Leopoldstadt: els haredim
Només sortir de l'edifici on ens allotgem, topem de cara amb dos nens amb quipà que juguen a perseguir-se amb patinet l'un a l'altre per la vorera. La norma de tots els dies que passarem al barri serà de creuar-nos contínuament amb desenes de jueus ultraortodoxos amb la seva vestimenta habitual: vestit negre, camisa blanca, barret negre, que pot ser de feltre o de pell d'un pam i mig d'alçada –tot i les temperatures inhabituals de més de trenta graus d'aquest estiu–, cabell llarg amb tirabuixons. Això, els homes i els nens. Les dones i jovenetes, amb vestits estampats passats de moda, perruca o mocador al cap. Exactament igual que si estiguéssim a Jerusalem o al barri de Williamsburg de Nova York.
Ja sabíem que Leopoldstadt era un barri jueu en els anys previs a la Segona Guerra Mundial, però no imaginàvem que ara fos un feu haredim (divendres i dissabte a la posta de sol –començament i acabament del sabbath– és un veritable formigueig de famílies haredim amunt i avall). Dies més tard llegirem les fredes dades al Museu Jueu de Dorotheerstrasse: dels cent vuitanta mil jueues residents a Viena abans de la guerra, uns cent mil van poder marxar, seixanta-cinc mil van morir als camps de concentració i només sis mil dels que es van quedar van sobreviure amagats a soterranis o protegits pels veïns. Avui en dia es calcula la població jueva de la ciutat en set mil persones.
Passejant pels carrers
Els carrers de Leopoldstadt són un memorial a l'aire lliure. Trobes sovint frases escrites a terra que pots anar llegint mentre camines on se't narra algun esdeveniment ocorregut en aquell tram. Són tants els jueus del barri que van morir a l'Holocaust que les plaques metàl·liques clavades a terra davant les portes dels edificis –les anomenades Stolpersteiner o "pedres de la memòria"– ja no mencionen un o dos noms sinó que diuen: en aquest edifici van morir setanta, o vuitanta o trenta-cinc persones deportades als camps de Dachau, Auschwitz, Mauthausen o el que sigui. També moltes dedicatòries són penjades a les parets dels edificis indicant algun fet de la repressió, com per exemple les destruccions o incendis de sinagogues a la Nit dels Vidres Trencats, les presons on s'agrupaven les persones just abans de ser deportades als camps, o coses concretes com ara el que hi ha escrit a la paret d'una escola on es narra que pocs dies abans de l'acabament de la guerra, en aquella vorera van ser brutalment assassinats els professors i el director de la mateixa. Impressiona, per poc habitual, la Stolperstein d'una dona morta per suïcidi el maig del 1938. Dos mesos abans, el març, va ser l'Anschluss, l'annexió d'Àustria pel Reich. Es van comptar per milers els suïcidis de jueus durant els anys d’ocupació i de guerra.
També són els carrers on van viure molts escriptors: al número 35 de Rembrandtstrasse hi va viure Joseph Roth els anys que va estudiar a la universitat. No hi cap rètol que ho recordi. Claudio Magris la va visitar els anys vuitanta i ens explica a El Danubi que la casa era grisa i sòrdida. Avui dia, tot Rembrandtstrasse és gris i sòrdid. Molt a prop del número 35, destaca un rètol lluminós de neó vermell que va repetint contínuament la mateixa paraula: girls, girls, girls... Canetti, sol o amb la seva família, va viure a vàries adreces del barri. En cap de les que visitem hi ha cap placa que ho recordi. Sí que hi ha rètol a la casa on va viure Robert Musil, a tocar del Prater i del carrer Radetzky, un altre dels molts domicilis de Canetti. També té placa la casa on va viure Veza Taubner, la seva dona, a Ferdinandstrasse, el carrer que va retratar a la seva novel·la Die gelbe Strasse, "El carrer groc", i domicili que va acollir també l'Elias un parell d'anys abans d'anar-se'n a viure plegats a Grinzing. La placa recorda l'escriptora "tants anys silenciada, les obres de la qual van ser publicades pòstumament". Avui dia, davant mateix de la casa, hi ha una sinagoga, i des del carrer es pot veure el balanceig endavant i endarrere que fan els caps dels que estan resant a dins.
Tramvia número 38
Canetti agafava cada dia el tramvia número 38 per anar i venir de Grinzing on van llogar una casa amb la Veza quan es van casar. Grinzing és als afores de Viena i era final de línia, exactament igual que avui dia. Si agafem el tramvia al Ring a Schottentor, podem baixar a la segona parada a Bergstrasse i visitar la casa on va viure i on va passar consulta Sigmund Freud fins que el van convidar a deixar Viena el 1938. Va acabar morint l'any següent a Londres. El mateix Freud agafava també aquest tramvia i va explicar alguna vegada que a dalt de tot de la Himmelstrasse de Grinzing havia tingut la revelació del fet que la interpretació dels somnis podria ser un camí cap a l'inconscient.
Veza Taubner i Elias Canetti també vivien a la Himmelstrasse –"carrer del cel"–. A les seves memòries, Canetti explica que fins i tot van fer-se targetes de visita on van forçar poèticament una mica el nom del carrer convertint-lo en "camí del cel". Allí, Canetti va conèixer Friedl Benedickt, una de les quatre filles dels seus veïns, llavors menor d'edat, que va acabar convertint-se en la seva deixebla, primer, i la seva amant després, relació que van continuar fins i tot en l'exili de Londres.
A dalt de tot de Grinzing també hi ha el cementiri on està enterrat Gustav Mahler i la seva dona, la carismàtica i fascinant Alma Mahler, que es va casar no només amb el compositor, sinó també amb els pintors Carl Moll i Óscar Kokoschka, l'arquitecte Walter Gropius i amb l'escriptor Franz Werfel, a part de tenir nombrosos amants, entre els quals Gustav Klimt. La filla dels Mahler, Anna Mahler, també va tenir durant uns anys una relació amb Canetti, tal i com aquest explica als seus llibres. Un altre enterrat il·lustre de Grinzing és Thomas Bernhard. Costa de trobar la tomba de l'escriptor perquè no té làpida vertical que l'identifiqui, ni en aquest cementiri, relativament modest, hi ha rètols indicatius d'estadants famosos. Finalment gràcies a Google es pot localitzar. Hi estem el temps suficient per escriure una nota i deixar-la allà, sota una pedra, per retre homenatge a l'autor de Mestres antics, l’escriptor austríac més odiat pels seus conciutadans.
Els bombardejos
Quan fas una visita guiada a l'Òpera, entre altres coses, t'ensenyen dues sales de descans i una escalinata noble, únics vestigis que queden –juntament amb la façana principal– de l'edifici antic abans de ser bombardejat just abans que s'acabés la Segona Guerra Mundial.
Quan visites el Parlament austríac, al mateix Ring, no gaire lluny d'allà, també et mostraran la Sala de Columnes, al cor mateix de l'edifici, zona noble que enllaça les dues cambres de la institució. T'ensenyaran quines de les enormes columnes van ser derruïdes pels bombardejos, i et mostraran, fins i tot, imatges de la seva reconstrucció. Quan, dins mateix de l'hemicicle, preguntis a la guia sobre l'extrema dreta austríaca avui dia i la percepció de la societat actual respecte del fenomen neonazi, et dirà que aquest és, encara, un tema tabú a Àustria i que millor no plantejar-lo. Només davant la teva insistència dirà que ella és una treballadora de la institució i que, tot i tenir idees pròpies sobre aquest assumpte, no les pot expressar públicament en el Parlament perquè està obligada a mantenir una posició política neutral.
El que no et diran, però, és que Adolf Eichmann va tenir el seu despatx a Viena a l'actual seu de la Cambra dels Treballadors, a prop del Belvedere, on va "assolir els més grans èxits", segons declararia durant el judici on se'l condemnaria a mort a Jerusalem. Se sap que des d'aquest despatx Eichmann va dirigir part de la logística per a la "solució final" i va posar en marxa els sistemes de transport cap als camps de la mort, a part d'encarregar-se personalment de la repressió dels jueus vienesos.
Just darrere el Parlament comença el barri de Neubau, ple de tendes de disseny i moda. El barri s'enfila amunt fins al punt que de vegades per passar de carrer a carrer cal pujar o baixar escales. De tornada, en direcció al Ring, si baixes per Lindenstrasse, carrer que queda tallat a tocar mateix del gran eix peatonal i de botigues de Mariahilferstrasse, es pot veure per sobre dels edificis d'habitatges un gran búnker de la Segona Guerra Mundial.
Lluny d'allà, a Augarten, l'immens parc de Leopoldstadt, hi passegen les famílies, hi veus molta gent fent esport, corrent per les moltes avingudes d'arbres i els parterres cuidats de plantes i flors. Hi ha gent gaudint dels múltiples horts urbans. Els joves jeuen a la gespa llegint, fan pícnics o juguen a futbol. Els nens corren per tot arreu. Està ple de jubilats prenent el sol i mares joves amb els cotxets. Tots ells semblen del tot indiferents als dos immensos búnkers de defensa antiaèria –Flaktürme– que presideixen el parc i que són visibles a centenars de metres de distància des del carrer. Mentre a Berlín i altres ciutats alemanyes els han enderrocat, a Viena, que n'hi ha set, els han deixat i són un recordatori diari de la barbàrie de la WWII.
