Un conte rus

 

Per què vivim? En traurem res de bo?

Andrei Platónov, Djan

 

Ivan Alexéievitx Fiódorov caminava de bon matí per l’avinguda Gorki quan es va aturar a mirar la soca d’un arbre i, d’entremig de les herbes mullades per la rosada, en va treure una pedra que va examinar atentament, després va netejar-ne el fang amb els dits, i en acabat la va posar dins del sarró que duia en bandolera.

El dia tot just despuntava, i els colors encara suaus que es reflectien a l’aigua indicaven que el misteri seria revelat una vegada més per tal de fer visibles els contorns de l’existència. L’Ivan es va adonar que la gent amb qui es creuava se’l miraven fixament i s’apartaven en passar pel seu costat. Va alçar el cap i va veure els palaus a l’altra banda del riu i va pensar que la ciutat no era tan diferent del bosc: era com un bosc gran i espès on els arbres eren cases, els corriols eren carrers i els torrents eren canals. Només que, a la ciutat, també hi havia teatres i biblioteques i, si escoltaves bé, podies sentir totes les veus que decideixen el destí del món.

Un guàrdia va abordar-lo davant de la Fortalesa, buida de turistes, i li va dir que no s’acostés a la porta, que les visites no estaven permeses fins a nova ordre. L’Ivan estava convençut que tot això que estava passant ens portaria a una nova època, al nou socialisme del futur, a un comunisme-de-després-del-desastre, més gran, més integrador, que inclouria no només els homes, sinó també els animals i les coses: un socialisme planetari, coordinat en l’acció col·lectiva per salvar la humanitat de la desfeta total.

Després de travessar el pont, va aturar-se al parc Puixkin i es va asseure en un banc per descansar i pensar en tot el que havia de fer durant el dia. Va treure un tros de pa sec i el va rosegar mentre mirava els esquirols com corrien per l’herba, els gossos lligats al seus amos i els nens que passaven, també lligats d’una manera invisible als seus pares, uns nens que se’l miraven sense vergonya i li preguntaven coses amb els ulls, preguntes de les quals ell no en tenia resposta. Es va endormiscar una miqueta, feliç de deixar enrere, per una estona, els sentiments, la memòria i les necessitats; quan es va despertar, va aplegar una fulla vermella de terra i va pensar que la fulla havia viscut i havia mort, i ara li tocava el descans etern: la va fregar amb els dits fins que va ser ben lluenta i la va posar a la bossa.

L’Ivan Fiódorov havia arribat en tren a la ciutat aquell matí directament des dels boscos de la seva terra natal. Allà, feia de guardaagulles en una petita estació fins que va tenir l’accident. Els trens eren per ell no només part de la seva feina sinó també uns amics dolços i fidels. Fiódorov creia que les locomotores eren com éssers indefensos que necessiten la cura dels humans: per això calia acostar-se-les el més a prop possible del cor. Dalt dels trens que passaven, veloços i sense aturar-se hi havia balls, converses intel·ligents i xampany. De vegades, quan passava de matinada “La Fletxa Polar” camí de Murmansk, es podien sentir les notes d’alguna melodia i entreveure les cares mig adormides d’alguns viatgers que s’acostaven als vidres de les finestres. Dalt del tren hi anava la gent llesta i interessant i també hi viatjaven els desitjos del futur, embolicats encara amb somnis incerts.

Aquell matí, en arribar a la ciutat, l’Ivan es va adonar que hi havia un mocador sobre el seient. El va agafar i es va aturar per si algú el reclamava amb la mirada, el va doblegar amb cura i el va guardar a la bossa. Ara, assegut al parc, se’l mirava amb curiositat: el va desplegar i el va olorar. Era un mocador de noia, estampat de floretes i perfumat. Es va adonar que era una mica humit a una de les puntes: hi va acostar la llengua amb precaució i va notar el gust salat de les llàgrimes. Va començar a imaginar la història que hi deuria haver darrera aquell tros de roba, fins que el sol a la cara li va recordar que encara hi havia altres coses per fer.

Va preguntar a un escombriaire on era la seu de la Unió d’Escriptors de la Unió Soviètica. Després de fer-se repetir la pregunta un parell de vegades, l’home de l’escombra li va dir que, abans que res, la Unió Soviètica ja no existia i, que en tot cas, si amb “escriptors” volia dir aquella colla de ganduls peluts que no feien altra cosa que emborratxar-se, els podria trobar a la plaça Petruixévskaia, però que anés amb compte perquè eren perillosos. Una de les raons que havien portat Ivan Fiódorov a la ciutat era el fet de poder presentar una queixa a la Unió d’Escriptors. Quan va tenir l’accident, els seus companys de feina li van portar un llibre per llegir que es deia La rasa, o potser El forat, o potser un altre nom; el cas és que si començaves el llibre pel començament no valia res, perquè a les primeres planes els escriptors encara estan pensant el que diran; el millor sempre és a la meitat o al final. Va arribar a la conclusió que una bona estratègia davant d’un llibre era llegir-ne pàgines a l’atzar i anar completant la història amb la pròpia imaginació: d’aquesta manera t’estalvies molts trossos mal escrits o incongruents amb la resta del que s’explica.

Quan es va endinsar als carrerons de la ciutat antiga tot era brut i se sentia una forta pudor de pixum. A mesura que avançava també creixia el soroll de crits i discussions i la trencadissa de vidres de les baralles. En girar una cantonada, es va trobar de cara amb tres escriptors que cantaven agafats pel coll i amb prou feines podien caminar recte. Se’ls va acostar per demanar-los explicacions, però abans no pogués dir res ja era a terra fruit d’un fort cop de puny que li havia donat el més forçut de tots tres, un jove bigotut i corpulent que ara li tirava coces al cap mentre els seus companys l’agafaven per emportar-se’l. L’escriptor geniüt encara li va llençar una ampolla de vodka buida que li va tocar a l’esquena i no es va trencar de miracle. L’Ivan va aplegar l’ampolla i la posar al sarró.

Quan es va aixecar, sorprès i mig commocionat per l’incident, es va adonar que tenia sang a la cara i va decidir netejar-se i refrescar-se en una font que hi havia a la plaça; es va asseure a terra i va pensar que el bosc no era menys perillós que la ciutat: com ara aquella vegada que va caure per un barranc tot perseguint un conill, o el dia que es va trobar cara a cara amb un ós. Ell pensava que era senzill viure entre animals i plantes, passejar sense pensar en res o, de sobte, aturar-se i pensar les coses més profundes de l’existència. Escoltar el frisar de les fulles, la multiplicitat de veus dels ocells i els insectes. Els éssers que formen el bosc –animals, plantes, vent, aigua i pedres– tenen la seva dignitat interna i no els fa cap falta la nostra superioritat, la nostra condescendència ni la nostra llàstima. No són ni indigents ni tristos: quan els animals dormen, mouen els llavis, glapint i somiant les seves coses, feliços de la dolçor de la pròpia existència; per altra part, en la veu de la pluja i el vent hi ha una meditació profunda i fins el més humil dels esbarzers desprèn una aroma pròpia. Per això el nou socialisme que vindrà serà igualitari, perquè els éssers humans no som altra cosa que éssers vius entremig d’altres éssers vius.

Ivan Alexéievitx es va tornar a posar en marxa i va recordar que encara havia de fer una cosa important: anar al teatre. Ell pensava que l’aliment per a l’ànima no se li pot negar a ningú, i feia temps que volia assistir a una obra de teatre per comprendre dins seu la veritat de la vida i veure els horitzons universals. Va arribar a l’edifici i es va afegir a una llarga cua per comprar entrades. Quan va ser davant de la taquilla va treure un feix de bitllets rebregats i va dir que li donessin la millor butaca disponible. A dalt l’escenari, l’actriu plorava desconsoladament perquè volia anar a Moscou; al seu seient, Ivan Fiódorov plorava desconsoladament per ella, però també per ell mateix, perquè no sabia on anar ni quin era el seu lloc al món. Com d’altres espectadors, es va esperar al carreró que sortissin els artistes i va aconseguir fer un petó a la mà de l’actriu, una mà que li va semblar innocent i juganera com un cadellet de llebre. Va tenir la temptació de tibar la mà per acostar-se-la al pit com si fos un nen petit a qui calgués bressolar perquè s’adormís. Va pensar que les dones estan realment a càrrec de la humanitat, de l’ànima de la humanitat. Sospesant si podria viure a la ciutat amb aquesta actriu, va pensar que a ell li havia tocat un cor molt petit, on no hi havia prou espai per estimar tant.

I abans d’agafar el tren de tornada, l’Ivan es va aturar en uns grans magatzems i va comprar una ràdio. Necessitava un aparell on es poguessin escoltar les veus més llunyanes, les que decideixen la felicitat de la Terra, però que també fos capaç de reproduir melodies, per plorar. La ràdio l’aproparia als que construeixen la Història i forgen el Destí. Allí, també hi sentiria els discursos del socialisme futur. Sentiria la veu de la solidaritat incondicional, coordinada i igualitària del món, la música dels estels llunyans, la remor de la justícia creixent arran d’herba, la cega alegria d’existir sense fer-se més preguntes.

Ivan Fiódorov va entrar a l’estació i va recórrer les andanes fixant-se curosament en les màquines que hi havia sobre les vies, màquines que coneixia i estimava i que, tot i estar aturades, ja contenien dins d’elles tot l’impuls per fer-les avançar cap al futur. Quan va trobar el seu tren, el va tocar amb les mans i després hi va acostar la galta per sentir-ne les vibracions, els anhels i el confort que sempre et donen els éssers estimats. Va escollir un racó tranquil per seure, va deixar el sarró al prestatge i, abans que el tren no es posés en marxa, va tenir pressa per posar-se bé i adormir-se, alleujat de la feixuga càrrega de viure, perquè eren moltes les coses que havia de somiar i no sabia si en tindria prou amb l’estona que trigaria a arribar a les muntanyes.

 

Aquest conte va quedar finalista a l'XI concurs de narracions curtes Josep Soler i Palet  convocat per l'ajuntament de Terrassa l'any 2020.
 

Jugar-se els morts

 

Rarament, a la literatura, s’ha fet servir el joc dels escacs com a joc d’apostes, com si fos una variant més del pòquer –tot i l’estreta relació que, sorprenentment, s’ha donat els darrers anys entre escacs i pòquer, fins al punt que jugadors de l’elit mundial han fet el transvasament del noble joc del tauler a les cartes i n´han fet d’això, amb prou d’èxit, el seu modus vivendi.

Una curiosa excepció a aquesta regla es dóna a Les ànimes mortes, la inacabada obra de Nikolai Gógol. L’argument d’aquesta novel·la, la primera part de la qual es va publicar el 1842, gira entorn d’un misteriós personatge anomenat Txítxikov (atenció: spoiler!) que es fa passar per un noble terratinent, però que en realitat és un antic funcionari que es busca la vida a base de tripijocs en el llindar de la legalitat. El seu negoci és comprar ànimes mortes, i per entendre què dimonis pugui ser això, cal contextualitzar el lloc i l’època: en aquests moments a Rússia encara és vigent el servatge entre els propietaris de les terres i els vassalls que les habiten, fins a un punt que la relació és d’esclavatge i propietat; un terratinent es defineix, doncs, per les ànimes que posseeix, o sigui la quantitat de persones que habiten les seves terres i li pertanyen legalment, obligades a treballar per ell i que no poden ni desplaçar-se sense el consentiment de l’amo i que, a més a més, poden ser venudes a un altre propietari.

Això, per un cantó. Per l’altre, donada la gran extensió de Rússia i la complexitat de la burocràcia, cada cop que un serf mor, a efectes legals continua viu fins a l’aparició del nou cens, que pot tardar mesos i anys a actualitzar-se. Els propietaris, però, han de continuar pagant els impostos corresponents fins que ja no figurin en el cens següent. El negoci de Txítxikov consisteix a desplaçar-se a una província llunyana on no el coneguin, fer-se passar per noble, fer coneixença dels terratinents locals i aconseguir que li cedeixin els morts, cosa que molts fan de gust i gratuïtament per tal d’estalviar-se despeses, i d’altres els hi venen a preus irrisoris –per sota d’un ruble, per exemple, quan el preu mitjà de venta d’un serf viu és de cinc cents rubles–, i fins i tot hi ha qui desconfia i regateja per aconseguir preus fins a tres o quatre rubles per mort. L’operació de venda es legalitza a l’Audiència local i Txítxikov pot marxar de la província amb ben bé un miler d’ànimes mortes a les seves mans. L’estafa consisteix en el fet que quan una propietat entra en deutes, pot ser hipotecada, juntament amb tots els serfs, a una mitjana de cinc cent rubles el serf, operació que Txítxikov farà en una altra província on ningú no el conegui, amb el temps just abans no desapareguin del cens.

És en aquest context que el protagonista de la novel·la ensopega amb un terratinent anomenat Nodriov que és un jugador compulsiu i que sabem que l’acaben de plomar en una partida de cartes contra uns militars. Quan Txítxikov li proposa de comprar-li les seves ànimes mortes. Nodriov veu l’oportunitat de treure´n un rendiment superior si se les juguen a cartes. Després de molt insistir i de regatejar la quantitat en efectiu a jugar-se contra els morts, i després de negar-se Txítxikov a embrancar-se a jugar contra un professional de les juguesques, finalment Nodriov, a la desesperada, proposa jugar-s´ho tot a una partida d’escacs: els seus morts contra cent rubles. Txítxikov que ha aguantat estoicament la negativa durant molta estona, finalment té un moment de dubte perquè ell mateix es considera un bon jugador d’escacs, i el fet de poder sumar un centenar o més d’ànimes mortes a la seva llista fa que cedeixi i accepti el repte. Mal fet! Els lectors ja sabem que Nodriov és un trampós i que farà les mil-i-una per mirar de guanyar la partida.

I això és el que, efectivament passa: d’entrada Nodriov demana quines peces d’avantatge li dóna Txítxikov; quan aquest li diu que cap, llavors pretén, com a mínim, poder començar amb dos moviments seguits. Quan Txítxikov s’hi torna a negar, el seu rival mou igualment dos peons alhora, un amb la mà i l’altre arrossegat amb la màniga de la bata. Quan algunes jugades més endavant Txítxikov s’adona que, com a mínim, tres peons s’han mogut fora del reglament, un dels peons ja és a setena a punt de convertir-se en dama. Quan Txítxikov acusa Nodriov de fer trampes, aquest ho nega tot i li reclama els cent rubles en cas que es negui a continuar la partida. Com que el seu rival insisteix en la il·legalitat de les jugades de peó, barreja les peces dient que així no juguen les persones honrades. Finalment, Nodriov crida els seus criats perquè l’apallissin i l’obliguin a pagar. Així s’acaba aquesta estranya partida d’escacs en què dos suposats terratinents es juguen les ànimes mortes dels seus serfs en una partida d’escacs plena de moviments il·legals: qui està especulant amb els morts dels altres ha sigut caçat per un escaquista trampós. La lliçó: el que no té escrúpols de cap mena sobre el tauler de la vida, en canvi demana un joc honrat sobre el tauler de fusta!  

Satanàs escaquista

 

Abunden a la literatura –i a l’art en general– les metàfores de caire metafísic relacionades amb el joc dels escacs: per exemple la de Déu com el que inventa les regles i fa moure les peces, que no són altra cosa que els humans (Borges), o la partida decisiva jugada contra la Mort (Bergman). El que no és tan comú és trobar  Satanàs en persona jugant una partida, sense cap altra transcendència més enllà del plaer de jugar per sí mateix.

Això passa a una de les novel·les més importants de la literatura russa de tots els temps, El Mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. L’escena, que dura unes quantes pàgines, és força divertida: quan Margarita entra per primera vegada al despatx de Satanàs, aquest està jugant una partida amb un dels seus ajudants anomenat Béhémoth; el joc encara no s’ha acabat i, per cortesia, el dimoni proposa de deixar-ho córrer per tal d’atendre a la dama. Margarita diu que de cap manera, que segueixin jugant, que ja voldria qualsevol revista d’escacs poder aconseguir una partida del diable per poder-la publicar. I és així que la partida segueix.

Satanàs, per descomptat, juga amb negres. Pel que fa a Béhémoth sabem que té l’aspecte d’un gat negre, gros, bípede i afrancesat. Presumeix d’elegància i savoir faire, parla amb una polidesa extrema, però en el fons és un enredaire i un busca-raons. A la represa de la partida, Béhemoth fa caure expressament un cavall sota el llit i ell al darrera fa veure que no el troba fins que el dimoni el fa sortir per força, ell i cavall. Cal dir que Satanàs juga a cegues, primer estirat al llit, i després dret mirant un globus terraqui. L’escaquer està disposat sobre una tauleta de set potes guarnides amb set canelobres i té la particularitat que les peces són vivents i s’expressen després de cada jugada, per exemple tapant-se els ulls amb les mans després d’una errada o bé alçant els braços amunt en senyal de desesperació. Aviat se’ns dóna a entendre que la posició de les blanques és desesperada i, aquí, Béhémoth intenta una darrera treta: aprofitant que Satanàs juga d’esquena, tot parlant amb Margarita, intercanvia el seu rei amb un alfil, al qual cobreix amb el mantó reial, de tal manera que quan el diable li anuncia un escac, aquest respon que no hi ha cap escac i que, per tant, la partida s’hauria de declarar nul·la. Satanàs diu que el rei estava a la casella “g2” i que per tant sí que hi ha escac al rei. Finalment, Béhémoth abandona.

El nom de Béhémoth probablement està extret de la mitologia hebrea de monstres: seria un germà de Leviatan, per entendre’ns. Però amb els trets que es van perfilant durant tota l’obra, és evident que Béhémoth és també un estereotip per ridiculitzar allò francès, com a sinònim de classe. Al gat li agrada menjar i veure, vestir bé, ser gentil amb les dames –quan surt de sota el llit, per exemple, porta corbata i els mostatxos tenyits amb tons daurats–, etc. Va ser aquí quan vaig pensar de Béhémoth també podria tenir una rel occitana, una mena de deformació del Bellmont nostrat. Una idea boja. Refer la partida, per altra part, és una mica agosarat; ara bé, tenint en compte que l’única informació purament escaquística que tenim és que el rei blanc era a “g2” quan la dama negra li va fer escac just abans d’abandonar, no seria gens estrany que l’obertura que s'hagués jugat en aquesta partida fos una Reti, o bé una Índia de rei amb els colors canviats –pensant en els patrons de canvi de l’alfil blanc del fianxet de rei. Però, tenint en compte el caràcter de Béhemoth i la cura amb què el diable destrossa la seva posició, jo optaria clarament per la possibilitat que el joc hagués començat amb una Obertura Catalana.

Relacions de dependència

Hegel, en el capítol IV, secció A, de la Fenomenologia de l’Esperit desenvolupa la concepció paradoxal del que després s’ha anomenat –amb més o menys fortuna– la lògica de l’amo i l’esclau, segons la qual l’un depèn de l’altre en igual manera, perquè cadascun determina la possibilitat d’existència de l’altre: sense amo no hi ha esclaus, sense esclau no hi ha amos.

Hegel, de fet, parteix de l’anàlisi dels conceptes de “domini” i “servitud”, els quals, potser, ens poden ajudar una mica més a afinar sobre el que volem dir quan apliquem la lògica amo/esclau al terreny de les relacions afectives entre éssers humans, o si voleu al camp de l’amor. Sovint titllem aquestes relacions de dependència com a tòxiques, tot i que de vegades també poden contenir components sadomasoquistes perfectament assumits per les dues parts.

Dic tot això, perquè em va sorprendre l’aproximació que en fa l’escriptora Bernardine Evaristo en la seva premiada novel·la Girl, Woman, Other, on en una de les històries de la trama –concretament la que fa referència a Dominique– se’ns narra una relació amorosa de dependència i maltractament emocional entre dues dones que dura molts anys i fins i tot comporta per una d’elles –per tal de seguir l’altra– abandonar-ho tot i començar una nova vida en un altre continent. Se'ns descriu una relació insana que tothom veu a venir menys la interessada a qui costarà molts anys reconèixer-ho i desenganxar-se'n, negant-se fins i tot a escoltar i rebre l’ajuda dels amics que l’adverteixen i la van a visitar a milers de quilòmetres. L’originalitat de l’escriptora anglesa és que ens mostra un comportament de domini i submissió total que, fins ara, se'ns ha mostrat majoritàriament en contextos heterosexuals i s’ha explicat sovint en termes d’actituds patriarcals.

I encara em va sobtar més trobar un conte de Víctor Català aparegut al recull Caires vius del 1907 en què se'ns narra, subtilment, una relació lèsbica que també entraria, d’alguna manera, en la mateixa lògica. El conte es titula “Carnestoltes” i ens explica la presa de consciència –en un dia de Carnestoltes– de la marquesa d’Artigues de l'amor que sent per la seva criada, que està al seu servei des de fa desenes d’anys. Una escena de contacte físic quan estan soles a casa –petons i abraçades– després d’una crisi de maltractament verbal, dóna a entendre que l’atracció és recíproca i que pot contenir elements sadomasoquistes, d’alguna manera confirmats en els pensaments de la marquesa, que finalment s’adona amb goig que és capaç d’estimar, que estima, que estima algú, no importa qui, acaba dient.