“The
sentinel” és el relat curt d’ Arthur C. Clarke que va fer decidir Stanley
Kubrick de demanar la col·laboració d’aquest escriptor anglès de ciència ficció
per tal d’escriure el guió del que seria després la pel·lícula –i una novel·la–
que aquí es va estrenar amb el títol de 2001
una odissea del espacio. En el conte original –que es va ser escrit el 1948
i publicat per primera vegada el 1951 amb el títol de “Sentinel of Eternity”–,
uns astronautes estan explorant la superfície de la Lluna amb un vehicle quan un d’ells veu un punt brillant dalt d’una
muntanya i decideix baixar a comprovar de què es tracta, pensant que serà algun
tipus de roca polida que reflexa el Sol. Quan arriba a dalt, però, es troba amb
una piràmide metàl·lica que manté un perímetre al seu voltant totalment net de
pols i roques, cosa que fa deduir a l’astronauta que es tracta d’algun tipus de
tecnologia encara activa que, sens dubte, no prové de la Terra sinó que
probablement és obra d’alguna civilització de fora del Sistema Solar. Se’ns
farà saber després, que aquest tipus de piràmides –que n’hi ha milions arreu de
l’espai– són com antenes-sentinelles que algú ha deixat allà per tal de vigilar
els diferents llocs de l’univers on es pot produir vida.
A la
pel·lícula de Kubrick, ja ho sabem, les piràmides es converteixen en monòlits –tot
i que ens els primers storyboards encara
conserven la forma piramidal– i la petita trama del conte es multiplica fins a
formar un film complex de profundes implicacions filosòfiques, científiques i
religioses. Però el sentit original del conte es manté: algú ha deixat aquells
estris allà per vigilar-nos, i per tant això implica que hi ha vida
extraterrestre. De fet, a la primera carta que Kubrick envia a Arthur C. Clarke
anys abans que el projecte es materialitzés, li ve a dir que entre tots dos
podrien fer la millor pel·lícula mai feta sobre aquest tema. I a fe que ho van
aconseguir!
Tot això ve
a tomb pel cas d’ Oumuamua. Fa un parell d’anys, des d’un observatori de Hawaii
es va detectar un objecte provinent de fora del Sistema Solar –es va dir en un
primer moment que probablement fos un cometa o un asteroide– amb una estranya
forma allargada que s’acostava al Sol accelerant la seva velocitat des dels 26
Km/segon fins al 87 Km/segon en el punt més proper al Sol, per després
desaccelerar una altra vegada fent un gir de 60 º per tornar a encarar el seu
camí cap a fora del Sistema Solar, desviant-se un 10% del seu rumb per passar
més proper a la Terra, moment que se´l va poder mesurar de diferents maneres.
Per la seva forma –com un cigarret–, el primer nom amb què van pensar
batejar-lo els científics de Hawaii va ser “Rama” que és precisament el nom
d’una nau alienígena que apareix en una novel·la d’Arthur C. Clarke titulada Rendezvous with Rama. Finalment, però,
van donar-li el nom d’ Oumuamua que en la llengua indígena de Hawaii
literalment significa “el primer missatger que arriba d’un passat llunyà”. Un
cop fetes les mesures, però, va resultar que l’objecte no es deixava encasellar
ni com a asteroide ni com a cometa, tant pel seu estrany comportament en la
velocitat i el gir sobre si mateix –com un pal llançat a l´aire amb força–, com
per la seva forma, el seu color vermellós i la seva alta densitat –que
pressuposa una composició majoritàriament metàl·lica. Després de classificar-lo
com a asteroide hiperbòlic, finalment la Unió Astronòmica Internacional va
crear una nova categoria per anomenar-lo i se li va dir simplement “objecte
interestel·lar número 1”, sent-ne, per tant, el primer exemplar estudiat i
documentat com a tal.
La polèmica,
però, va continuar quan un grup de científics de Harvard, encapçalats pel propi
director del Departament d’Astronomia, van publicar un article on, basant-se en
el conjunt de característiques observades en la forma, composició i
comportament d’aquest objecte, es proposava encara una altra interpretació per
Oumuamua en el sentit que es tractés o bé de les restes d’una nau
extraterrestre que hagués arribat per casualitat al Sistema Solar en forma de
deixalla aeroespacial, o bé d’una mena de nau lleugera –lightsail, en l’original anglès–, també provinent d’altres
civilitzacions, que estigués fent un recorregut per la nostra galàxia alimentada
i propulsada a través de la llum i les radiacions de les estrelles, en una
espècie de missió de reconeixement. Malgrat que la comunitat científica està
molt dividida a l’hora d’interpretar què sigui Oumuamua, no és menys cert que
el repte que han llançat els astrònoms de Harvard, en el sentit d’obrir la ment
a conjectures que semblaven fins fa poc reservades a la ciència ficció, és del
tot estimulant: Oumuamua com a sentinella.
