Vint-i-dues putades que li pots fer a una cafetera elèctrica de càpsules

1.- Pitjar el botó d´engegar i parar unes dues-centes vegades, fins que t´adonis que no està endollada.

2.- Deixar-la engegada totes les vacances. Que es vagi escalfant.

3.- Fer-li fer cent cinquanta cafès seguits, sense descansar.

4.- Deixar-la en mans d´un nen petit perquè s´entretingui.

5.- Reomplir les càpsules amb fruites i cereals, folrar-les amb paper d´alumini, engegar i a veure què passa.

6.- Fer-la treballar sense aigua, que xiscli i tregui fum.

7.- Enganxar-li les etiquetes de les taronges i els melons fins que no quedi espai disponible.

8.- Fer-li una morrejada llarga tot xuclant el pitorro.

9.- Intentar endollar-li un USB allà on es pugui.

10.- Emborratxar-la amb cava i vomitar-li a sobre.

11.- Penjar-la a l´estenedor perquè s´airegi.

12.- Intentar desmuntar-la i després preguntar-li al veí si la pot arreglar.

13.- Fer-li un jerseiet per l´hivern.

14.- Pintar-la dels colors del Barça.

15.- Fer-li retrets per qualsevol cosa i després renyir.

16.- Retirar-li la paraula una setmana seguida.

17.- Demostrar més carinyo a la liquadora.

18.- Mirar catàlegs de cafeteres noves davant dels seus nassos.

19.- Donar-li copets als costats cada cop més forts.

20.- Alçar-li la mà i amenaçar de tornar-la a la caixa.

21.- Posar-la a la venda a Wallapop per dinou euros noranta.

22.- Abandonar-la al costat del contenidor i fotre-li una coça de propina.

L’ esquinç

Tinc un esquinç al canell esquerre. No recordo haver-m´hi fet cap cop ni haver fet cap estrebada fora del normal. La doctora diu que és una afecció del líquid sinovial que lubrica els tendons. I que podria haver-se produït per algun moviment repetitiu de la feina. Però jo penso que pot ser degut a alguna altra cosa. A l´excés de teatre, per exemple. Tota una temporada d´aplaudir cada setmana. També podria ser per un ús desmesurat del teclat de l´ordinador. Porto tot l´any escrivint relats sense parar. O també pot ser d´aguantar els llibres que llegeixo: darrerament un de set-centes pàgines amb tapa dura -els relats complets de Lydia Davis-, un altre de vuit-centes també amb tapa dura -la darrera novel·la de Paul Auster-, i ara mateix un altre per l´estil -la darrera traducció del Knausgaard. Això cansa! 

Litotriptor

Us heu preguntat mai quins van ser els primers habitants de la Terra? Molta gent pensa que els humans hem sigut els primers a ser conscients d´habitar aquest planeta, però la nissaga dels homínids tots just fa dos milions i mig d´anys que va començar. Molt abans hi va haver altres animals. Fa 60 milions d´anys els dinosaures dominaven la Terra. I molt abans hi va haver plantes, peixos i microorganismes. De fet, la dita ‘som fills de les estrelles’ fa referència al fet que els materials per fer possible la vida van arribar aquí a través d´algun meteorit des de l´espai.

Però molt abans que tot això passés, les pedres ja eren aquí. Molt abans que qualsevol animal mirés meravellat la lluna plena, les pedres d´aquí i d´allà ja s´emmirallaven no menys estranyades de ser germanes malgrat els milions de quilòmetres que les separaven.

Tothom sap que els dinosaures  es van extingir perquè una gran roca còsmica va impactar amb la Terra i va produir uns canvis climàtics tan grans que moltes espècies d´animals i plantes van morir, entre les quals les que servien d´aliment dels grans sauris. Però els virus i els bacteris van sobreviure. Les pedres també.

El que no és tan sabut, però, és que mentre els seus germans anaven desapareixent per falta de menjar, hi va haver un dinosaure que va allargar la supervivència gràcies a les pedres. Es deia ‘Litotriptor Rex’ que vol dir dinosaure que menja pedres. Va allargar uns milers d´anys la seva vida perquè va adaptar part del seu estómac per poder digerir les males herbes i les plantes verinoses gràcies a la pedra volcànica que hi barrejava a cada àpat.

Tota l´espècie de les aus que sobrevolen ara els cels i que pasturen per terra vénen dels dinosaures, també això ja és sabut. De fet, les aus que tenen ‘pedrer’ són una evolució directa del litotriptor. Encara avui dia es continua reproduint, per tant, aquesta humil col·laboració que va començar amb una gran catàstrofe.

Però les pedres continuen interactuant amb la resta d´animals de diferents maneres. Per exemple, ens sostenen sobre la terra i suporten la força de la gravetat  fins al nucli mateix del nostre planeta. En el cas dels humans, les pedres fins i tot ens habiten. Els donem aixopluc a a la vesícula, als ronyons, a l´urèter i a la bufeta.

Què ens volen dir aquestes pedres que neixen i creixen dins nostre? Segurament no gaire cosa més que elles eren primer, que són primigènies, que són les veritables mestresses del planeta. El dolor que ens causen és el seu llenguatge originari per informar-nos de tota la memòria acumulada, la història lítica de mortaldats, hecatombes i extincions sense sentit.