ciutat com a catalitzador de l´artista modern africà és un dels eixos que marca el camí d'Elvira Djangany, la comissària internacional per a la col·lecció d´Art Africà Modern i Contemporani de la Tate Modern de Londres. En la línia de Teju Cole, també per a Elvira Djangany conceptes com diàspora o tricontinentalitat són limitadors de la realitat artística de rel africana. Les qüestions identitàries o fins i tot nacionals, a vegades serveixen per explicar socioculturalment la producció d´un artista determinat, però la riquesa de la seva obra, i fins i tot la seva africanitat, depenen sovint, ens diu ella, també de factors individuals que fan transcendir l'obra d´art per fer-la universal. El projecte que assessora Elvira Djangany s´inscriu en un pla més general de relectura de la Historia de l´Art que eviti la mirada eurocèntrica i que la Tate Modern impulsa amb projectes similars d´abast global.