passejar dins d'un somni
Els que coneixem algunes de les pel·lícules d'aquest director tailandès sabem que no podem donar res per fet, ni de la trama, ni dels personatges, ni de res que vegin els nostres ulls o sentin les nostres orelles, perquè a la pantalla es barrejarà tot: el visible amb l'invisible, els vius i els morts, la realitat i la ficció. Veurem –i sentirem– com, a la nit, es van encenent les alarmes –sonores i lluminoses– de tots els cotxes d’un pàrquing; veurem personatges que s’acabarà el film i no estarem segurs que hagin existit realment, veurem un immens peix volador a plena selva...Temps i Espai, per tant, no es comporten aquí pacíficament, a la manera newtoniana, sinó que s'estiren i s'arronsen com si fóssim dins una altra dimensió.
perifèria de la nit
Així es deia l'extensa mostra de fotografies, curts i videoinstal·lacions dedicada a l'artista tailandès que s'ha pogut veure fins a fa pocs dies al centre d'arts contemporànies Fabra i Coats de Barcelona. "Perifèria de la nit" indica aquest territori híbrid, que no és ni nit ni dia: justament el territori dels somnis. En aquests moments just abans de l'albada és quan comença Memoria, el darrer film d'Apichatpong Weerasethakul: en la quietud de la cambra, la protagonista sent un so metàl·lic que la desperta. Comencem dins el somni, per tant. Probablement no en sortirem mentre duri el film.
la serenitat de la bogeria
La protagonista, que es diu Jessica, pensa que s'està tornant boja perquè continua sentint el so en diferents llocs i moments del dia (fins a cinquanta-cinc vegades sentirem també els espectadors aquest impacte sonor durant el film). Per això visita els metges que li parlen d'una al·lucinació auditiva deguda a l'estrès. Sentir acúfens és una cosa bastant habitual, i el mateix director va patir durant una temporada una situació similar que li va ser diagnosticada com a Síndrome de l'orella fantasma, o també Síndrome del cap explosiu, un trastorn del son que, de moment, no té explicació ni cura.
l'univers com a arxiu
Jessica no es rendeix i visita un tècnic de so perquè l'ajudi a reproduir a l'estudi el so que ella sent al cap. El tècnic va fent proves manipulant un arxiu de so d'efectes específics per al cinema. Finalment s'hi acosta bastant i se citen un altre dia perquè ella senti –amb auriculars– el resultat final de la recerca. Se citen en un parc públic sota una estàtua que, si t'hi fixes bé, està dedicada a Copèrnic. El personatge del tècnic de so reapareixerà al darrer tram de la pel·lícula en forma de pescador que neteja peixos arran d'un rierol de muntanya. Jessica, acostant el cap a l'aigua, sent el so clarament tres vegades seguides. El pescador li dirà que les coses de la natura són com un arxiu de tot el que ha passat al món des de sempre.
el cine com a antena
Apichatpong Weerasethakul és conegut per fer un cinema poètic, fet de plans llargs i sovint estàtics. Slow cinema diuen alguns, cinema budista, cinema meditatiu, cinema metafísic diuen els altres. El cas és que el seu treball funciona per acumulació, sovint fugint de la narrativa convencional. Jessica anirà fent el seu camí i coneixerà una antropòloga que està excavant a la selva, a prop d'un volcà. Els primers plans dels ossos que l'antropòloga està manipulant per refer el cos d'una noia de l'època precolombina ens indiquen aquesta superposició d'estrats i de mons en què es mou l’obra d'Apichatpong. El director tailandès usa el cinema precisament com a antena, per fer aflorar totes aquestes capes que conviuen alhora. Jessica és una antena que capta sons que venen de molt lluny, fins i tot de més enllà de la Terra, per això pateix un desordre auditiu i una dislocació física i temporal. El cinema és l'art que fa possible que tota aquesta memòria universal es manifesti en so i en imatge en moviment.
