El preludi de l’obra, amb els quatre actors enllaçats amb
cadenes dringant movent-se a l’uníson, lentament, fent tentines, amb cura de no
trencar els lligams que els uneixen, per finalment esclatar en una violenta
lluita alliberadora que referma la individualitat de cadascú, podria funcionar
perfectament com a resum del que Rodrigo García ha anat insistint en el gruix
de les seves obres que hem pogut veure des del dos mil cap ençà: una crítica
frontal i despietada al sistema de vida occidental –el nostre– on només es
prima l’individualisme en contra de la comunitat, on només importa l’èxit per
sobre del viure mateix. El ciment de les relacions humanes que es desfan sota
aquest punt de vista modern se’ns voldrà imposar des de fora a través de les
tecnologies com a forma de control –per exemple les xarxes socials–, simbolitzades
a l’obra pel dron musical que sobrevola l’escena, mentre els quatre s’amaguen
sota la manta.
Les obres de Rodrigo García funcionen com a acumulació d’imatges
i textos, ja sigui recitats o projectats, que deixen a l’espectador la feina d’establir
relacions i significats entre ells. Per això cal estar sempre molt atent a tot
el que passa o es diu en escena perquè l’atenció activa de l’espectador forma
part de l’estructura mateixa de l’obra. Un pot veure, per exemple, una crítica
al masclisme en l’escena inicial on un tennista va disparant pilotes cap a una
vulva projectada al fons, que s’excita quan algun d’aquests cops fa diana. Tot
això acompanyat pels gemecs que algunes tennistes han popularitzat a l’hora d’atacar
els seus cops, de clara reminiscència sexual. El tennista és John McEnroe, el
campió americà, sempre gallejant, enfrontant-se als àrbitres, als rivals, a la
premsa, trencant raquetes com xurros. Per tant gall, aquí, com a mascle. Però l’escena
té connotacions més complexes, perquè el sexe que actua com a frontó és la
pintura de Gustave Courbet titulada L’origen
del món, una obra polèmica del segle xix
que va restar oculta gairebé fins a finals del segle xx. Sembla com si Rodrigo García ens volgués mostrar el trànsit
que va de l’erotisme a la banalització del sexe, de l’alta cultura pictòrica a
la retransmissió esportiva. El tennis com a model d’individualitat. McEnroe com
a model de triomfador mal educat. Banalització del sexe que tindrà la seva apoteosi
en el concurs televisiu. O l’ús que es fa dels animals com a simples objectes
sexuals.
L’entrevista dins del sac de dormir no té altre sentit que
arribar al doggy style i a la
masturbació pública corejada per tot el públic, mostrant també un altre tret d’aquesta
contemporaneïtat malaltissa: la confusió entre allò públic i allò privat, fer
de la intimitat un espectacle. “Tot el que és bo passa fora de casa”, diu un
personatge de l’obra, com si allò bo fos allò públic i no allò íntim, allò
artificial i no allò natural. Allò bo és el concurs televisiu, no la vida dins
de casa. La conversa íntima feta mercaderia i venuda com a entreteniment. La
trivialització i l’estirabot com a forma de vida.
El mateix sentit tindria l’exhibició de nenes petites com si
fossin un concurs de miss, amb el seu maquillatge, pentinats i vestits
sofisticats. Espectacle amb nenes perquè també tenen dret a concursar per ser
les més guapes. I nosaltres tenim el dret a veure també això a la televisió.
Espectacle, sexisme i abús infantil tot en un sol pack. Aquí, a més de la idea
del “tot s’hi val”, es planteja també una altra de les icones modernes: l’hedonisme,
que serà subratllat després en una bonica dansa sobre la pastilla de sabó
gegant –amb marca patrocinadora!–. Hedonisme i plaer com a sortida fàcil. La
vaselina com a lenitiu, com a anestèsia, com a fugida contra el dolor de l’existència.
Que la infància no és precisament el territori de la puresa
i la felicitat ens ho mostra el monòleg de la rellotgeria. La infància com l’absència
d’amor, com el territori de la soledat i l’abandó. Aquell lloc on un es prepara
per la lluita que vindrà, per la violència futura. Aquell lloc on un es va
confeccionant el seu vestit de ninja, on un comença a entrenar i visualitzar la
violència futura a través dels dibuixos animats. El gall Claudi com a paradigma
de la violència. Però també com a paradigma del fracàs. Amb la corda lligada al
peu no et quedarà altre remei que anar rebent cops una i una altra vegada en un
futur loop ple de garrotades i
fracassos. Com si tots els teus desitjos i aspiracions futures estiguessin
lligades a una corda. La sordidesa de la infància mostrada des de l’aparador d’una
rellotgeria, on la vida és fora i tu ets un simple espectador, passiu,
entrenant-te per a la violència. Ja saps el que t’espera d’adult, d’espectador
passaràs a ninja, a estomacar els altres.
Sembla com si Rodrigo García ens digués que aquesta cultura
del videojoc, del soroll i de l’espectacle on vivim immersos no fa altra cosa
que retroalimentar un individualisme ferotge que va trencant les cadenes de l’amistat,
la família, la parella i l’amor, per portar-nos a un món on la informació
arriba ja saturada, sense fissures ni matisos, completament empaquetada, on no
cal interacció de cap mena, ni molt menys interpretar o completar res. L’apoteosi
de la passivitat.
“Si tens una idea, llavors orna-la”, diu un dels personatges
de l’obra. Fes-la bonica, exagera-la embolica-la bé, ven-la bé. Potser és
petita, però que sembli grossa, ve a dir. “Són tants els que triomfen, que els
que fracassen són els interessants”, diu un altre personatge. Rodrigo García
ens presenta una visió darwinista de l’existència moderna: una lluita on només
el més fort guanya. El cap de llop depredador per un costat i els galls dopats
deambulant com a zombis per l’escenari per l’altre seria la metàfora perfecta
de l’obra. Ah!, i la planta carnívora de l’existència...
