tan lluny, tan a prop
Vam poder veure, fa deu anys –a la desapareguda Sala Muntaner–, la versió condensada que va fer la companyia Les Antonietes d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen, que van titular Stockmann. També fa deu anys o més que la Schaubühne de Berlín va estrenar el seu muntatge dirigit per Thomas Ostermeier, amb tant d’èxit que just l’estiu de l’any passat, dins el Festival Grec, encara vam poder gaudir en directe, al Teatre Lliure, de la versió expressionista, musical i participativa que ens va oferir la companyia alemanya.
També fa deu anys vam poder veure al Teatre Lliure la versió de Hedda Gabler dirigida per David Selvas i protagonitzada per Laia Marull, i més enrere encara –el 2008– la que va dirigir també Thomas Ostermeier per la Schaubühne, amb una escenografia minimalista i un final sorprenent. Ara mateix, està en cartellera la Hedda Gabler que ha dirigit Àlex Rigola i protagonitza Nausicaa Bonnín al HeartBreak Hotel, el nou teatre de petit format a Sants.
Sembla que ens quedin lluny els dilemes i els problemes de consciència del doctor Stockmann. I ens poden semblar plans i ingenus els plantejaments sobre la relació d’interessos entre la política, la ciutadania i la premsa. Hedda Gabler està igualment tan lluny de nosaltres com de la Nora, la seva predecessora de Casa de nines. Tot i això, un cop confrontats amb els actors i els textos, no ens queda altre remei que reconèixer-nos, encara, en les problemàtiques que plantegen totes dues obres.
la Il·lustració i la sospita
Ibsen escriu en un moment on l’optimisme de la raó ja ha estat posat en dubte tant per Nietzsche com per Marx i per Freud. Stockmann i Hedda Gabler són personatges construïts per mostrar aquesta fissura que comença a créixer en la modernitat del món occidental.
Stockmann és el metge il·lustrat per excel·lència: tot el primer acte va ple d’aquesta confiança en la ciència i el progrés. A través dels seus fills, Stockmann ens dibuixa un futur millor tant per la seva família com per tot el poble. Hedda Gabler, en canvi, tot i estar rodejada d’acadèmics i de gent culta, ens mostra ja, directament, les ferides del tedi on treu el nas el nihilisme: el món burgès i benestant oculta sota la catifa de l’educació i les bones maneres les ferides de la irracionalitat.
Ja a la primera escena Stockmann espera una carta, i amb la carta apareixerà la sospita. Tal i com passa a Èdip rei, on les males notícies les porta un missatger, la tragèdia ve de fora. Amb la sospita es desencadena el drama i apareixen els dilemes morals, alhora que es fa evident la no-correspondència entre progrés científic i econòmic i progrés moral i polític. Hi ressona Marx i hi ressona Nietzsche: el llenguatge és relatiu –també el de la ciència– i per tant la manipulació de l’opinió pública, a través de l’opinió publicada està en el nucli de la política: la premsa al servei dels poderosos.
A Hedda Gabler hi ressona Freud: ja no s’hi val a parlar d’histèria per explicar la ment femenina, perquè la ment de Hedda Gabler no es deixa atrapar en cap teoria mèdica o científica, i tampoc en cap explicació sociològica. La complexitat d’aquest personatge fa que es posi en dubte la racionalitat mateixa entesa com a fonament de la conducta. Si Hedda Gabler és una persona il·lustrada –cosa gens clara perquè a vegades sembla nihilista i a vegades romàntica–, la seva ment no s’adapta de cap manera a allò que calia esperar: aflora allò irracional sense que en podem atrapar el significat.
els manuscrits
És curiós que a totes dues obres hi hagi un manuscrit que, o bé es perd o bé mai no pot arribar a veure la llum. En tots dos casos, els papers silenciats juguen un paper clau a les respectives trames, fins al punt que són els que desencadenen el drama. El manuscrit d’Stockmann on explica la veritat sobre el balneari mai s’arribarà a publicar, i quan intenti llegir-lo en assemblea serà boicotejat. Hedda Gabler cremarà el manuscrit del seu ex-amant, presumptament per afavorir les aspiracions acadèmiques del seu marit, tot i que queda clar que les seves motivacions són més obscures i rebuscades.
Què ens vulgui dir Ibsen amb el joc d’aquest textos invisibles és una cosa que només podem conjecturar i segurament equivocar-nos. Pel que fa al text que Hedda Gabler intenta esborrar, el que en sabem és que conté la segona part d’un text ja publicat i que ha estat titllat de brillant per la crítica, per tant s’espera que encara sigui millor. La relació entre Hedda i el seu ex-amant, per altra part, se’ns presenta com una estranya relació de poder, amb un passat turbulent i misteriós on van quedar coses sense resoldre. Com que no podem accedir a la ment de Hedda Gabler, com a espectadors ens hem d’aturar aquí i constatar el nostre fracàs interpretatiu.
Pel que fa al manuscrit del doctor Stockmann sí que sabem el que conté: és l’informe científic –basat en la carta que esperava– que demostra la contaminació de les aigües del balneari, i per tant la denúncia pública que les activitats termals s’han d’aturar fins que se solucioni el problema. La qüestió en aquest cas rau en el per què no arribem, com a espectadors, a escoltar-ho mai sobre l’escenari. Aquí sí que semblen més clares les intencions de l’autor: la impossibilitat de difusió pública es correspon amb la pressió política, econòmica i de la premsa, que relativitzen la veritat en profit propi. En altres paraules, la veritat es construeix i el poble se la creu. La majoria vota, i per tant la majoria fabrica –i creu– les seves veritats: la fal·làcia de la democràcia.
Tots dos manuscrits són textos fracassats. L’un conté la Veritat, l’altre la Bellesa. Què ens vol dir Ibsen, que potser a través de les paraules mai arribarem a atrapar aquests absoluts? Que ni la Ciència ens portarà el Progrés ni l’Art ens donarà el Consol?
