Frankenstein: del bon salvatge al "dasein"

Londres

El primer que sobta llegint el Frankenstein de Mary Shelley és el poc que s´assembla als referents que te n´has fet des del cinema. El Boris Karloff de les mítiques pel·lícules dels anys trenta –que tots tenim al cap com a referent del monstre– no té res a veure amb la criatura del relat originari. Després sabrem que el film fundacional del Frankenstein com a mite pop del segle XX, no estava basat en la novel·la sinó en una adaptació teatral, i també sabrem que les adaptacions teatrals –se’n van arribar a fer sis en els vuit anys posteriors a l’aparició del llibre– marcarien per sempre més el caràcter infantil que acabaria tenint el monstre, entre altres coses perquè els primers actors que el van encarnar eren mims, i sobretot perquè d´alguna manera se li va prendre la veu: mentre la criatura original aprèn a parlar, llegir i escriure, i acaba argumentant gairebé com un filòsof, ja a les primeres adaptacions era un monstre mut. Curiosament, la primera adaptació per a cinema, feta pels estudis Lumière el 1910 –evidentment en cine mut–, mostra un ésser loquaç però inintel·ligible al qual cap cartel·la escrita li dona mai cap peu, mentre que el monstre canònic protagonitzat per Karloff l´any 1931 ja ha caigut en l’infantilisme o ,si voleu, en una ment a mig bullir. D´aquí que l’imaginari popular ens hagi lliurat una mena d’ésser humà a mig cuinar, molt allunyat de l’home format i conscientment turmentat que va sortir de la ploma de Mary Shelley.

Sí que és veritat que el personatge té un punt d´innocent: no pot ser d´altra manera, perquè tan bon punt és portat a una nova vida de seguida és abandonat pel seu creador i, trobant aixopluc en llocs inhòspits com ara els cims de les muntanyes, no té altre remei que aprendre-ho tot per imitació o per assaig i error. Aquesta etapa d´aprenentatge i de vagareig per la natura és presentat en el text com una etapa de joia, de meravellar-se davant la natura, els colors, les olors i el descobriment del món en general. Sabem que Shelley era una lectora fervent de Rousseau i no ha d´estranyar, per tant, que la criatura sense nom visqui, creixi i aprengui en la naturalesa i amb la naturalitat del bon salvatge.

Quan comenci a observar els éssers humans, però, serà quan es comenci a tòrcer la cosa. Amagat en una cabana aprendrà com funcionen les relacions socials, aprendrà a parlar i a llegir i veurà per primer cop el patiment i la sofrença en la família que observa i li serveix de model. En el film mut dels Lumière l’ésser pren consciència de monstre quan es veu al mirall. A la novel·la això passa quan decideix presentar-se davant la família que li serveix de model i és rebutjat. Aquest punt d’inflexió fa que l’ànima pura de la criatura s´enverini amb els mals de la societat, però al cap i a la fi ell és també humà i per tant cerca i necessita el recer, l’acceptació i l’ amistat dels altres –fins i tot una companya arribarà a exigir el monstre al seu creador!. Llavors, si se li nega el més bàsic, l’ànima es corromp i la maldat aflora (alguns han vist el film de Lynch L’home elefant com una variant del conte de Shelley). La idea de corrupció a través d´allò social, ja hi és també en Rousseau i d´aquí deriva el pacte social. Però amb qui ha de pactar el nou nat de Shelley si ni tan sols s’ha socialitzat? Només pot pactar amb el seu creador: o bé m´ajudes a viure com tothom –“Fes-me feliç” arribarà a dir-li a Frankenstein– o bé s’imposarà la força bruta, la rancúnia i la venjança. I el Creador se’n desentendrà.

I és en aquest punt on, en el meu parer, la novel·la és més sorprenent i on més ens ha estat escatimada des del punt de vista de la recepció popular del monstre, perquè veient-se abocat a aquest món sense cap motiu, la criatura reflexionarà sobre aquest fet en un to que prefigura el que serà l´existencialisme del segle XX. “Maleït, maleït Creador! Per què vaig començar a viure? Per què, en aquell instant, no vaig apagar la guspira de l´existència que tan alegrament m’havies atorgat?”, arribarà a dir el malaurat ésser dirigint-se al seu propi benefactor. Una cita que hagués pogut firmar el mateix E. M. Cioran de L´inconvenient d´haver nascut. Un cop perduda l’esperança, l’ésser infeliç explicarà de quina manera es veu obligat a viatjar de nit per evitar la presència humana i com tot això el fa patir; explicarà com el sol i la pluja que abans el meravellaven, ara l´un no brilla prou i l´altre només l´enfanga cada cop més; els rius que abans travessava ara són gelats, la terra que abans el meravellava ara la troba seca i freda. En poques paraules, que no troba refugi enlloc, i que el seu esperit que abans era afable ara s’ha tornat agre i margant. Després del rebuig social el seu “estar en el món” se li torna insuportable. Les preguntes que obre el monstre tornen a ser les preguntes fonamentals de l’home: per què hem nascut? Per què vivim? Per què hi ha dolor i sofriment? Per què morim?

Per mi, fins fa poc, la paraula “Arkhangelsk” només feia referència a una variant arriscada del joc dels escacs derivada de l’Obertura Espanyola, una variant que van desenvolupar i posar de moda escaquistes russos residents en aquesta ciutat; després, vaig saber que el poeta Joseph Brodsky va ser condemnat a complir cinc anys de treballs forçats en una granja propera a aquesta ciutat acusat de “paràsit social”. Ara, a més a més, sé que és a partir d’aquest indret àrtic on cal buscar la desgraciada criatura de Frankenstein, la qual va escapar nord enllà de les urpes del seu creador  lliscant a través d’icebergs, glaceres i blocs de gel.

Dignitat

Londres

L´ 1 d´octubre, un diumenge plujós a la ciutat, un bon nombre d´elements ciutadans –despullats, desprotegits- van rebre l´escomesa d´escamots ben equipats i organitzats, compactes. El desequilibri en la densitat dels materials i en les intencions va fer que més d´un en sortís malparat, rebregat, però intacte en la seva dignitat.

Mentrestant, des de la vorera del davant, les institucions del nord s´ho miraven indiferents des dels seus aparadors lluents de democràcia i drets humans.

L'Aleixeta

Batete, Bioko

Hi ha un conte magnífic de Víctor Català on s’explica la vida de la filla gran d’una gitana que fa de drapaire pels pobles amb un carro i un burro. L’Aleixeta, que és com es diu la criatura i el conte, quan es fa gran és molt maca, i per ser rossa, d’ulls blaus, pell clara, esvelta, esllanguida i de trets exòtics, les males llengües diuen que deu ser filla d’un dels mariners suecs o noruecs que atracaren al port per l’Exposició Universal. D’altres però, opinen que “és la que té la cara més preciosa de totes les noies del seu temps. Sembla la Puríssima!”

A la Bíblia, entre els textos d’amor del Càntic dels Càntics, en l’apartat 6:10, on es parla de la bellesa de l’estimada, s’hi poden trobar els següents versos:

«Qui és aquesta que guaita com l’aurora,

bella com la lluna, resplendent com el sol,

impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades?»

Tot i ser un text, diuen els experts, redactat entre els segles III i V abans de Crist, tant la tradició jueva com la cristiana han interpretat els versos del Càntic dels Càntics no tant de manera literal, sinó simbòlica, i els amants no són, per tant, un home i una dona de carn i ossos sinó que al·ludeixen a Déu en el seu amor pels homes o per l’Església. Els tres versos abans esmentats, seguint aquesta tradició interpretativa, farien esment a la Verge: bella com la lluna.

L’Aleixeta era la preferida de sa mare des que va néixer en una barraca de la vinya, sense pare i en la misèria dels parracs, i va continuar sent-ho quan la família va créixer amb cinc germans més. La mare sempre va pressentir que aquella nena era especial i diferent i que, per tant, havia de dedicar-li una atenció específica, fins al punt que va ser l’única de tots els germans que va anar a l’escola.

Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d’Olot el 1898; més de cinquanta anys després, el 1949, va escriure L’Aleixeta, un dels seus darrers contes. No cal ser un especialista per adonar-se del paral·lelisme evident entre tots dos textos i que l’autora va voler cloure la seva obra amb una picada d’ullet als seus inicis: l’escriptora empordanesa que va haver de renunciar al seu nom després de l’escàndol de la seva primera obra, ja com a Víctor Català no tindrà cap escrúpol –sobretot en els seus dos darrers llibres de contes– en retratar la hipocresia social i en carregar contra la institució del matrimoni i el masclisme en general.

Com a prototipus d’antiheroïna, però, l’Aleixeta no és tant una Puríssima, sinó una dona de carn i ossos, més aviat una espècie d’Antiverge que farà els possibles per no afegir més patiment del que ja hi ha en el món, tallant en sec tota esperança i tota possibilitat de consol, i escapçant de soca-rel, per tant, la possibilitat de naixement de la idea cristiana de Redempció. La narrativa de Víctor Català actua així com una mena de mirall on, falç a la mà, tots ens hi veiem reflectits i, justament per això, va xocar amb les convencions de les diferents èpoques que li va tocar viure, i enllaça clarament més amb la versió laica, literal del Càntic dels Càntics que no pas amb cap altra interpretació religiosa o simbòlica que se’n vulgui fer.

Un conte libanès

Beirut

Quan passeges a l´atzar per una ciutat desconeguda estàs en mans, per dir-ho d´alguna manera, de les històries que conté, de les mil-i-una històries que han esdevingut en aquell lloc. Moltes d´aquestes històries ja les portes tu de casa i busques pistes per reconèixer-les. Però moltes d´altres les ignores completament. Llavors cal parar bé l´orella.

Badant per Beirut, topes amb aquest rètol i t´has d´aturar per força. Primer de tot per una qüestió estètica: la barreja de les tres tipografies et desconcerta; l´àrab, la gòtica i la romana et remeten a una estranya combinació que per ser on som no hauria de sobtar tant. De fet, a pocs carrers d´aquí tots els rètols són en armeni. Però hi ha altres detalls que xoquen encara més: “Mademoiselles Finkelstein”, escrit en francès en una tipografia centreeuropea i un cognom de rel germànica, sens dubte jueu. Un de seguida pensa en dues germanes solterones jueves ensenyant música en francès en una ciutat en guerra, als anys setantes, com si res no passés. Però si t´hi fixes millor, en el rètol encara hi ha més coses inquietants: les lletres en àrab, simplement diuen “classes de piano”, però en ser més grans que la resta es dedueix que és el reclam, un reclam dirigit, per tant, a la població que parla àrab, que és la immensa majoria, naturalment. Una altra cosa que salta a la vista és que es tracta d´un cartell lluminós, fet probablement per una empresa anomenada Kassab si fem cas a la signatura que hi ha a l´extrem superior dret. I encara una altra observació: la “s” final de “professeurs” es veu clarament afegida a posteriori; i el mateix es podria dir de la “s” final de “mademoseilles”, encara que aquesta última està més ben dissimulada. Això ens porta a deduir que primer va ser una la senyoreta que ensenyava piano, i que posteriorment s´hi va afegir l´altra, o altres.

Per dir la veritat, en veure el cognom Finkelstein, la primera relació que et ve al cap és Frankestein, per pura eufonia, i penses si amb tota aquesta informació que es pot deduir del rètol es podria construir una mena de monstre, completat amb les miquetes d´indicis de diferent naturalesa. I llavors et topes amb una referència inquietant que l´escriptor d´origen libanès Rabih Alameddine inclou al seu llibre The Hakawati –literalment el que explica històries, o sigui el narrador-: “When I asked my father why Mademoiselle Finkelstein was such a cruel woman, he said it was because she was unmarried, which caused women to be come bitter, harsh, and unforgiving after they reached the age of thirty. Of course, he explained, they made wonderful teachers, because they had the unfettered time to dedicate to their profession and they knew how to instill discipline”. O sigui que, potser, l´escriptor sent un nen va assistir a les classes de piano d´una de les germanes, cruel però bona mestra, soltera i més gran de trenta anys, segons el text. Si fem números això hauria passat als anys setantes, en una ciutat martiritzada per la guerra. Llavors penses en una altra novel·la d´Alameddine, An unnecessary woman, i penses si aquesta dona prescindible és la mateixa, que engolida en el esdevenir dels anys, reviu ara i retorna a través d´un rètol publicitari. No fora tan estrany, de fet, perquè aquesta dona innecessària és una dependenta de llibreria que es dedica a traduir durant cinquanta anys del francès i l´anglès cap a l´àrab, i l´únic consol que té, a part de la literatura, és la música clàssica, sobretot els concerts de piano, amb una debilitat molt marcada cap als grans intèrprets com Rubienstein o Glenn Gould. No estarà també aquest personatge inspirat en les germanes Finkelstein?

 

Esglésies

 

Porto

Una església austera, en blanc i negre, sense imatges, una arquitectura despullada, les corbes i angles rectes tal qual. Seiem a un dels bancs a prop de l’altar. Per reposar, el cos i la vista. Hi ha un noi assegut a l’orgue, està corregint notes d’una partitura: tatxa i corregeix, tatxa i corregeix. S’està així una bona estona. De cop, pels gestos, m’adono que obre els tubs. “Ara començarà a tocar”, xiuxiuejo, i comença. Bach flueix per les voltes com si fos per primera vegada. La melodia es desplega i les variacions s’atrapen les unes a les altres en una cursa melòdica sense aturador. Ens estem allà, quiets, embadalits, gaudint del regal inesperat, fins que, de cop, entra una noia jove amb motxilla, i molt decidida es dirigeix directament cap al racó de l’orgue, somriu i accelera els passos. El noi encara no se n’ha adonat i segueix com si res. Quan ella ja és a tocar, alça les mans de l’instrument, i la peça s’interromp abruptament. S’aixeca i s’abracen, però molt formalment, gairebé sense tocar-se, a la manera nòrdica, podríem dir. Per uns moments em sap greu la poca delicadesa d’ella. Jo m’hauria esperat que la peça acabés.

En una altra església, una ploma blanca d’ocell s’està tota sola a terra, al mig de l’altar, il·luminada lateralment per la llum de la tarda que entra per una porta lateral. Podria ser la llum de Vermeer o Dreyer, si no fos que estem al sud i l’església està sobrecarregada d’imatges i retaules daurats. A l’altra punta de la nau hi ha el sagristà escrivint alguna cosa assegut davant una petita taula de fusta. No puc resistir l’impuls d’aixecar-me del banc, pujar a l’altar i agenollar-me davant la ploma per fer-li una foto amb el mòbil. Uns metres més enllà un grup de joves, nois i noies, amb bates blanques i una estesa de galledes per terra, netegen amb cura el retaule. Quan torno per asseure’m al primer banc, m’adono que el sagristà avança pel passadís central. Puja un graó, agafa la ploma i tot seguit tanca la porta lateral. Al cap de poca estona, pugen dues persones més, força mudades, una dona amb vestit jaqueta gris i un senyor amb vestit i corbata. Un dels nois amb gestos va assenyalant aquí i allà, segurament explicant-los el que han fet durant la setmana. És divendres, hora tardana, i efectivament, quan marxen s’acomiaden amb un “até segunda-feira”, o sigui fins dilluns.

Quan la vigília de Tot Sants de 1517 Luter va penjar les noranta-cinc tesis a la porta de Wittemberg, moltes coses van començar a canviar a les esglésies reformades. Un dels focus insistents de crítica era sobre les indulgències, la compra del perdó a través dels diners, fins i tot de les ànimes al Purgatori. L’altre era el paper falsament mediador entre Déu i els homes de la Verge i els sants. Justament amb les indulgències, l’Església s’havia enriquit i això es mostrava no només a Roma, sinó a moltes altres esglésies on l’abundància d’imatges pintades de verges i sants era rematada per immensos retaules coberts de pa d’or. La proposta de Luter afavorirà de tornar la preeminència a la paraula –i a les llengües vernacles– i a la música, adaptant himnes i traduint-los perquè els pugui cantar tothom. De la sobreexposició d’imatges daurades a la puresa del so.

Al nord, la Khristians Kirche sembla un teatre. Petita, desproveïda absolutament d’imatges, amb prou feina cinc bancades de fusta de metre i mig d’alt, a banda i banda, que semblen tretes d’una pel·lícula de Bergman, amb una porteta amb balda que cal obrir per accedir a seure-hi. Dues grans aranyes de vidre pengen del sostre, la llum entra per finestrals que van de dalt a baix de les parets. En forma d’“U” s’hi ha afegit una gran estructura de fusta de dos pisos al voltant de l’altar, com si fossin llotges de teatre. Els tubs de l’orgue arriben al sostre. Sembla talment com si en qualsevol moment hagi de començar la funció. Però no hi ha ningú despert. En un racó, es veuen els cossos, a terra, de dues o tres persones dormint.

Al sud, la Igreja de Santa Clara sembla tancada per obres. Així ho comenten una família que se’n torna quan ens creuem al llindar del pati d’accés. Veient la porta antiga i la forma ovalada de la maneta d’obrir, penso que, segurament, no han fet el gest que obre la balda que hi ha al darrera, que s’han limitat a empènyer la porta i per això sembla tancada. Efectivament, girant el pom mig quart de volta amunt, la porta s’obre i, malgrat la penombra, t’adones, aclaparat, que no hi ha a les parets ni un centímetre que no estigui cobert de daurat. Com que és tan petita, ens sentim incòmodes al costat d’un guia –potser el mossèn o un sagristà– que va explicant coses a una parella d’ancians que per l’aparença i l’accent semblen americans. De cop, s’obre la porta i entren dos adolescents vestits de scouts i reben una gran esbroncada del guia que deixa plantats els turistes. Els pregunta on eren, què feien, etc., que els estaven esperant. Aprofitem per sortir a fora, i darrera nostre el guia i els scouts, que deixen les bosses que porten a la sagristia, on s’acumulen ja un parell de dotzenes més de motxilles. En sortir al carrer, trobem més scouts que venen en direcció contrària.

En un prat de l´extens parc que rodeja el Museu Serralves, el conegut escultor Anish Kapoor hi té una obra anomenada Descent into Limbo, o sigui Baixada als Llimbs. Es tracta d´un cub blanc de 6 metres de costat, amb una porta per entrar-hi dins. Només poden entrar dues persones cada vegada i, abans d´entrar, et fan signar un full de conformitat, i si preguntes per què, et diuen que així et fas responsable del que pugui passar, alhora que et fan una petita assegurança. Quan entres, acompanyat d´un monitor, l´únic que veus és una esfera negra de dos metres de diàmetre pintada a terra i una llum difusa que es filtra pel sostre. El monitor et diu que no t´acostis al centre perquè allò que sembla pintat és en realitat un forat i, efectivament, només entreobrint la porta per deixar entrar una mica de llum, es veu que és un forat blau fosc que cau avall i s´eixampla en forma de carabassa. Passejar per dins aquest cub en penombra donant voltes al forat és com estar al Purgatori, però sabedor que cap indulgència et traurà de dins. Una mena de Llimbs calvinistes fets a mida pels consumidors d´esglésies i museus.