Esglésies

 

Porto

Una església austera, en blanc i negre, sense imatges, una arquitectura despullada, les corbes i angles rectes tal qual. Seiem a un dels bancs a prop de l’altar. Per reposar, el cos i la vista. Hi ha un noi assegut a l’orgue, està corregint notes d’una partitura: tatxa i corregeix, tatxa i corregeix. S’està així una bona estona. De cop, pels gestos, m’adono que obre els tubs. “Ara començarà a tocar”, xiuxiuejo, i comença. Bach flueix per les voltes com si fos per primera vegada. La melodia es desplega i les variacions s’atrapen les unes a les altres en una cursa melòdica sense aturador. Ens estem allà, quiets, embadalits, gaudint del regal inesperat, fins que, de cop, entra una noia jove amb motxilla, i molt decidida es dirigeix directament cap al racó de l’orgue, somriu i accelera els passos. El noi encara no se n’ha adonat i segueix com si res. Quan ella ja és a tocar, alça les mans de l’instrument, i la peça s’interromp abruptament. S’aixeca i s’abracen, però molt formalment, gairebé sense tocar-se, a la manera nòrdica, podríem dir. Per uns moments em sap greu la poca delicadesa d’ella. Jo m’hauria esperat que la peça acabés.

En una altra església, una ploma blanca d’ocell s’està tota sola a terra, al mig de l’altar, il·luminada lateralment per la llum de la tarda que entra per una porta lateral. Podria ser la llum de Vermeer o Dreyer, si no fos que estem al sud i l’església està sobrecarregada d’imatges i retaules daurats. A l’altra punta de la nau hi ha el sagristà escrivint alguna cosa assegut davant una petita taula de fusta. No puc resistir l’impuls d’aixecar-me del banc, pujar a l’altar i agenollar-me davant la ploma per fer-li una foto amb el mòbil. Uns metres més enllà un grup de joves, nois i noies, amb bates blanques i una estesa de galledes per terra, netegen amb cura el retaule. Quan torno per asseure’m al primer banc, m’adono que el sagristà avança pel passadís central. Puja un graó, agafa la ploma i tot seguit tanca la porta lateral. Al cap de poca estona, pugen dues persones més, força mudades, una dona amb vestit jaqueta gris i un senyor amb vestit i corbata. Un dels nois amb gestos va assenyalant aquí i allà, segurament explicant-los el que han fet durant la setmana. És divendres, hora tardana, i efectivament, quan marxen s’acomiaden amb un “até segunda-feira”, o sigui fins dilluns.

Quan la vigília de Tot Sants de 1517 Luter va penjar les noranta-cinc tesis a la porta de Wittemberg, moltes coses van començar a canviar a les esglésies reformades. Un dels focus insistents de crítica era sobre les indulgències, la compra del perdó a través dels diners, fins i tot de les ànimes al Purgatori. L’altre era el paper falsament mediador entre Déu i els homes de la Verge i els sants. Justament amb les indulgències, l’Església s’havia enriquit i això es mostrava no només a Roma, sinó a moltes altres esglésies on l’abundància d’imatges pintades de verges i sants era rematada per immensos retaules coberts de pa d’or. La proposta de Luter afavorirà de tornar la preeminència a la paraula –i a les llengües vernacles– i a la música, adaptant himnes i traduint-los perquè els pugui cantar tothom. De la sobreexposició d’imatges daurades a la puresa del so.

Al nord, la Khristians Kirche sembla un teatre. Petita, desproveïda absolutament d’imatges, amb prou feina cinc bancades de fusta de metre i mig d’alt, a banda i banda, que semblen tretes d’una pel·lícula de Bergman, amb una porteta amb balda que cal obrir per accedir a seure-hi. Dues grans aranyes de vidre pengen del sostre, la llum entra per finestrals que van de dalt a baix de les parets. En forma d’“U” s’hi ha afegit una gran estructura de fusta de dos pisos al voltant de l’altar, com si fossin llotges de teatre. Els tubs de l’orgue arriben al sostre. Sembla talment com si en qualsevol moment hagi de començar la funció. Però no hi ha ningú despert. En un racó, es veuen els cossos, a terra, de dues o tres persones dormint.

Al sud, la Igreja de Santa Clara sembla tancada per obres. Així ho comenten una família que se’n torna quan ens creuem al llindar del pati d’accés. Veient la porta antiga i la forma ovalada de la maneta d’obrir, penso que, segurament, no han fet el gest que obre la balda que hi ha al darrera, que s’han limitat a empènyer la porta i per això sembla tancada. Efectivament, girant el pom mig quart de volta amunt, la porta s’obre i, malgrat la penombra, t’adones, aclaparat, que no hi ha a les parets ni un centímetre que no estigui cobert de daurat. Com que és tan petita, ens sentim incòmodes al costat d’un guia –potser el mossèn o un sagristà– que va explicant coses a una parella d’ancians que per l’aparença i l’accent semblen americans. De cop, s’obre la porta i entren dos adolescents vestits de scouts i reben una gran esbroncada del guia que deixa plantats els turistes. Els pregunta on eren, què feien, etc., que els estaven esperant. Aprofitem per sortir a fora, i darrera nostre el guia i els scouts, que deixen les bosses que porten a la sagristia, on s’acumulen ja un parell de dotzenes més de motxilles. En sortir al carrer, trobem més scouts que venen en direcció contrària.

En un prat de l´extens parc que rodeja el Museu Serralves, el conegut escultor Anish Kapoor hi té una obra anomenada Descent into Limbo, o sigui Baixada als Llimbs. Es tracta d´un cub blanc de 6 metres de costat, amb una porta per entrar-hi dins. Només poden entrar dues persones cada vegada i, abans d´entrar, et fan signar un full de conformitat, i si preguntes per què, et diuen que així et fas responsable del que pugui passar, alhora que et fan una petita assegurança. Quan entres, acompanyat d´un monitor, l´únic que veus és una esfera negra de dos metres de diàmetre pintada a terra i una llum difusa que es filtra pel sostre. El monitor et diu que no t´acostis al centre perquè allò que sembla pintat és en realitat un forat i, efectivament, només entreobrint la porta per deixar entrar una mica de llum, es veu que és un forat blau fosc que cau avall i s´eixampla en forma de carabassa. Passejar per dins aquest cub en penombra donant voltes al forat és com estar al Purgatori, però sabedor que cap indulgència et traurà de dins. Una mena de Llimbs calvinistes fets a mida pels consumidors d´esglésies i museus.

Àngels

Copenhagen

Vaig pujar a la torre del Parlament, la més alta de la ciutat, i també a la torre rodona al capdamunt de la qual Tycho Brahe va instal·lar el seu observatori. Vaig veure una ala d´àngel abandonada al darrer replà de la vertiginosa torre que puja en espiral a l´església del port vell, i fins i tot a Elsinor, des de la torre del castell, vaig respirar els aires enrarits que van portar el jove Hamlet a la bogeria de la revenja.

Seguint estrictament la doctrina de Luter, no hi ha intermediaris entre Déu i els homes, només la paraula de les escriptures. Ni sants, ni sacerdots estan per sobre ni s´interposen en la relació amb el sagrat. Per tant, tampoc els àngels estan entremig de Cel i Terra.

Hi ha un conte de Karen Blixen –“El bussejador”– que explica la història d´un jove estudiant de teologia a Shiraz que, inspirat pels versicles de l´Alcorà, se´n va anar a viure un any amb els ocells dalt dels arbres per acostar-se més als àngels. Fins i tot va començar a construir-se unes ales, fins que els nobles de la ciutat, preocupats per l´encaparrament del jove van enviar-li una jove ballarina perquè ell es penses que era un àngel i així fer-lo desistir. Ell s´ho va creure tot fins que la noia, veient la puresa del seu cor, li va explicar tot i, decebut, va marxar de la ciutat. Anys després, el jove va fer fortuna com a recol·lector de perles al fons marí, i els peixos del mar li van fer veure que les criatures més properes a Déu eren ells i no els ocells, perquè dins l´aigua, sense gravetat, podien anar amunt i avall sense por de caure com les criatures de la terra.

Vaig trobar consol també en l´aigua, passejant a la vora dels canals, o remullant els peus a l´estany davant del Museu Nacional d´Art. Dins, a la sala dedicada a Hammershøi, unes figures a mig camí dels peixos i els àngels, com ara la dona del pintor llegint d´esquena al costat d´una finestra, envoltada d´una àmplia gama de tonalitats de grisos. Un pensa no tant en el concepte d´angoixa de Kierkegaard sinó més aviat en la llum de les pel·lícules de Dreyer, aquesta mena de llum blanca que es va perpetuant tota la tarda i que mai s´acaba.