Violència i relat

 

1. gènere i conflicte

La lògica dels gèneres literaris ens porta sovint a plantejar-nos preguntes absurdes, com ara: quina és la forma millor d’apropar-se a un conflicte violent per tal d’explicar-lo i fer-lo entendre als demés de la millor manera possible? Per poc que hi pensis, però, te n’adones que les diferents maneres d’abordar una mateixa qüestió rarament competeixen entre si, i més aviat es complementen en donar punts de vista diversos d’un tema que, com més enrevessat i pervers sigui, més mirades polièdriques demana.

2. assaig versus ficció

Tot això ve a tomb per dos textos que han estat best sellers els darrers anys i, en general, molt ben rebuts també per la crítica especialitzada. Dos textos que s’apropen de manera diferent a dos conflictes violents del passat recent com són el terrorisme a Irlanda del Nord i al País Basc.

Patria de Fernando Aramburu ho fa des de la ficció: narra les relacions entre dues famílies –veïnes i amigues– en un poblet a prop de Donosti. La trama incideix en l’abisme que s’obre entre ells des del moment que un membre d’una família es fa d’ETA, mentre que un membre de l’altra comença a ser extorquit per la banda armada.

No diguis res de Patrick Radden Keefe parteix de la no-ficció, podríem dir, perquè es basa en uns documents dipositats en una universitat americana que contenen els relats en primera persona de protagonistes directes de fets violents, tant d’una part com de l’altra, que només poden ser fets públics després de la seva mort. Per tant sabem des del primer moment que tot el que llegirem es basa en fets reals narrats per testimonis directes.

3. el capgirament narratiu

Curiosament, en el cas de Patria hi ha una clara pretensió d’explicació sociològica, extrapolant el cas de les famílies enfrontades a tota la societat basca, amb tots els matisos, dubtes, dol i possibilitat o no de reconciliació que s’obre amb el final de la lluita armada. Això fa que el que es presenta com una ficció acabi sent una mena d’assaig, un intent de tesi sobre la convivència a Euskadi, tant durant el conflicte com després de la dissolució d’ETA.

El cas de No diguis res és invers: tota la documentació i la informació contrastada que sabem que ve de primera mà i que es correspon amb el que de debò va passar a l’època, ens és presentat en forma de ficció, en forma, gairebé, de novel·la negra: hi ha un misteri i ha de ser solucionat. Hi ha un enigma i ha de ser desvetllat. De manera indirecta, clar, també copsem el context sociològic d’enfrontament de dues comunitats i totes les misèries, tripijocs i manipulacions de què són capaços els seus dirigents.

Dues maneres de narrar la violència, doncs;  cap de les dues és exhaustiva ni molt menys objectiva. Cap de les dues esgota els matisos del dolor, el patiment i la injustícia d’aquestes comunitats enfrontades. Potser el més semblant que fan els dos enfocaments és empènyer el lector a completar el relat amb tot allò que ell sàpiga pel seu compte, i a imaginar la resta del que no en sabrà mai res.

 

Quàntic Pedro Páramo

 

1- De Bierce a Rulfo

No sabem del cert si Juan Rulfo va llegir els contes d’Ambrose Bierce tot i que és molt probable que sí: per un cantó Rulfo era un lector compulsiu, i per l’altre sabem que a la seva extensa biblioteca hi figurava una exhaustiva selecció de literatura nord-americana.

Sigui com sigui, alguns trets de diferent índole uneixen els dos escriptors. D’entrada, una de les dues versions –encara avui en dia vigents– sobre la mort de Bierce el situen l’any 1914 a la revolució mexicana. Allà hauria mort en plena batalla seguint les petges de Pancho Villa (d’aquest incident, el gran amic de Rulfo Carlos Fuentes en va fer una novel·la titulada Gringo viejo). Per altra part, tots dos autors també estan agermanats en el que en podríem anomenar narrativa de guerra, i podríem veure els Contes de soldats i civils de Bierce com un precedent d’ El llano en llamas (juntament amb La cavalleria roja de Bàbel, clar).

 

2- El despojo

Pel que fa a relacions més directes entre les obres dels dos autors, en podríem trobar moltes. Per exemple, els contes més gòtics de Bierce estan plens de morts que parlen, de murmuris a la nit, de pobles encantats, de cossos sense ànima, de fantasmes que es manifesten als vius, etc. Tot això, però, no és gens estrany donat el caràcter d’aquest tipus de literatura fantàstica.

Malgrat tot, hi ha una coincidència que costa més d’atribuir a la casualitat o a qüestions de gènere: es tracta del curtmetratge experimental dirigit per Antonio Reynoso l’any 1960, amb guió i diàlegs de Rulfo –basat en un conte seu, segons els crèdits– anomenat El despojo. Aquí, no només l’argument sinó sobretot l’estratègia narrativa són calcats del conte de Bierce anomenat “Un incident al pont del riu Mussol”, del qual ja se n’havia fet una versió cinematogràfica l’any 1931 dirigida per Charles Vidor anomenada L’espia, traslladant l’acció de la guerra civil americana a la Primera Guerra Mundial (cal dir que Borges va publicar també un conte l’any 1944 anomenat “El milagro secreto” dins del llibre Ficciones, amb una idea similar al conte de Bierce, però ambientat a Praga sota l’ocupació nazi).

Enlloc Rulfo reconeix el deute amb Bierce, però hi ha un acord absolut entre els estudiosos de Rulfo que El despojo és una versió del relat de Bierce portat al Mèxic de Pedro Pàramo: es va rodar a poblets de Jalisco i el director reconeix que es va inspirar en el relat “Luvina” per fixar les localitzacions (el poble de Luvina és la font d’inspiració de Comala, segons el propi Rulfo ha afirmat repetidament).

 

3- Una teoria de l’agonia per a Pedro Páramo

Curiosament, llegir Rulfo amb un ull posat en Bierce permet trobar, encara, més interpretacions a un del textos més comentats de la literatura universal com és Pedro Páramo.

Faig referència a una de les escenes més obscures de la novel·la: la mort de Juan Preciado. “Me mataron los susurros", diu Juan, però en realitat mor després de la trobada amb una estranya parella de germans que conviuen nus al mateix llit i cometen incest. S’ha especulat molt sobre la simbologia dels germans i sembla que, tant a la tradició cristiana com a la nàhuatl, existeix aquesta parella originària (Adam i Eva) que simbolitzen la puresa del paradís (les referències bíbliques a El despojo també són, per altra part, molt evidents). És durant la trobada amb aquesta parella que Juan es troba malament, pateix al·lucinacions i ens manifesta que sent que el temps corre a l’inrevés, revivint coses que ja havien passat abans.

Tornem ara al conte de Bierce –i també al curtmetratge El despojo–: allí, un home a punt de morir comença a adonar-se que té els sentits alterats (la vista, l’oïda, el tacte), i en el moment just de l’agonia, inicia una fugida temporal endavant que li permet trencar l’espai i el temps convencionals, per endinsar-se en pocs segons en una al·lucinació narrativa que li permet salvar la mort i explicar-se la continuació de la seva vida en termes totalment versemblants, en un continu temporal d’un parell de dies.

Si llegim la mort de Juan Preciado com la del protagonista del conte de Bierce, tenim que, efectivament, en el moment de l’agonia, mentre conviu amb la parella adàmica, es produeix  una subversió màxima de l’espai i el temps, una espècie de daltabaix quàntic que permet al narrador de la novel·la morir alhora que ens trasllada tota la història de Pedro Páramo, com si els murmuris li dictessin tot plegat a cau d’orella mentre agonitza

.