Lydia Davis: com s'escriu un relat

 

Conte/relat/poesia

Lydia Davis explica que els seus primers reculls publicats calia anar-los a buscar a la llibreria en la secció de poesia que és on els llibreters els col·locaven. Es dona també el cas, i així se sol destacar en les seves biografies, que Lydia Davis és de les poques autores que han estat antologades en els principals reculls de literatura americana tant a la secció de poesia com a la de contes.

Però quan li pregunten a ella què és el que fa sempre diu que fa contes. Fins i tot, des del seu anglès natiu, no fa cap distinció entre short stories i short fiction. Malgrat tot, admet que alguns dels seus contes tenen forma de poesia –tot i no ser-ho–, i alguns altres –que no semblen poemes– realment ho són. “Vaig decidir de molt jove, diu, que lo meu era escriure curt”.

 

Jocs de llenguatge

En tot cas, ella entén la literatura com un joc amb el llenguatge. Explica, en alguns dels seus assajos, de quina manera la va influir de jove la lectura de Kafka –sobretot els seus Diaris– i de Beckett, dels quals copiava frases senceres que escrivia a la paret per estudiar-ne la forma, la sonoritat i la gramàtica. També reconeix el fort impacte que li van produir Borges i Isaak Babel. També va llegir, naturalment, contistes clàssics com Mansfield, Hemingway, Updike, DH Lawrence, Flannery O’Connor, Cheever i altres. I explica com, ja d’adulta, es va identificar amb autors com Thomas Bernhard, Lucia Berlin, Grace Paley o Clarice Lispector, a alguns dels quals ha dedicat petits estudis.

Malgrat tot, reconeix un deute molt gran amb el poeta Russell Edson que li va obrir els ulls respecte els relats curts en forma de faules, a qui va imitar de seguida, igual que a Charles Bernstein, que incloïa cartes de protesta en els seus poemes, o Bob Perelman que hi incloïa lliçons de gramàtica. També David Foster Wallace li va donar idees en algunes qüestions formals.

Ho diu en algun lloc amb la boca petita, però és evident que una escriptora que va passar tres anys a França a principis dels setanta havia de conèixer per força el moviment OULIPO (Obrador de literatura potencial) que van iniciar Raimon Queneau i François Le Lionnais –i del qual George Perec en va ser un dels membres més representatius–, l’eix del qual és precisament el joc amb el llenguatge expressat amb diversitat exercicis d’estil, i on l’ús de la forma i l’escriptura amb restriccions en són un altre exemple de les seves característiques.

 

La desaparició de l’autor i els seus drets

Davis, també traductora a més a més d’escriptora, no només ha traduït Proust i Flaubert, sinó també una bona part d’autors de l’òrbita estructuralista com ara Leiris, Blanchot o Foucault. Roland Barthes fins i tot apareix en un relat seu, per tant com a autora francòfila i del tot atenta a les aportacions dels seus traduïts, tampoc ens ha d’estranyar que fes seves les teories barthesianes sobre la desaparició de l’autor.

Tampoc no és cap disbarat pensar que Davis conegués les tesis de la Internacional Situacionista, moviment creat a França i que va tenir el seu punt àlgid justament a finals dels seixanta i principis dels setanta sota l’impuls del text La societat de l’espectacle fruit d’un dels seus creadors, Guy Debord. Tot i ser un moviment polític de caràcter anti-capitalista, el Situacionisme tenia la cultura com a una de les armes principals de lluita. Una de les tesis, encara vigents, d’aquesta lluita contra el capital era que, en el territori de l’art, no tenien sentit els drets d’autoria ja que les creacions són de tothom i tothom, per tant, en pot fer l’ús que li sembli.

Molts dels textos de Lydia Davis fan l’efecte que neixin d’aquesta premissa ja que, de manera més o menys directa, són apropiacions de textos d’altres autors, com ara els contes de Flaubert (extrets dels seus diaris) o altres narracions extretes dels diaris de la seva mare, de la premsa local o d'e-mails o cartes rebudes d’altres persones.

 

Vides minúscules

 

 

Persones secundàries

A la seva monumental novel·la Txevengur, Andrei Platónov recrea una improbable trobada entre dos dels seus personatges principals, Kopionkin i Dvànov, amb un guardabosc lletraferit que ha heretat una biblioteca del seu pare. En el moment en què es coneixen, el guarda està llegint un llibre d’un autor desconegut titulat Persones secundàries, un recull de biografies de gent de segona fila, de gent normal que no ha destacat mai en res, perquè segons l’autor “només les persones secundàries causen un profit lent”.

El més proper que recordava –tot i que encara força allunyat–, d’aquesta idea del llibre imaginat dins Txevengur era un relat de Lydia Davis titulat “Necrològiques de per aquí” inclòs al llibre Ni puc ni vull. En aquest text, Davis recull dades de les necrològiques en els diaris locals del lloc on viu. En destaca el que considera el més determinant i amb allò en fa una mini biografia d’un veí seu desconegut. Per exemple: “L’Sven, de vuitanta anys, era constructor, membre dels Francmaçons Lliures i Admesos, el Club de Coral Nòrdica i la Unió Nord-Americana de Cantants Suecs. Li agradava viatjar, caçar, jugar a golf i muntar festes. Te’l solies trobar al garatge construint coses”. En aquest relat, Davis recull fins a seixanta nou necro-biografies.

Si anem, però, a biografies de gent normal, tot i que no desconeguda per l’autor, per exemple biografies de familiars o amics, llavors la llista s’eixampla. Em ve a la ment, de seguida Els nostres de Serguei Dovlàtov on l’autor rus recrea les vides d’uns quants familiars seus, ja sigui llunyans o propers, en el seu estil tendre, estripat i poètic.

 

Vides minúscules

Per sort, des de fa poc, disposem també de la traducció catalana –un treball impecable d’Adrià Pujol Cruells– d’un altre d’aquests textos singulars. Es tracta de l’obra Vides minúscules de l’autor francès Pierre Michon, un text que, des de la seva publicació a França el 1984, es va convertir en una obra de culte al país veí i que es considera un clàssic contemporani de les lletres franceses.

Molt allunyat de la lleugeresa postmoderna de Lydia Davis i de la ironia nihilista de Dovlàtov, el text de Michon és tota una altra cosa. Com l’autor rus, recrea vides de familiars llunyans i propers, amics de l’escola i antigues nòvies, però fins i tot la del mossèn del poble i la d’una germana morta tres anys abans de néixer ell. L’estil és poètic, però dens com un ciment a punt de quallar. Els morts reviuen sí, però a cops no només de records o de narracions repetides al si de la família, sinó a través del llenguatge mateix que, a la manera de la memòria, omple els buits del relat per tal que la renaixença tingui sentit. Per acabar de completar la cosa, el text no parla només dels rememorats, sinó que és també la descripció precisa de com l’autor es fa escriptor, del camí d’espines que porta a un jove idealista a la crua realitat de la pàgina buida, de la inspiració que no arriba, del talent que es retarda. Tot això, a través de subtemes que també ens toquen d’a prop: el món rural i la seva llengua pròpia –el patuès–, el pare absent, el vi, la presència dominant i determinant de les dones, la lluita amb el món i el llenguatge.

Diu l’autor cap al final del llibre, a manera d’autocrítica, que els morts, quan retornen a cavall del verb pur i de la llum, no s’expressen “amb aquesta inclinació a l’arcaisme, aquests abusos sentimentals quan l’estil ja no pot més, aquesta voluntat antiquada d’eufonia”. Ell aspirava a “escriure com un nen sense parla que es mor”. A fe meva que s'hi acosta. Que, com a mínim, ha aconseguit aquest “profit lent” de les persones secundàries que intueix Platònov.