Israel i Palestina (i VI): la diversitat de la societat israeliana

Si algun tòpic cau ràpidament per terra després de visitar Israel és el de la visió monolítica dels jueus. Tots els pressupòsits pejoratius forjats, entre d´altres, a base de l´Espanya negra de la Inquisició -expulsió dels jueus- i del catolicisme més ranci -carraques de matar jueus-, més tot l´antisemitisme europeu del segle XIX -jueus com a usurers del nas gros- que culmina amb l´Holocaust del segle XX, ens han fet imaginar -almenys a mi- la societat israeliana com un bloc compacte i homogeni, una societat uniforme  tancada dins de sí mateixa. I no.

Ja només amb pocs minuts al país, en pujar fora de l´aeroport de Tel Aviv en un "shuttle" (taxi/furgoneta compartit) juntament amb altres deu o dotze persones, hi havia un parell de haredims vestits com al segle XIX, un avi i un jove pèl roig d´uns vint-i-pocs anys, que va dir els bons dies amablement en anglès i que s´anava canviant de seient a mesura que anaven pujant altres passatgers, amb no cap altra finalitat que evitar seure al costat d´una noia o una dona. Finalment es va entaforar en un racó davant meu protegit per una barrera de mascles i quan el vehicle va arrencar en direcció a Jerusalem va treure el seu mòbil de darrera generació i va començar a jugar a un joc d´aquests d´adolescents que van disparant i matant tot el que es mou i van passant pantalles. Modernitat i tradició alhora és el que ens esperava.


Pintada en un carrer de Tel Aviv

Després de pocs dies a Jerusalem ja tens clar que dir "jueu" o "israelià" no té cap sentit, i que la gent que es mou pels carrers, els bars, els mercats, els llocs sants, els autobusos, els tramvies o on sigui són d´una varietat extraordinària. Deixant a part els turistes, que es localitzen en llocs molt concrets de la ciutat, escoltaràs arreu moltes variants idiomàtiques a part de l´hebreu, ommnipresent a tot arreu i amb el qual es dirigiran a tu sempre com a primera opció tant als mercats, com als museus, les botigues, als restaurants o pel carrer. Escoltaràs sovint rus i múltiples variants de llengues eslaves, perquè des de la caiguda de la Unió Soviètica l´any 1989 potser aquest sigui el grup cultural més nombrós que ha arribat -i continua arribant- a Israel. Sentiràs el castellà amb accent argentí, a les botigues o parades del mercat, així com el castellà antic que la gent canta en els nombrosos concerts dels festivals d´estiu perquè ha après de memòria, fent-la seva, la tradició sefardita. Sentiràs l´anglès amb l´accent inconfunsible americà en boca de molts colons, tant a Jerusalem com a Cisjordània, que continuen arribant també sense parar subvencionats per diferents corporacions americanes. Sentiràs també haredims parlant francès o alemany, sentiràs parlar tigrinya i amarinya per boca d´eritreus i etíops i sentiràs també l´àrab, clar, no només als palestins, sinó també a iemenites o a ciutadans israelians d´origen àrab, que n´hi ha centenars de milers no només a Jerusalem oriental sinó també a ciutats de la costa com Jaffa, Haifa, Acre i infinitat de poblets àrabs dins el territori israelià.

graffiti al carrer Jaffa de Jerusalem

Des del punt de vista de l´aspecte físic, la varietat encara és més gran, sovint no tant per diferències facials o antropomòrfiques sinó més aviat en el vestir o en diferents marques distintives. El color de la pell anirà des del fosc d´alguns africans fins al pal·lid dels nòrdics o alguns eslaus passant per tota la varietat de mulatos i morenos imaginable. I en aquest punt caurà un altre prejudici que havíem portat fins aquí: la diferència física entre jueus i palestins. De seguida veuràs que per la cara són indistingibles, que hi ha jueus molt morenos i palestins pèl rojos o amb ulls blaus i que per tant a simple vista són molt semblants (De fet, estudis genètics recents indiquen que jueus i palestins són grups genèticament germans i tots dos genèticament cosins de drusos i beduins).

Pel vestir, el grup més vistós és els dels haredims, dels quals, a base de dies, podràs apreciar també les subtileses. A part del vestit negre, camisa blanca i barret negre preceptiu, hi haurà subtils variacions en sàbat o en altres dies festius on sortiran barrets folrats de pell de guineu, abrics fins als peus -sí, també a finals d´agost amb temperatures de 35º-, o bates atornassolades de ratlles primes grises i negres. Les dones sempre amb els braços tapats, faldilla fins als peus i els cabells coberts o perruca. Veuràs també pel carrer o en llocs públics molta gent amb kipà -la petita peça de roba rodona que sembla que s´aguanti miraculosament darrere la closca de nens, adults i avis- i d´altres que, a més, portaran una mena de samarra blanca -a sobre o a sota-, d´on pengen quatre cordetes gruixudes cap avall per recordar permanentment les prometences del judaïsme. Tant uns com altres s´identifiquen així com a ultraortodoxes des d´un punt de vista religiós, ja que la gent simplement practicant solament usa la kipà a la sinagoga o en llocs sagrats o a casa en les festes religioses, però no habitualment pel carrer.

Des del punt de vista polític, les diferències són igualment importants perquè cobreixen tot l´arc clàssic des de l´esquerra més dura fins l´ultradreta més intransigent, però amb l´important afegit del matís religiós, des dels laics fins als sionistes més dogmàtics, amb la qual cosa les diferents combinacions entre tots dos factors dóna una gran diversitat i fragmentació de la societat israeliana des del punt de vista polític que naturalment es veu reflectida al seu Parlament (Knesset) on per obtenir majories sovint han de pactar diversos partits no sempre coincidents del tot en els programes polítics o religiosos. Cal dir que minories com els haredims, els colons o els àrabs israelians tenen tots poca o molta representació parlamentària i per tant veu i vot a l´hora de decidir les polítiques generals del país.

Pintada al carrer Salahuddin de Jerusalem oriental

Aquesta riquesa en la política formal es transmuta també en la societat civil en forma de múltiples associacions de tota mena. Cal dir que la societat israeliana està hipersensibilitzada, per raons òbvies, davant de qualsevol tipus de conflicte i per tant són normals les mobilitzacions, manifestacions o concentracions en favor o en contra de qualsevol tema que afecti la sensibilitat nacional. No és estrany per tant trobar també a Israel moltíssimes organitzacions i ONGs que lluiten per la pau i els drets humans, ja siguin organitzacions mixtes -palestins i israelians- o simplement israelianes: d´ex-soldats, de laics, d´intel.lectuals, de colons, i fins i tot de rabbins. I el focus pot ser també divers: hi ha qui lluita per la convivència dels dos pobles, qui està contra els assentaments, qui lluita contra la demolició de cases, qui denuncia els abusos de l´exèrcit, qui presta ajuda jurídica gratuïta, qui ajuda en les collites dels palestins, qui lluita per la unitat de Jerusalem, etc. I en aquest món globalitzat en què vivim, també la diàspora jueva és molt activa i influent en tot el que passa dins del país. Així, tot i que els assentaments són finançats des d´associacions americanes, no és menys veritat que abunden també les organitzacions jueves de drets humans i cooperació radicades arreu del món, sobretot a Anglaterra i els Estats Units.

És aquesta diversitat i aquest dinamisme d´una societat majoritàriament jove la que ens fa ser optimistes de cara al futur. Perquè malgrat que la realitat dels territoris ocupats deprimeix i desanima, i que l´onada d´atacs amb ganivets i de gent morta i ferida per trets de bala que s´està desenvolupant del setembre cap aquí -en el que alguns anomenen ja la 3ª intifada- sembla que no vulgui remetre, també és veritat que l´activa i democràtica societat israeliana té també dins d'ella mateixa les eines per ajudar a fer possible la solució i la convivència pacífica. 





Carrer del Jerusalem oriental

Per acabar, aquests són alguns dels llibres que ens van acompanyar abans, durant i després del viatge:
-Amos Oz, "Una histOria de amor y oscuridad". Memòria novel·lada de la infantesa a Jerusalem i els avantpassats de l´autor.
-David Grossman, "La vida entera". El patiment d´una mare pel seu fill a l´exèrcit.
-David Grossman, "Death as a way of life". Articles que va publicar l´escriptor a diferents diaris durant la 2a Intifada.
-Susan Abulhawa, "Mornings in Jenin". Història d´una família palestina des de la colonització anglesa fins a l´actualitat.
-Edward Said, "La cuestión palestina". Explicació entenedora del conflicte palestí.
-Edward Said, "From Oslo to Irak and the roadmap". Darrers articles de l´autor abans de la seva mort.
-Guy Delisle, "Cròniques de Jerusalem". Novel·la gràfica amb la mirada ingènua d´un estranger que ha de viure una temporada a Jerusalem.
-Joe Sacco, "Palestine". Monumental testimoni de la 1a Intifada en forma de còmic.

Israel i Palestina (V): hebron

El dia 28 d´agost al matí vam anar cap al punt de trobada a prop de l´Estació Central d´Autobusos de Jerusalem per fer la sortida cap a Hebron amb Breaking the Silence. La sorpresa va ser gran quan vam veure la quantitat de gent que s´esperava per confirmar els noms a les llistes que duien un parell de noies. Se´ns va informar que sortirien quatre autocars de Jerusalem i quatre més de Tel Aviv. En total unes tres-centes cinquanta persones aniríem juntes a fer la visita al nucli antic d´Hebron, multiplicant per deu el nombre habitual de participants en aquesta sortida. Sense donar cap tipus d´explicació per part de l´organització sobre el per què d´aquesta aposta, la cosa estava més o menys clara per part dels que anàvem seguint habitualment el dia a dia de la O.N.G.: resulta que en les setmanes prèvies a aquesta sortida varis parlamentaris i inclús el propi govern israelià havien qüestionat aquesta associació afegint-se a una campanya de descrèdit iniciada en alguns diaris locals que va provocar un debat a la premsa del país amb posicions a favor i en contra de les activitats de Breaking the Silence. Sens dubte portar vuit autocars de gent a comprovar in situ els assentaments de colons dins el casc antic d´Hebron era una prova de força i una ferma declaració a l'opinió pública que no es deixaven intimidar i que seguirien endavant amb la seva política de denúncia dels assentaments i del paper de l´exèrcit protegint els colons i menystenint la vida diària i la integritat física de la població palestina.

A la ciutat d´Hebron hi viuen actualment unes cent setanta cinc mil persones entre les quals uns set-cents cinquanta colons israelians agrupats en quatre o cinc assentaments dins la kashba o barri antic, ocupant cases i magatzems palestins que han fet seus al llarg dels anys amb la protecció i el vist i plau de les forces de seguretat israelianes (I.D.F. i policia), sent així l´única ciutat palestina que té colons dins el propi casc urbà -a part del Jerusalem oriental-, ja que normalment les colònies jueves se situen totes al capdamunt de turons i a una distància prudencial del pobles palestins.

El cas d´Hebron és diferent, com passa a Jerusalem est, per motius religiosos: perquè allà hi ha la Tomba dels Patriarques, un mausoleu edificat sobre la cova on es creu que van ser enterrats Abraham, Isaac i Jacob, amb les seves dones Sara, Rebeca i Lea respectivament, i que per tant és igualment sagrat pels musulmans com pels jueus -i pels cristians-, com passa també a l´Esplanada de les Mesquites a Jerusalem. Això ha fet que sempre hi hagi hagut jueus vivint a prop del lloc sagrat, però també que la convivència hagi sigut difícil amb moltíssims episodis de morts i revenges al llarg dels anys que s´han anat arrossegant fins als nostres dies. Els fets sagnants més significatius van ser l´any 1929 on una revolta contra els jueus va acabar amb la vida de seixanta-tres persones i l´expulsió de la resta de jueus de la ciutat. Fins l´any 1969 –ja amb tota la Cisjordània ocupada- els jueus no van tornar i fundar l´assentament de Kyriat Arba a l´est, a prop de la ciutat, i fins al 1979 no es van tornar a establir al centre urbà en petits nuclis que avui sumen quatre petites agrupacions de cases. L´any 1994 va tenir lloc la darrera matança justament a la mateixa Tomba dels Patriarques quan el metge jueu i colon de Kyriat Arba Baruch Golstein va disparar  contra la multitud de palestins que pregaven matant-ne vint-i-nou i ferint-ne més d´un centenar.



Tomba de Baruch Goldstein a Kiryat Arba



Quan vam fer la inscripció pel tour a començaments de l´estiu ja se´ns va avisar –i pocs dies abans de la sortida se´ns va recordar via correu electrònic- que donada la violència dels colons i la passivitat o ineficàcia dels cossos de seguretat –exèrcit i policia- per controlar-los, la visita se sabia com començava però no com acabava i que per tant cadascú ens fèiem responsables del que podia passar i l´organització se´n feia de suspendre la visita en qualsevol moment o modificar-la per raons de seguretat. Ja a l´autocar se´ns van donar instruccions pràctiques de darrera hora tals com portar sempre els mòbils i les càmeres a mà i filmar i fotografiar qualsevol incident. Se´ns va aconsellar no discutir amb els colons i sobretot no respondre a cap provocació. Tot això ho vam haver de posar en pràctica de seguida perquè la primera aturada va ser a l´assentament de Kyriat Arba amb l´objectiu ni més ni menys que visitar la tomba de Baruch Golstein enterrat allà i que és venerat entre els colons com un heroi. Tot i que el nostre autocar va arribar dels primers no vam baixar fins que hi vam ser tots, fet que ens va permetre observar les corredisses de militars i de colons cap al parc on hi la tomba. És evident que ja ens estaven esperant. El primer grup que va baixar i va entrar al parc probablement era un grup d´israelians i quan vam veure que tots sortien ja filmant, braços enlaire, amb els mòbils i les càmeres a la mà vam tenir la sensació que anàvem cap a lliurar alguna mena de guerra. Al final la cosa no va ser tan greu perquè entre el fort desplegament de forces de seguretat i que els colons eren amb prou feines unes desenes de joves amb banderes israelianes i un megàfon, sembla que es van sentir desbordats pels vuit grups diferents que ens vam aturar en llocs diferents i vam anar accedint a la tomba de forma ordenada. La tàctica era entorpir les explicacions dels guies amb el megàfon amb música a volum alt i intimidar a la resta barrejant-se entre nosaltres amb les banderes i intentant establir conversa i gravant-nos també amb càmeres i mòbils.

Però de seguida va córrer la veu i quan vam arribar al centre, ja a tocar de la Tomba dels Patriarques, els grups de colons amb banderes i megàfon es van multiplicar i organitzar de tal manera que a cada grup de Breaking se´ns hi va afegir una desena o més de joves colons que ja no ens van deixar en tot el dia, seguint les instruccions d´un parell o tres de caps que els dirigien fent-los barrejar amb nosaltres i cantar cançons patriòtiques o establir conversa o coses per l´estil per tal de dificultar la visita. En el nostre grup, abans d´introduir-nos pels carrerons ja hi va haver un incident on van haver d´intervenir  els soldats i el nostre guia. Per sort la cosa va quedar en res però ja ens va donar el to del que ens esperava en les properes hores.

L´objectiu de la visita era caminar a peu per tot el centre i anar resseguint els petits assentaments de Avraham Avinu, Beit Romano, Beit Hadassah i Tel Rumeida des d´on arribaríem finalment a la seu palestina de Youth against settlements (Joves contra els assentaments) on faríem la darrera aturada abans de tornar. Cal dir que, pel fet de protegir aquests colons urbans, des dels Acords d´Oslo de l´any 1995, la ciutat d´Hebron té un estatus legal mixt una mica complex ja que, per exemple en tot el centre –l´antiga zona comercial i de mercat- està prohibit el pas de cotxes i en molts carrers també el de persones, amb casos esperpèntics on palestins han de circular per un cantó del carrer –on viuen- i jueus per l´altre. Per raons de seguretat també han fet tancar tots els comerços, amb la qual cosa el que abans era una munió de tendes i mercats ara és un barri fantasma, sense vida. Tot això culmina amb el fet que els residents palestins d´aquesta zona –un 10% més o menys del total de la ciutat- estan sotmesos a les lleis militars, mentre que els jueus estan sotmesos a les lleis civils.

El guía mostrant com era abans el carrer amb els joves colons obstaculitzant l´explicació

Mentre anem caminant pel carrer principal del barri, Shuhada Street, anem comprovant el resultat d´anys de conflicte: a un cantó cases habitades per palestins enreixades fins i tot en els balcons per protegir-se de les pedrades dels colons –de fet es veuen vidres trencats arreu- i de l´altre, els propis carrers laterals que anem trobant estan tapiats amb murs de ciment, darrere els quals viuen els colons jueus, alguns dels quals surten a les finestres quan passem i ens increpen. A aquestes alçades ja ens hem adonat que els diferents grups que anem marxant cadascú al seu aire mereixen diferent grau d´atenció per part dels colons que ens molesten, i que són els grups d´israelians els que de debò són provocats i assetjats amb més violència. Els guies s´esforcen entremig del soroll en anar explicant tant el context de la situació actual com el desenvolupament històric que ha portat fins aquí en uns carrers buits on només hi érem nosaltres, els colons i tota mena de vehicles militars contínuament amunt i avall, des de tanquetes fins a jeeps i vehicles de detenció. Quan girem, però, davant del darrer control militar de Shuhada Street (on una setmana després de la nostra estada va morir una jove palestina de 18 anys pels trets dels militars i fins al moment d'escriure aquest post han mort més d'una dotzena d'adolescents palestins ja sigui per trets de militars o de colons) per enfilar cap al darrer assentament, els militars ens aturen i sembla que vulguin racionalitzar el pas dels grups, però de seguida ens adonem que alguna altra cosa passa perquè comencen a arribar més colons, amb més banderes, també dones i nens que fins ara no hi eren. I quan el primer grup tira endavant per passar el darrer tros de cases dels colons queda clar que han estat bloquejats i que la cridòria i el gruix de banderes a dos-cents metres davant nostre ens indiquen que hi haurà problemes. Els guies ens tranquil·litzen i ens expliquen el que ja és evident, que no ens deixen passar en aquest últim tros, el que justament ens ha de permetre accedir a la seu de l´O.N.G. palestina que ens espera. De mica en mica comencen a arribar més i més policies i efectius de l´exèrcit entre els quals una secció sencera d´antidisturbis alhora que l´actitud dels colons barrejats entre nosaltres puja de to i es van formant petits grupets de discussió on participen activament les dones i fins i tot els nens.

Discussions amb els colons que no ens deixen passar

Per les trucades telefòniques dels organitzadors i els caps de seguretat i per l´actitud d´uns i altres queda clar també que ningú vol cedir: nosaltres volem passar, els colons han bloquejat el carrer amb cotxes i s´han assegut a terra i els militars continuen acumulant efectius sense fer fora ni uns ni altres. Finalment després de dues hores d´estira i afluixa hi ha una reunió entre els responsables de Breaking the Silence –que han anat documentant l´incident i penjant-ho tot a facebook i twitter en temps real- i els cossos policials i sembla que tirarem endavant, cosa que no es podrà fer fins a la detenció del cap dels colons, l´activista i polític ultradretà Baruch Marzel, que ha començat a donar empentes als de davant de tot (una detenció, per cert, una mica teatral, com teatrals van ser les abraçades del mateix individu amb els caps policials quan va arribar al lloc dels fets). Al final anirem passant tots amb molta lentitud arran de les cases de Tel Roumeida, en fila índia un per un per un estret cordó que han fet els militars sota els crits i amenaces a mà alçada dels colons, homes, dones i nens.

Detenció del cap dels colons Baruch Marzel

Al pati de la casa que acull l'organització palestina de Joves Contra els Assentaments serem rebuts per un representant d´aquesta O.N.G. que ens donarà les gràcies per haver vingut i ens acabarà d´explicar com és la vida en aquest barri i quines coses estan fent ells per millorar-les, entre les quals documentar tots els abusos tant de militars com de colons i fer-ne difusió a les xarxes socials d´internet. (El dia abans d´escriure aquestes línies s´ha sabut que el responsable de comunicació i el president de l'O.N.G. han estat detinguts i que se'ls ha incautat un ordinador portàtil, una càmera de vídeo, telèfons mòbils i vàries unitats d´emmagatzement de dades). Finalment per no desfer el camí i repetir els problemes amb els colons, sortirem d´allà una mica camps a través, entre oliveres primer i travessant un cementiri palestí després, al capdavall del qual ens esperen els autocars per iniciar la tornada cap a Jerusalem. Hem sortit a les 8 del matí i tornarem ja amb els avisos del sàbat a sobre passats quarts de sis de la tarda d´un dia molt intens.