A L’hora de l’estrella, Lispector fa que el lector es posi una mica nerviós perquè el narrador promet un personatge i una història que van passant les planes i no acaba d’arribar. El narrador, mentrestant, ens va explicant les seves misèries i va agafant un protagonisme que no imaginàvem de cap manera que tindria. Finalment Macabea apareix a la pàgina seixanta, però el narrador no deixarà la història de Macabea tranquil·la sinó que s’anirà ficant al mig i emprenyant fins al punt que la reflexió de l’autor sobre el seu personatge acaba sent l’únic argument de l’obra.
A Un alè de vida –obra germana de L’hora de l’estrella–, que va ser publicada pòstumament, Lispector va una mica més enllà i descobreix les cartes des del començament. Aquí sí que hi haurà diàleg entre l’autor i el personatge. Més que diàleg, el que es donarà serà una mena de combat a mort, un tour de force, on no quedarà gens clar qui guanya, perquè, al final, el que es vol dilucidar és el sentit de la vida i això no té resposta, tret de –per descomptat– acumular paraula darrera paraula, o sigui digredir.
Es poden llegir tots dos llibres, esclar, com un assaig sobre la creació literària. El tema autor/personatge ho conté en sí mateix. Però l’assaig és sobre la mort i els textos en parlen clarament. Considerar a Déu com a Paraula és un joc que ens podria portar a considerar que s'enceta una anàlisi d’altres elements dels discurs, com ara el narrador, l’argument, l’estructura, etc. Però aquest joc posa sobre la taula, també, una qüestió purament religiosa, i més concretament una confrontació amb la visió del món des del punt de vista de la cultura jueva (no perquè sí Lispector és de cultura jueva i Macabea es diu com es diu).
Tot i aquests punts de vista tan transcendents, crida l’atenció la proximitat que s’observa en aquestes dues novel·les amb dues obres mestres de la digressió: el Tristram Shandy de Laurence Sterne i l’Oblómov de Ivan Gontxarov. No oblidem que La vida i opinions del cavaller Tristram Shandy ens promet això mateix: explicar la vida i les opinions, però resulta que Tristram tarda cent trenta planes a treure el nas per la vagina de la seva mare (nas que, per cert, li aixafen amb uns fòrceps) i cent vint planes més a acabar de néixer del tot! Oblómov, per la seva part, tarda cent vint planes a sortir del llit i un centenar més a sortir del dormitori!
Si tornem a Macabea, el seu vagar per la vida, deixant-se portar com si res li importés, ens recorda poderosament la manera de fer d’Oblómov que, un cop surt de casa, es deixa dur pel vent d’un lloc a l’altre com si l’atzar fos els seu únic aliat, deixant-se enredar en mil i una ocasions sense que n’aprengui res ni escarmenti. (També és veritat que Oblómov sovint està més a prop de Bartleby: d’alguna manera viu entre la digressió i el “m’estimaria més no fer-ho”).
Per altra part, el narrador de Lispector abandona el text durant uns dies –en el cas de L’hora de l’estrella– i deixa expressament una pàgina en blanc, en el cas d’Un alè de vida, estratègies totes dues shandianes per excel·lència. Com també provenen del llibre d’Sterne les promeses de dedicar capítols a temes concrets, promeses que a vegades es compleixen i a vegades no. Ângela, el personatge/escriptora d’Un alè de vida promet escriure una història sobre un peu, i una altra que es tituli “Aspra com ets” de la mateixa manera que Shandy promet capítols dedicats als nassos, als traus de la roba, als rellotges etc.
Per cert, que Ângela, personatge creat per l’Autor però que alhora també escriu, més o menys a mig llibre ens diu: “El que escric ara no és per ningú: és directament per al propi fet d’escriure, aquest escriure que consumeix el fet d’escriure.” Tampoc crec que es digui Ângela perquè sí: si Déu és la Paraula i Ângela només existeix en tant que paraula, el personatge se’ns dibuixa com a una mena d’àngel mediador entre el diví i l’humà. La digressió, l’escriure per l’escriure és una manera seva de perseverar en l’existència.
Al final de L’hora de l’estrella, l’autor mata el personatge. Macabea mor més que res perquè l’autor pot fer el que vulgui amb el seu personatge, perquè no li faci ombra, si voleu. Al final d’Un alè de vida, no queda clar que Ângela mori, en realitat es fa petita i es difumina, però ja li ha guanyat la partida a l’autor (fet i fet, a la part final del llibre hi ha una espècie de fusió, d’identificació mútua entre autor i personatge). Una acotació de la darrera plana diu que la mirada de l’autor s’allunya de l’Ângela i ella es va empetitint fins a desaparèixer. “Pel que fa a mi, diu l’Autor, també m’allunyo de mi mateix. Si la veu de Déu es manifesta en el silenci, jo també guardo silenci. Adéu.” Un silenci impossible, perquè l’Autor no és Déu, com a molt és en déu menor. Per això el llibre acaba a la manera de Beckett, amb un balbuceig: “Jo...jo...no. No puc acabar.” La xerrameca continua.
