Relacions de dependència

Hegel, en el capítol IV, secció A, de la Fenomenologia de l’Esperit desenvolupa la concepció paradoxal del que després s’ha anomenat –amb més o menys fortuna– la lògica de l’amo i l’esclau, segons la qual l’un depèn de l’altre en igual manera, perquè cadascun determina la possibilitat d’existència de l’altre: sense amo no hi ha esclaus, sense esclau no hi ha amos.

Hegel, de fet, parteix de l’anàlisi dels conceptes de “domini” i “servitud”, els quals, potser, ens poden ajudar una mica més a afinar sobre el que volem dir quan apliquem la lògica amo/esclau al terreny de les relacions afectives entre éssers humans, o si voleu al camp de l’amor. Sovint titllem aquestes relacions de dependència com a tòxiques, tot i que de vegades també poden contenir components sadomasoquistes perfectament assumits per les dues parts.

Dic tot això, perquè em va sorprendre l’aproximació que en fa l’escriptora Bernardine Evaristo en la seva premiada novel·la Girl, Woman, Other, on en una de les històries de la trama –concretament la que fa referència a Dominique– se’ns narra una relació amorosa de dependència i maltractament emocional entre dues dones que dura molts anys i fins i tot comporta per una d’elles –per tal de seguir l’altra– abandonar-ho tot i començar una nova vida en un altre continent. Se'ns descriu una relació insana que tothom veu a venir menys la interessada a qui costarà molts anys reconèixer-ho i desenganxar-se'n, negant-se fins i tot a escoltar i rebre l’ajuda dels amics que l’adverteixen i la van a visitar a milers de quilòmetres. L’originalitat de l’escriptora anglesa és que ens mostra un comportament de domini i submissió total que, fins ara, se'ns ha mostrat majoritàriament en contextos heterosexuals i s’ha explicat sovint en termes d’actituds patriarcals.

I encara em va sobtar més trobar un conte de Víctor Català aparegut al recull Caires vius del 1907 en què se'ns narra, subtilment, una relació lèsbica que també entraria, d’alguna manera, en la mateixa lògica. El conte es titula “Carnestoltes” i ens explica la presa de consciència –en un dia de Carnestoltes– de la marquesa d’Artigues de l'amor que sent per la seva criada, que està al seu servei des de fa desenes d’anys. Una escena de contacte físic quan estan soles a casa –petons i abraçades– després d’una crisi de maltractament verbal, dóna a entendre que l’atracció és recíproca i que pot contenir elements sadomasoquistes, d’alguna manera confirmats en els pensaments de la marquesa, que finalment s’adona amb goig que és capaç d’estimar, que estima, que estima algú, no importa qui, acaba dient.

Les muses fingides

L’atᴢar m’ha portat a llegir en paral·lel La musa fingida i Pregunta-ho a la pols. Han sigut lectures encavalcades, fins a tal punt que he hagut de rellegir parts d’un llibre a requesta de parts de l’altre i viceversa. Com que la casualitat és bona consellera, els he encarat com si fossin dos miralls, i no només s’han il·luminat mútuament sinó que fins i tots s’han projectat, l’un en l’altre, en forma de laberints infinits.

D’entrada, semblaria que la musa de John Fante és el seu escriptoret Arturo Baldini; però això seria com pressuposar que la musa de Max Besora és el seu personatge l’escriptoret Max Besora, que també podria ser, no ens enganyem. Refredant el cap, però, queda clar que la Mandyjane de l’americà és la Camilla Lópeᴢ: dos personatges que comparteixen una visió violenta de la vida i que reaccionen a l’avorriment quotidià –i també meta-literari, ja ho veurem– amb importants dosis de sadomasoquisme.

Les comparacions són odioses, és veritat, però comparar dues novel·les a l’atᴢar és un exercici deliciós: si els personatges secundaris del català no tenen desperdici, els de l’americà tampoc s´hi posen per poc. En destaco el veí de Baldini anomenat Hellfrick, un friki de collons tal i com el seu nom indica, la mestressa de l’hotel que l’esclavitᴢa moralment, la nòvia jueva desfigurada, l’editor a qui envia cartes cada dia i en té una foto penjada al menjador, o el cambrer/escriptor que viu en una cabana arran del desert morint de tuberculosi. Pel que fa a escenes gore, tots dos textos en rivalitᴢen: però potser s’endú la palma l’escena en què en Maldini i en Hellfrick van a robar un vedell a una granja i...

No ens hauria d’estranyar que dues escriptures tan allunyades en el temps –vuitanta-un anys allunyades en el temps, concretament– s’assemblin d’alguna manera. Alguns crítics han destacat el “lletgisme” volgut del text de Besora. A Fante el va rescatar Bukowski, i el podríem posar en un fil que arribaria al dirty realism. Totes dues narratives trepitgen també territoris bastards tant pel que fa als gèneres, la forma o els registres lingüístics, i on l’aparell de cites s’engreixa samplejant el que calgui samplejar; també tots dos textos tiren d’humor, paròdia i crueltat poètica fins al punt que si l’estètica de Mandyjane podria remetre d’alguna manera a Kill Bill, veig perfectament a Arturo Baldini i Camilla Lópeᴢ com a secundaris descartats d’una precuela d’Once upon a time in Hollywood.

L’entrevista fingida amb l’autor, serveix d’entrada –a La Musa fingida– com a presentació del Max Besora personatge que se’ns defineix egocentrista, prepotent i profundament contradictori, ni més ni menys que com se´ns presenta a sí mateix Arturo Baldini a la novel·la de Fante: Baldini imagina l’entrevista que li fan abans de pujar a l’avió amb destí a Estocolm on va a recollir el premi Nobel; té totes les respostes preparades i fins i tot s’atura a donar consells pels aprenents d’escriptor, ni més ni menys que el que farà també Besora en la seva entrevista. L’un aprofita per criticar l’ecologisme i el món digital en què cau tota la gent, tot fent cites explícites d’Aristòtil  (Max); l’altre critica el catolicisme fent cites de Nietᴢsche, alhora que va a missa a resar pels seus problemes (Arturo). En tot cas, tots dos apel·len a l’empirisme: l’un fent èmfasi en descriure la realitat amb “la part d’ombra de les paraules” (Max), l’altre declarant que les experiències “es traduiran en pàgines, el cantó sòrdid de la vida” (Arturo).

I, finalment, si entrem al terreny més teòric, la reescriptura que fa Baldini del terratrèmol de Los Ángeles és una clara picada d’ull al lector perquè es qüestioni el que està llegint o el que ha llegit fins llavors, mentre que la musa de Besora li fa reescriure el final, tot fent adonar igualment al lector de qui té les regnes de la museïtat: quan un personatge pren prou entitat per decidir el curs de l’acció, cal deixar-se portar i rendir-se als seus designis. La musa de Fante fa exactament la mateixa funció en el text: l’estructura i n’és l’espina dorsal: sense la Camilla cap de les accions de l’Arturo tindria gens de sentit, fins i tot el fet d’escriure. Sense forçar les lleis de l’atᴢar, és interessant d’observar com la relació sadomasoquista amb què acaba La Musa fingida, té el seu corresponent en el text de Fante: Camilla humilia Arturo fins a extrems difícils de suportar pel lector i acabes intuïnt que l’escriptor ho accepta no per amor, sinó per amor a l’art: perquè li va el relat. No hi ha desgràcia més gran que el menyspreu de la musa, diu Max i podria dir perfectament també Baldini. Encara més concordances: a la darrera reescriptura Mandyjane –que abans s’ha autoanomenat com a “ésser post humà”– es converteix en lectora (Oh, adorable lectora!, diu Max donant la volta a Baudelaire, de la mateixa manera que li dona la volta Maldini convertint-se en un flâneur impossible a la ciutat dels cotxes) i porta un exemplar del llibre perquè l’autor li firmi. El final de Pregunta-li a la pols és similar: quan arriben els primers exemplars de la novel·la de Baldini, n’agafa un per portar-lo a Camilla: no la troba perquè ha desaparegut al desert –post humanitᴢant-se, si voleu–. Baldini signa l’exemplar i s’endinsa uns centenars de metres al desert i el llença en direcció al no-lloc on ella va ser vista per darrera vegada. Si Manyjane ens diu que parla des d’una altra dimensió, Camilla també hi entra en submergir-se a la sorra.

L’exercici de Max Besora (superar la dictadura del llenguatge) se sap impossible des del primer moment, per molt que els personatges es revolucionin, els narradors es fusionin o anem posant observadors rere els observadors: la plana s’esquerda perquè cal usar sempre paraules. Per això la cosa no pot acabar d’altra manera que en una implosió lingüística de la qual només en queda la forma: l’exercici d’estil i el disseny de les cobertes com a model de la neoliteratura catalana. Que no és poca cosa, eh? El text de Fante també acaba en el buit: en aquest cas a la pols del desert. Però el buit de Fante se’ns afigura als lectors com un buit diferent. No és tant un fracàs metafísic, sinó un fracàs més petit, un fracàs-que-toca-més-de-peus-a-terra i deixa oberta la possibilitat d’aixecar-se. Finalment, penso que allò que agermana tot dos autors (Baldini i Besora) i totes dues obres és la certesa que es mouen en el territori pre-aristotèlic on es pot exercir plenament la llibertat a través de les paraules. Vols dir que la cosa no podria anar per aquí? Eh?, digues!