 |
| Londres |
El primer
que sobta llegint el Frankenstein de
Mary Shelley és el poc que s´assembla als referents que te n´has fet des del
cinema. El Boris Karloff de les mítiques pel·lícules dels anys trenta –que tots
tenim al cap com a referent del monstre– no té res a veure amb la criatura del
relat originari. Després sabrem que el film fundacional del Frankenstein com a
mite pop del segle XX, no estava basat en la novel·la sinó en una adaptació
teatral, i també sabrem que les adaptacions teatrals –se’n van arribar a fer
sis en els vuit anys posteriors a l’aparició del llibre– marcarien per sempre
més el caràcter infantil que acabaria tenint el monstre, entre altres coses
perquè els primers actors que el van encarnar eren mims, i sobretot perquè
d´alguna manera se li va prendre la veu: mentre la criatura original aprèn a
parlar, llegir i escriure, i acaba argumentant gairebé com un filòsof, ja a les
primeres adaptacions era un monstre mut. Curiosament, la primera adaptació per
a cinema, feta pels estudis Lumière el 1910 –evidentment en cine mut–, mostra
un ésser loquaç però inintel·ligible al qual cap cartel·la escrita li dona mai
cap peu, mentre que el monstre canònic protagonitzat per Karloff l´any 1931 ja
ha caigut en l’infantilisme o ,si voleu, en una ment a mig bullir. D´aquí que
l’imaginari popular ens hagi lliurat una mena d’ésser humà a mig cuinar, molt
allunyat de l’home format i conscientment turmentat que va sortir de la ploma
de Mary Shelley.
Sí que és
veritat que el personatge té un punt d´innocent: no pot ser d´altra manera,
perquè tan bon punt és portat a una nova vida de seguida és abandonat pel seu
creador i, trobant aixopluc en llocs inhòspits com ara els cims de les
muntanyes, no té altre remei que aprendre-ho tot per imitació o per assaig i
error. Aquesta etapa d´aprenentatge i de vagareig per la natura és presentat en
el text com una etapa de joia, de meravellar-se davant la natura, els colors,
les olors i el descobriment del món en general. Sabem que Shelley era una
lectora fervent de Rousseau i no ha d´estranyar, per tant, que la criatura
sense nom visqui, creixi i aprengui en la naturalesa i amb la naturalitat del
bon salvatge.
Quan comenci
a observar els éssers humans, però, serà quan es comenci a tòrcer la cosa.
Amagat en una cabana aprendrà com funcionen les relacions socials, aprendrà a
parlar i a llegir i veurà per primer cop el patiment i la sofrença en la
família que observa i li serveix de model. En el film mut dels Lumière l’ésser
pren consciència de monstre quan es veu al mirall. A la novel·la això passa
quan decideix presentar-se davant la família que li serveix de model i és
rebutjat. Aquest punt d’inflexió fa que l’ànima pura de la criatura s´enverini
amb els mals de la societat, però al cap i a la fi ell és també humà i per tant
cerca i necessita el recer, l’acceptació i l’ amistat dels altres –fins i tot
una companya arribarà a exigir el monstre al seu creador!. Llavors, si se li
nega el més bàsic, l’ànima es corromp i la maldat aflora (alguns han vist el
film de Lynch L’home elefant com una
variant del conte de Shelley). La idea de corrupció a través d´allò social, ja
hi és també en Rousseau i d´aquí deriva el pacte social. Però amb qui ha de
pactar el nou nat de Shelley si ni tan sols s’ha socialitzat? Només pot pactar
amb el seu creador: o bé m´ajudes a viure com tothom –“Fes-me feliç” arribarà a
dir-li a Frankenstein– o bé s’imposarà la força bruta, la rancúnia i la
venjança. I el Creador se’n desentendrà.
I és en
aquest punt on, en el meu parer, la novel·la és més sorprenent i on més ens ha
estat escatimada des del punt de vista de la recepció popular del monstre,
perquè veient-se abocat a aquest món sense cap motiu, la criatura reflexionarà
sobre aquest fet en un to que prefigura el que serà l´existencialisme del segle
XX. “Maleït, maleït Creador! Per què vaig començar a viure? Per què, en aquell
instant, no vaig apagar la guspira de l´existència que tan alegrament m’havies
atorgat?”, arribarà a dir el malaurat ésser dirigint-se al seu propi
benefactor. Una cita que hagués pogut firmar el mateix E. M. Cioran de L´inconvenient d´haver nascut. Un cop
perduda l’esperança, l’ésser infeliç explicarà de quina manera es veu obligat a
viatjar de nit per evitar la presència humana i com tot això el fa patir;
explicarà com el sol i la pluja que abans el meravellaven, ara l´un no brilla
prou i l´altre només l´enfanga cada cop més; els rius que abans travessava ara
són gelats, la terra que abans el meravellava ara la troba seca i freda. En
poques paraules, que no troba refugi enlloc, i que el seu esperit que abans era
afable ara s’ha tornat agre i margant. Després del rebuig social el seu “estar
en el món” se li torna insuportable. Les preguntes que obre el monstre tornen a
ser les preguntes fonamentals de l’home: per què hem nascut? Per què vivim? Per
què hi ha dolor i sofriment? Per què morim?
Per mi, fins
fa poc, la paraula “Arkhangelsk” només feia referència a una variant arriscada
del joc dels escacs derivada de l’Obertura Espanyola, una variant que van
desenvolupar i posar de moda escaquistes russos residents en aquesta ciutat;
després, vaig saber que el poeta Joseph Brodsky va ser condemnat a complir cinc
anys de treballs forçats en una granja propera a aquesta ciutat acusat de
“paràsit social”. Ara, a més a més, sé que és a partir d’aquest indret àrtic
on cal buscar la desgraciada criatura de Frankenstein, la qual va escapar nord
enllà de les urpes del seu creador
lliscant a través d’icebergs, glaceres i blocs de gel.
