Jonàs

Beirut

“The drama’s done” diu Ishmael a l´epíleg de Moby Dick, per informar-nos que només ell ha sobreviscut als embats de la balena blanca i al naufragi del Pequod. I ha sobreviscut només per poder-ho explicar, sinó no hi hauria història. Sent aquesta novel·la la que té probablement més cites bíbliques per centímetre quadrat, no ha d´estranyar, per tant, que Ishmael pugui ser vist també com un altre Jonàs empassat i vomitat pel gran peix, amb la missió divina aquí, no de convertir infidels sinó de recaptar lectors.

Tal i com ens explica el llibre de Jonàs, dins els llibres profètics de l´Antic Testament, (Nabí Iunus, o sigui “Profeta Jonàs” a l´Alcorà), Déu va encarregar Jonàs d´anar a predicar a la corrupta Nínive: “Ves a la gran ciutat de Nínive i proclama-hi que ja no suporto més la seva perversitat”, que, literalment, s´assembla bastant a una amenaça. Jonàs, que estava dormint sota una figuera, no només no li va fer cas, sinó que, girant-se en sentit contrari, va decidir embarcar-se a Jaffa en un vaixell cap a Tarsis –o sigui Cadis–, d´on va ser tirat al mar en plena tempesta perquè estava dormint tranquil·lament a la bodega. Engolit per un gran peix, i després de pregar a Déu, va ser vomitat a una platja al cap de tres dies, en una clara referència del que serà després la resurrecció de Jesús. Finalment, Jonàs   –que era un perla– aniria a Nínive i encara tindria una altra enganxada amb Déu per no entendre que aquest els perdonés el càstig.

Josep Carner, que fa de diplomàtic durant la República –el 1935 i 1936 al Líban–, escriurà el 1938 i publicarà el 1941 el llarg poema narratiu Nabí, on seguint la història de Jonàs hi evocarà també, simbòlicament, les qüestions personals de l´exili i el seu paper capdavanter –profeta– de les lletres catalanes. Uns versos del primer cant, però, semblen ben bé haver estat escrits per reflectir l´obsessió del capità Ahab cap a la balena Moby Dick: “I aquell mot repetia dia i nit/ com un amant llaminejant amb delectança/com un infant que va cantant amb por d´oblit./ Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,/ tot quan topava era darrera meu llençat,/ i caminava nit i dia:/ no veia més que pols roent o fosquedat.” Josep Carner no va ser llançat mai a cap platja catalana, va morir a l´exili de Brussel·les el 1970.

Mercè Rodoreda sí que va tornar de l´exili, el 1972. Entre finals dels cinquantes i principis dels seixantes, va escriure el conte La meva Cristina, amb el tema bíblic de Jonàs i la balena altra vegada. Aquí, un mariner serà engolit pel gran peix –que batejarà com a Cristina–, al ventre del qual romandrà més de tres dies, probablement mesos, perquè coneixerà tots els mars del món, fins a ser finalment expulsat a una platja quan la Cristina mori després de ser de mica en mica devorada pel mariner des de dintre. És evident que el conte és, també, una referència a l´exili, i en aquest cas amb la broma macabra de la pèrdua d´identitat que això representa, perquè quan finalment el mariner és alliberat, es converteix en un sense papers i ningú se´l creu: “T´has de fer fer els papers”, li diuen, “...I jo duc una pena que em mata”, diu ell. Quan cada dia va al lloc on se suposa que li han de donar els papers, sempre li diuen “demà, demà”. No sembla gens improbable que Rodoreda, a part de passar comptes amb la seva pròpia biografia, volgués contestar també amb el seu conte desesperançat el relat més optimista del Nabí de Carner, per això aquest supervivent al qual no li queda la glòria ni del perdó diví ni de l´èxit literari i s´ha de conformar en ser un pària en terra de ningú.

 

Palimpsest

Beirut

D´acord, tota ciutat és un palimpsest, està escrita sobre papers aprofitats, està edificada sobre estrats d´altres ciutats antigues, de la mateixa ciutat en altres èpoques, sovint aprofitant les pedres primigènies. Però, mirant a la fotografia, d´on surt aquesta columna? Sembla que es vulgui escapar d´alguna cosa. Ve, potser, del passat per mostrar-se a un present que ja no és el seu i, per això, arriba de gairell, gairebé de través, d´una manera anti intuïtiva i impossible?

La columna sembla no tant una ferida, com una punxa que vol sortir del cos; una punxa que, havent-se clavat fa temps sota la pell, ara lluita per sortir altra cop a la superfície, alliberant així dolors i neguits. O, més clarament, l´escena pot representar un part, no exempt tampoc de dolor.

Però un part també comporta expectatives, ni que sigui un part mineral, un part de segles de durada: què ens aportarà la columna un cop sigui alliberada de les entranyes de la terra? Quin nom li posarem? Serà un fill legítim de la ciutat, o serà una filla bastarda?

Sigui el que sigui, l´efecte estètic és inquietant i obre més preguntes que no pas les tanca. Les herbes del voltant, sembla que esperin, indiferents, el desenllaç. Els vianants, que també passen indiferents pel seu costat cada dia, no esperen res, ni veuen la columna, com no veuen tampoc les restes d´obusos a les fatxades, els edificis derruïts per les bombes o els llocs on s´han produït magnicidis. Les fotos dels màrtirs i dels líders assassinats decoren les façanes formant una capa més de la tràgica història de la ciutat. Venir de fora et permet veure més vius els colors del sofriment.

 

Números

 

 

Amsterdam

 

 

Els pitagòrics van defensar que els números són el fonament de totes les coses. Més enllà de les ombres que ens precedeixen, de les ziga-zagues que fa la vida i de les ombres que s´insinuen al final del camí, els números romanen inalterables.

I entre els números, el número deu és el més perfecte, perquè resulta de la suma de l´ u més el dos més el tres i més el quatre. I per això, pensaven els pitagòrics, deu havien de ser les òrbites que giressin al voltant del Sol. Deu òrbites que en girar totes plegades produeixen una mena d´harmonia que, anys més tard, Plató anomenaria la musica de les estrelles.

Des de petits, vindria a dir Pitàgores, anem saltant innocents i inconscients a través dels números, fent de la vida un joc, sota el terrabastall còsmic de les galàxies i els forats negres.