Heterodoxes

1.- dansa

Alguns vam tenir la sort, aquesta passada tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere. Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som, què ens passa i per què això m´ha agradat tant.

 2.- cinema

Un altre franctirador del negoci cultural és Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.

 

 

3.- exhibició

Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre -sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric, la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs habituals on assistir a veure bon cinema.

Còmics i llenguatge

Jo vaig ser d'aquells adolescents que no surten de casa sense els retoladors i la llibreta a la bossa. Des de petit que he llegit tebeos i n´he seguit llegint sempre, amb els lògics alts i baixos de l'edat i les preferències. He tingut la sort de viure en una zona i uns moments no només de grans dibuixants, sinó també on s'ha editat i traduït tant el bo i millor del còmic mundial com el dibuix més underground o els fanzines més estripats, Per acabar-ho de rematar, l'aficionat al còmic no només disposa aquí de les trobades anuals dels Salons del Còmic i del Manga, sinó que, a més a més, té al seu abast una petita xarxa de llibreries especialitzades on es poden trobar des dels clàssics de sempre fins a les darreres novetats en diferents idiomes.

Alguns diuen que el dibuix és un art universal que, com la música o la dansa, no necessita traducció i s'entén a primer cop d'ull. Si hi pensem fredament, però, ens adonarem que fins i tot la pintura, com la resta de les arts, és deutora d'un context cultural -i per tant també d´un llenguatge i sovint d'uns idiomes- que li donen sentit.

Un exemple de còmic que no necessita gairebé diàlegs en cap idioma –en té prou amb unes quantes onomatopeies-  és el sorprenent Pudridero de Johnny Ryan (Entrecomics i Fulgencio Pimentel 2012), una raresa tant en el traç com en el tractament narratiu, però que beu directament de tot el background occidental -des del cinema fantàstic fins a la poesia beat, passant pels superherois-, referents sense el quals la novel·la seria una altra cosa.

 

A l'altre extrem, una obra que fa de l'idioma la seva pròpia matèria: English is not easy de Luci Gutiérrez (Blackie Books 2013) és un èxit editorial merescut perquè ensenya el recorregut vital de l'autora aprenent anglès a Nova York en forma d'original gramàtica dibuixada.

 

Hi ha dibuixos -i dibuixants- que van més enllà de les pròpies paraules i es col·loquen en un pla metalingüístic. Els dibuixos de Miguel Noguera, per exemple Ser madre hoy (Blackie Books 2012) -i els seus espectacles-, clarament ho són. En aquest sentit, entre el que he llegit darrerament m'ha agradat molt el recull de tires que el dibuixant Tom Gault va publicar al diari anglès The Guardian: You´re all just jealous of my jetpack (Draw & Quarterly 2013) és una selecció d'enginyosos esquetxos culturals que fan les delícies d'un cert tipus de lector: picades d'ullet crítiques del nostre món cultural, dibuixat, això sí, amb un estil personalíssim i àcid sentit de l'humor.

I, finalment, hi ha còmics que no importa en quin idioma els llegeixis, perquè la història és traduïble i la veritable força està a les imatges. Per exemple la novel·la gràfica de l'autora belga Judith Vanistendael When David lost his Voice (SelfMadeHero 2012), que ignoro si es pot trobar en el seu original francès o en traducció castellana, però sí que està disponible en la traducció anglesa. Es tracta d'una narració amb un desplegament de recursos gràfics i tècniques visuals molt potent que donen excel·lent cobertura a una melancòlica historia vital d'una família dels nostres dies.

Nymphomaniac: l'ànima europea

Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en podríem anomenar la cultura occidental.

El mèrit del danès és que recull i s´inscriu en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.

Sovint el director danès agafa el punt de vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo las olas com a Dancer in the dark, o Dogville, només és possible el miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen liberalisme cultural.

Resulta en aquest sentit particularment interessant que l´estructura de Nymphomaniac correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.

La comparació amb Les mil i una nits és clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional, l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat: l´amor.

El film, finalment, deixa un regust agre a la boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta, també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern. En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada, desorientada, gairebé exhausta.