En el seu primer llibre La tierra más ajena, que va publicar l'any 1955 quan només tenia dinou anys, Alejandra Pizarnik hi va incloure el següent poema dedicat als escacs:
Ajedrez
todavía la enclítica no destruye
los peones reverentes ante él
millares de montañas
revientan exquisitas
delante del sol rojo
(no sol amarillo)
pensar innato en moldeadas rejas
torta trashumeante de vela sin fogón
quisiera ser masa lingüística
para cortarle la barba
ondas en preciosa lumbre
alzar bandera gratuita
kilómetros de nueces
y golpes en relevante torniquete
En una primera lectura, el poema ens pot semblar una mica hermètic, tot i que el títol, per un cantó, i la referència als peons i al "pensar innato en moldeadas rejas" per l'altre ens diuen que, poc o molt, parla d'escacs. A part d'això, "enclítica" i "masa lingüística" són termes que fan referència a la llengua.
Tampoc costa de veure en el "sol rojo" (no amarillo) el sol de la posta, si el "todavía" inicial fa referència al fet que encara no és fosc del tot. Aquest sol vermell il·luminaria la Terra com si fos un tauler d'escacs. Les peces serien les muntanyes i demés coses del món. Jugar amb la dualitat dia/nit ens manté encara en el camp semàntic dels escacs -blanc/negre-, i la nit serà un tema recurrent en tota l'obra de Pizarnik (el seu llibre del 1965 es dirà Los trabajos y las noches).
Sobta, però, que sigui la "enclítica" qui pugui destruir els peons -el món-, com si una flexió lingüística els pogués fer desaparèixer. Però "enclítica" ens porta per proximitat fonètica a "eclíptica" i ara ja queda clar que és la foscor la que a manera de flexió natural farà desaparèixer les coses. I, al mateix temps, seguim estant en dos camps semantics alhora, en aquest cas l'astronòmic i el lingüístic.
La imatge de voler ser un pastís fet de llenguatge per tallar-li la barba al sol és poderosa i efectiva. Així ens transformem ("trashumeante") i aconseguim el territori volgut, la nit. El territori de la creació artística. Els tres darrers versos es podrien entendre com ja dins el recorregut de l'escriptura poètica: lliure, sonora i rítmica .
D'alguna manera, Pizarnik identifica el joc dels escacs ("pensar innato en moldeadas rejas") amb la creació poètica. Una carta posterior que va enviar al que havia sigut el seu psicoanalista, León Ostrov, ens ho confirmaria:
"Mis poemas los hago con mucha paciencia. Un poeta no tiene apuro, no debe. Un verso, una línea, la escribo palabra a palabra. Cada palabra la anoto en una tarjeta distinta. Las ubico en mi cama y comienza el trabajo. Voy moviendo las tarjetas como peones de un damero de ajedrez. Con los pies voy tapando las palabras. Fumo mucho, desobedezco. Ahora las tarjetas se han ensuciado de tanto taparlas y descubrirlas. Cada vez. Mi cuerpo se revuelve, hago el amor con la poesía, músculo a músculo, tarjeta a tarjeta."
Fet i fet, això és el mateix que diria Jorge Luís Borges al pròleg del seu poemari El otro, el mismo editat el 1964:
"Ajedrez misterioso, la poesía, cuyo tablero y cuyas piezas cambian como en un sueño y sobre el cual me inclinaré después de haber muerto."
I per acabar, aquesta idea de fer l'amor amb les paraules ens la confirma Julio Cortázar, molt amic de Pizarnik, en un poema que li va dedicar i on tanca el cercle escacs/sexe/poesia:
“…Bicho, de acuerdo, / vaya si sé pero es así, Alejandra, / acurrúcate aquí, bebé conmigo, / mirá, las he llamado, / vendrán seguro las intercesoras, / el party para vos, la fiesta entera, / Erszebet, / Karen Blixen / ya van cayendo, saben / que es nuestra noche, con el pelo mojado / (…) y la chica uruguaya que fue buena con vos / sin que jamás supieras / su verdadero nombre, / qué rejunta, qué húmedo ajedrez, / qué maison close de telarañas, de Thelonious, / que larga hermosa puede ser la noche / con vos y Joni Mitchell / con vos y Hélène Martin / con las intercesoras / animula el tabaco / vagula Anaïs Nin / blandula vodka tónic…”.
