Lectures de confinament (i V): Però què els passa a aquests russos?

Després que, el darrer trimestre de l’any passat, vaig dedicar-me a digerir els set textos de Dovlàtov traduïts al català i els sis volums d’Els relats de Kolimà de Xalàmov, vaig pensar que ja era hora de tornar a la dieta russa i treure la pols dels Platónov pendents i fer una ullada a l’Eugeni Oneguin del Puixkin. Per reblar el clau, a mig confinament va arribar Sant Jordi i, des de la nostra llibreria habitual, va aparèixer –per sorpresa, entremig dels barrots de la persiana– un llibre estrany, amb un format estrany, d’un autor estrany i amb un contingut encara més estrany: Incidents de Daniïl Kharms.

Fragments llancívols

Kharms va fundar, amb d’altres escriptors, un grup d’avantguarda anomenat Oberiu (Unió de l’Art Real) que se sol emparentar amb d’altres corrents europeus de l’època dins de la literatura de l’absurd, tot i que té unes particularitats pròpies. Vist retrospectivament, no se’ns pot acudir una manera més delirant d’enfrontar-se al realisme soviètic i al terror estalinista que la creació que es desenganxa voluntàriament de terra per agafar volada pròpia, encara que sigui amb el risc de forçar el sentit habitual de les coses. No sé per què, però m'ha fet venir a la ment la relació inversa entre el moviment del Realisme Visceral, que apareix a Los detectives salvajes de Bolaño, oposat al realisme màgic imperant llavors a les lletres llatines.

Per això, els textos inclosos a Incidents no són contes, ni micro-teatre, ni anècdotes ni acudits, sinó objectes llançats directament a la nostra cara, que tant ens fan riure, com ens estaborneixen, o ens fan tornar vermells. A l’hora de buscar referents, de seguida ens ve a la memòria Gógol (al qual Puixkin va ajudar en els seus començaments anys enrere), però també, mirant cap endavant, aquesta postura desafiant davant del poder ens recorda clarament el que trenta o quaranta anys després farà Dovlàtov, un altre gegant de Sant Petersburg com Kharms.

Una novel·la en vers

Segons sembla, Puixkin va començar a escriure l’Eugeni Oneguin en confinament. Més estrictament en un exili forçat al sud a què va ser condemnat per uns versos ofensius que havia escrit. Si, tal i com dèiem, Kharms no es deixa encasellar com a autor de relats, el mateix hauríem de dir d’aquest monument literari que, per entendre’ns, li diem novel·la en vers, tal i com el propi autor va proposar; però en realitat, vist des de la distància, el resultat és una espècie d’artefacte que no està ni a prop del poema ni a prop de la prosa: la pròpia forma dóna un ritme determinat a la història, és veritat, però a l’hora, la barreja de personatges, registres de llenguatge, referències metalingüístiques i metaliteràries, reflexions filosòfiques, etc. fan del conjunt no pas una única trama –tot i que hi hagi un fil–, sinó un seguit de reflexions sobre una forma de vida que, tot i ser-nos llunyana, encara pot emmirallar-nos pel que fa als misteris de l’existència: amor, mort, ideals de joventut, art, natura, pàtria, llengua...Tot això amb un to sempre burleta i sovint arrogant que, lluny de distanciar-nos del narrador, encara ens l’acosta més i ens el fa més atractiu.

Endevinant el futur

Si bé no hi ha dubte que Puixkin és el fundador de la moderna llengua literària russa, cada vegada més estudiosos, dins i fora de Rússia, comencen a estar d’acord que Andrei Platónov està entre els més grans escriptors russos del segle vint (juntament amb Grossman i Xalàmov, diuen). Llegint aquests dies La rasa i Djan, m’ha vingut al cap altra vegada Dovlàtov, però també Xalàmov i Dostoievski: per què els personatges de Platónov són tan torturats i complexes com els de Dostoievski? Què els passa a aquests russos?

A part de la complexitat moral dels herois de Platónov –que en realitat són sempre perdedors, en els marges dels marges–, la prosa d’aquest orfebre de la llengua és innovadora, forçant el sentit dels mots per una banda i la gramàtica mateixa per l’altra de tal manera que el resultat és una espècie de poètica obscura que va directa a l’ànima, que t’atrapa per dins i ja no et deixa anar, permetent que t’acostis a la gent que pateix com si patissis tu mateix, posseint la teva oïda per escoltar millor els que no tenen paraula.

Vides agitades

Si la vida de Daniïl Kharms va ser tan estranya com la seva obra, el mateix en podríem dir de les existències de Puixkin i Platónov. Tots tres van morir relativament joves i en circumstàncies gens habituals. Kharms amb trenta-set anys tancat a una presó psiquiàtrica; probablement va morir de gana durant el setge de Leningrad. Puixkin amb trenta-vuit, va morir en un duel que va mig provocar ell mateix –episodi gairebé calcat d’Eugene Oneguin. Platónov amb cinquanta-un, de tuberculosi, que li va encomanar el seu propi fill quan va tornar malalt d’un camp de purga estalinista. Tots tres van tenir vides agitades i poc convencionals: Kharms, ja ho hem dit, com a escriptor avantguardista sense concessions en un estat on la falta d’ortodòxia era sospitosa de traïció. Puixkin, tot i ser de família noble tenia un rebesavi africà que havia arribat a la cort de Pere el Gran com a regal del sultà otomà de Constantinoble. I tot i haver estat educat en francès, va triomfar ja de jove com a poeta en llengua russa i va tenir una vida desordenada plena d’escàndols i activisme polític. Platónov, per la seva part, va xocar també amb les directrius del partit únic. Tot i ser un socialista convençut, aviat es va decebre amb els mètodes estalinistes de col·lectivització, tal i com queda reflectit a la seva obra. Això li va valdre ser censurat i que el mateix Stalin el considerés enemic del règim, cosa que el va acabar silenciant del tot. Van arribar a empresonar un fill seu de quinze anys a qui van acusar d’espia i terrorista i que es va consumir en un camp de treball.

Sobre les traduccions

No cal dir que sense les excel·lents traduccions d’aquestes obres molt pocs n'haurien pogut gaudir plenament. Els lectors en català ens hem de felicitar de tenir en Miquel Cabal i l’Arnau Barios treballant per acostar-nos la literatura russa amb la cura, l’encert i la saviesa que ho estan fent (en el meu cas, fa uns anys, Miquel Cabal em va fer descobrir Liudmila Petruixévskaia, i Arnau Barios Maksim Óssipov, tots dos excel·lents contistes). Si bé les traduccions de Dovlàtov, en el cas de Miquel Cabal, ja ens van semblar una feina impecable, donada la seva dificultat per la barreja de registres i l’ús d’argot que s'hi endevina, cal dir que amb Kharms i Platónov torna a superar el repte amb bona nota, perquè a ningú no se li escapa que el que fan l’un i l’altre amb la llengua russa, va més enllà d’un mer ús descriptiu, i no ha de ser gens fàcil d’aconseguir el to –ja sigui sarcàstic o poètic– d’aquests dos forjadors de llenguatge. En el cas d’Arnau Barios, coneixíem també la seva revisió d’Els germans Karàmazov de Dostoievski a la traducció que Joan Sales va fer per Club Editor: cal dir que la prosa de Dostoievski llisca força bé després d’aquesta feina feta a quatre mans, tot i que el propi Arnau Barios ens fa saber en el pròleg que s’ha limitat només a corregir errors i a adaptar la fonètica i alguns jocs de llenguatge, reconeixent que Joan Sales va saber trobar els seus propis recursos i el to adient per aconseguir una bona versió en llengua interposada. Ara bé, la feina que ha fet amb l’Eugeni Oneguin és veritablement un tour de force amb tots els ets i uts. El fet de trobar el ritme i la mesura dels versos adients per enfrontar-se a aquest repte ha fet, en la meva opinió, que la novel·la flueixi com si hagués estat escrita en una llengua propera. Segurament estem davant d’un d’aquells casos que caldria dir-ne una versió creativa, una reescriptura en vers d’un text que el propi Nabókov va dir que era literalment intraduïble. Cal dir que el resultat en val del tot la pena.

Lectures de confinament (IV): Les dones i els contes

Després d’haver acabat el 2019 amb el bon sabor de boca que em van deixar la tercera entrega dels contes complerts de Víctor Català i l’excel·lent recull de la basca Eider Rodríguez Un cor massa gran, vaig iniciar el confinament amb ganes de llegir el segon llibre d’Elisenda Solsona que m’havien recomanat vàries persones, i també el darrer premi Mercè Rodoreda i la selecció de noves autores de l’insòlit antologades a Males Herbes. Aquests dos darrers textos me’ls vaig endur de la meva llibreria de capçalera un divendres a la tarda, sense saber que l’endemà ja no obriria per mor del coronavirus.

No-Lluna

Allò que unifica els vuit contes de Satèl·lits és la Lluna, o millor: l’absència de Lluna, la nit sense Lluna, la desaparició de la Lluna com a escenari per allò imprevisible. Aquest context, desassossegant i amenaçador, recorda poderosament la pel·lícula de Lars von Trier Melancholia, on la gent viu alterada mentre espera la col·lisió inevitable de la Terra amb un altre planeta que es va acostant. La comparació no és gens gratuïta perquè Elisenda Solsona té formació audiovisual i ella mateixa explica que les seves històries sempre solen generar-se a partir d’imatges suggeridores.

Ara bé, el llibre no és estrictament de ciència ficció sinó més aviat de trames psicològiques on, sovint, els protagonistes s’han d’enfrontar a dilemes, bifurcacions o dualitats existencials. Els “satèl·lits” del títol farien referència més aviat a aquestes parelles de personatges complementaris o contraposats que orbiten l’un al voltant de l’altre sense que puguin acabar mai de trobar-se. Tot això es complementa amb el paper simbòlic que hi juguen els animals, sovint fora de sí, com els humans, degut a un fenomen estel·lar de conseqüències imprevisibles. La combinació d’animals, humans i no-Lluna fan un còctels encisador i pertorbador a l’hora.

Dones fantàstiques

També a Males Herbes, Extraordinàries és una selecció de noves autores de l’insòlit –tal i com diu el subtítol del llibre– feta per Ricard Ruiz Garzón, concretament quinze relats corresponents a quinze dones de diferents edats, procedència i experiència literària.

Algun dels contes de l’antologia també fa referència a la Lluna amb el seu poder d’atracció tant pel bo com pel dolent. Un altre grup de relats són com una mena de reescriptura o interpretació de contes tradicionals als quals se’ls hi dóna la volta o se’ls ubica en indrets simbòlics. Hi ha altres històries que aborden l’atracció irresistible de la sexualitat que acondueix a l’abisme de la immortalitat, ja sigui via antropofàgica o a través de l’orgasme anihilador. Però el grup de treballs que a mi més m’han interessat són els que aborden distòpies –algunes amb força sentit de l’humor– des de diferents punts de vista, ja sigui des del col·lapse de la Terra, de futurs mons policials, del poder de la Natura o de societats trans-humanes.

Sobre el coratge de viure

Explica Martí Domínguez a la seva novel·la L’esperit del temps que molts soldats alemanys marxaven al front amb un llibre de Rilke al sarró: La cançó de l’amor i de la mort del corneta Christoph Rilke: no només perquè donava coratge per a la batalla sinó també perquè et donava consol davant la mort. Carlota Gurt ha titulat el seu recull guanyador del premi Mercè Rodoreda del 2019 Cavalcarem tota la nit, un vers precisament d’aquesta obra de Rilke. Ella ha explicat a les entrevistes que aquest títol era una referència a superar la por de perseguir els propis somnis, a perseverar en el camí propi encara que el preu a pagar sigui dolorós.

La foto de la portada, però, penso que fa més justícia al contingut dels contes: una dona a la corda fluixa, lluitant per mantenir un equilibri que, se’ns ve a dir al recull, és impossible. De fet, els contes són un seguit de renúncies, trencaments, separacions i estira-i-afluixa entre parelles, amb el sabor agre del fracàs. Alguns textos tenen un caràcter marcadament simbòlic, que els fa estranyament abstractes: l’aigua és un element que enllaça les històries ja sigui en forma de presa, d’humitat que degoteja, de piscina, de llac o de mar. En general, es podria dir que són uns contes amb un to malenconiós inevitable, perquè del que parlen és de la dificultat de viure i estimar sense renunciar a la pròpia llibertat. Si un no vol estar en el punt mig del pacte –aquest estrany equilibri tan a prop de la renúncia–, llavors ha de pagar el preu de la soledat i la incomprensió. El llibre ve a dir que viure és arriscar-se i que cal valor per vèncer la por a equivocar-se.

Lectures de confinament (III): premi Òmnium

els finalistes

Quan a mitjans de desembre de l’any passat es van donar a conèixer les tres obres finalistes que optaven al premi Òmnium a la millor novel·la publicada el 2019, es va donar el cas que n’havia llegides dues i em van venien ganes de llegir-ne l’altra per tal de jugar jo mateix a jurat i veure si l’endevinava. Va passar que la novel·la en qüestió s'havia exhaurit momentàniament a la meva llibreria de capçalera i ja me’n vaig oblidar. Però quan el deu de febrer es va donar a conèixer l’obra guanyadora, ja no vaig tenir excusa perquè era justament la que no havia llegit. Un cop el llibre a casa –a la taula dels no-llegits–, va ser passat al davant per altres textos que esperaven torn des de feia més temps o, simplement, em venien més de gust de començar a llegir. Així que va venir el confinament i, finalment, vaig poder fer les meves valoracions pròpies.

expectatives

Tal i com he dit, ja havia llegit Sis nits d’agost i Canto jo i la muntanya balla. I tots dos m’havien agradat molt. Però no només això, sinó que jo ja era un fan del Jordi Lara des que vaig descobrir Una màquina d’espavilar ocells de nit i després de gaudir de debò amb els contes de Mística conilla. Per altra part, Els dics em va enlluernar i em vaig fer un tip de recomanar-lo als amics, abans que sortís la segona obra d’Irene Solà. En canvi, d’en Martí Domínguez no n'havia llegit mai res i això, juntament amb el fet de saber que el seu text era el guanyador, feia que abordés la seva lectura amb unes expectatives diferents que no pas si l’hagués llegit abans.

mètode

Tot i ser uns llibres tan diferents, curiosament tenen una metodologia coincident en la seva gènesi: tots tres parteixen d’una documentació prèvia rigorosa i exhaustiva, sense la qual la novel·la no seria possible. Per dir-ho així, totes tres coincideixen a ser ficcions molt ben documentades. En el cas de Sis nits d’agost, la cerca de documentació i testimonis està integrada en el propi text, cosa que fa avançar l’acció a la manera d’una investigació policial, permetent reconstruir a ulls del lector aquests darrers dies de Xirinacs d’una manera emocionant, tot i saber-ne el final des del principi. Irene Solà ho ha explicat a bastament en entrevistes: el seu punt de partida sempre és un projecte que comporta una investigació documental sobre un tema concret que li interessa, fase aquesta que pot durar força temps, i només quan tot el material es decanta llavors comença a escriure. En el cas de Canto jo i la muntanya balla, el tema d’investigació eren les bruixes i les dones d’aigua, i això la va portar al Pirineu. Per últim, el cas de L’esperit del temps és igualment obvi: calia seguir les passes de l’etòleg austríac Konrad Lorenz –tot i que no és esmentat ni una sola vegada en tota la novel·la– durant l’època nazi per veure com va saber nedar i guardar la roba entremig de la tempesta de dolor i mort que va ocasionar la Segona Guerra Mundial; només fent una ullada als agraïments, podem fer-nos el càrrec de la quantitat d’arxius i bibliografia que ha calgut consultar per aixecar aquesta història.

resultats

Aquestes tres peces són un exemple de quins resultats tan diferents poden arribar a produir projectes nascuts amb eines i materials similars. Naturalment, difereixen les intencions i el tipus de mirada que cadascun dels autors ha aportat a la seva temàtica concreta, el desenvolupament de la qual ha condicionat el tipus de narrador i el to general de l’obra.

En el cas de la novel·la de Jordi Lara, el to és intimista i el narrador ens acompanya, gairebé ens agafa la mà per fer-nos entrar al despatx particular del protagonista, xafardejar els seus papers, o ajeure'ns al paisatge que serà el darrer de la seva vida. Lara aconsegueix una mena de retrat moral del personatge Xirinacs, sense jutjar-lo en cap moment, però intentant comprendre’n les seves raons.

Irene Solà tria una via més poètica per desenvolupar el seu tema. En el seu cas, tot i que hi hagi una trama, la novel·la es fa de seguida coral i l’esperit holístic guanya terreny a les particularitats de cada personatge, de tal manera que la Natura parla per boca de tots. Aquest donar joc narratiu, aquest donar veu a totes les criatures permet incloure el que es veu i el que no es veu al mateix sac: vius i morts, animals, humans, muntanyes i bruixes en una visió panteista de la realitat.

La intenció de Martí Domínguez, necessitava un marc històric incontestable per tal de donar versemblança al motor de les accions dels personatges: “l’esperit del temps” com allò que justifica allò injustificable. Calia narrar la història, per tant, a la manera clàssica, seguint el curs dels esdeveniments i acostant-se al protagonista en el moment que prengués determinades decisions, i allunyant-se’n quan calia recuperar la perspectiva global de l’època. El to general, per tant, és un aconseguit equilibri entre la biografia novel·lada i la crònica històrica.

veredicte

En la meva opinió, aquest seria un cas paradigmàtic per exemplificar l’absurditat de la competició en el món de les arts. Cada obra té els seus mèrits i cadascuna aconsegueix arribar a uns llocs concrets on les altres no hi tenen accés. Cada novel·la d’aquestes tres és única en l’ús que ha fet de la informació, en com l’ha tractada i en el rendiment aconseguit. Irene Solà, per exemple, sembla menys depenent de la literalitat documental, tot i que n'ha fet un ús evident; això li permet un text que sembla de creació literària pura. El seu mèrit, clar, és que la informació prèvia no es noti. En el cas de Domínguez i Lara, la documentació ha de ser i és evident; d’altra manera es restaria versemblança als textos respectius que se sustenten en personatges concrets. L’accent de l’un i l’altre, però, recau en llocs diferents: en un cas més en l’individu i en l’altre en l’època, tot i que en ambdós relats, naturalment, individu i època fan un tot que justifica la complexitat de la narració.

Si jo hagués hagut de dictar un veredicte, hagués determinat un ex-aequo ben merescut!