Per què vivim? En traurem res de bo?
Andrei Platónov, Djan
Ivan Alexéievitx Fiódorov caminava de bon matí per l’avinguda Gorki quan es va aturar a mirar la soca d’un arbre i, d’entremig de les herbes mullades per la rosada, en va treure una pedra que va examinar atentament, després va netejar-ne el fang amb els dits, i en acabat la va posar dins del sarró que duia en bandolera.
El dia tot just despuntava, i els colors encara suaus que es reflectien a l’aigua indicaven que el misteri seria revelat una vegada més per tal de fer visibles els contorns de l’existència. L’Ivan es va adonar que la gent amb qui es creuava se’l miraven fixament i s’apartaven en passar pel seu costat. Va alçar el cap i va veure els palaus a l’altra banda del riu i va pensar que la ciutat no era tan diferent del bosc: era com un bosc gran i espès on els arbres eren cases, els corriols eren carrers i els torrents eren canals. Només que, a la ciutat, també hi havia teatres i biblioteques i, si escoltaves bé, podies sentir totes les veus que decideixen el destí del món.
Un guàrdia va abordar-lo davant de la Fortalesa, buida de turistes, i li va dir que no s’acostés a la porta, que les visites no estaven permeses fins a nova ordre. L’Ivan estava convençut que tot això que estava passant ens portaria a una nova època, al nou socialisme del futur, a un comunisme-de-després-del-desastre, més gran, més integrador, que inclouria no només els homes, sinó també els animals i les coses: un socialisme planetari, coordinat en l’acció col·lectiva per salvar la humanitat de la desfeta total.
Després de travessar el pont, va aturar-se al parc Puixkin i es va asseure en un banc per descansar i pensar en tot el que havia de fer durant el dia. Va treure un tros de pa sec i el va rosegar mentre mirava els esquirols com corrien per l’herba, els gossos lligats al seus amos i els nens que passaven, també lligats d’una manera invisible als seus pares, uns nens que se’l miraven sense vergonya i li preguntaven coses amb els ulls, preguntes de les quals ell no en tenia resposta. Es va endormiscar una miqueta, feliç de deixar enrere, per una estona, els sentiments, la memòria i les necessitats; quan es va despertar, va aplegar una fulla vermella de terra i va pensar que la fulla havia viscut i havia mort, i ara li tocava el descans etern: la va fregar amb els dits fins que va ser ben lluenta i la va posar a la bossa.
L’Ivan Fiódorov havia arribat en tren a la ciutat aquell matí directament des dels boscos de la seva terra natal. Allà, feia de guardaagulles en una petita estació fins que va tenir l’accident. Els trens eren per ell no només part de la seva feina sinó també uns amics dolços i fidels. Fiódorov creia que les locomotores eren com éssers indefensos que necessiten la cura dels humans: per això calia acostar-se-les el més a prop possible del cor. Dalt dels trens que passaven, veloços i sense aturar-se hi havia balls, converses intel·ligents i xampany. De vegades, quan passava de matinada “La Fletxa Polar” camí de Murmansk, es podien sentir les notes d’alguna melodia i entreveure les cares mig adormides d’alguns viatgers que s’acostaven als vidres de les finestres. Dalt del tren hi anava la gent llesta i interessant i també hi viatjaven els desitjos del futur, embolicats encara amb somnis incerts.
Aquell matí, en arribar a la ciutat, l’Ivan es va adonar que hi havia un mocador sobre el seient. El va agafar i es va aturar per si algú el reclamava amb la mirada, el va doblegar amb cura i el va guardar a la bossa. Ara, assegut al parc, se’l mirava amb curiositat: el va desplegar i el va olorar. Era un mocador de noia, estampat de floretes i perfumat. Es va adonar que era una mica humit a una de les puntes: hi va acostar la llengua amb precaució i va notar el gust salat de les llàgrimes. Va començar a imaginar la història que hi deuria haver darrera aquell tros de roba, fins que el sol a la cara li va recordar que encara hi havia altres coses per fer.
Va preguntar a un escombriaire on era la seu de la Unió d’Escriptors de la Unió Soviètica. Després de fer-se repetir la pregunta un parell de vegades, l’home de l’escombra li va dir que, abans que res, la Unió Soviètica ja no existia i, que en tot cas, si amb “escriptors” volia dir aquella colla de ganduls peluts que no feien altra cosa que emborratxar-se, els podria trobar a la plaça Petruixévskaia, però que anés amb compte perquè eren perillosos. Una de les raons que havien portat Ivan Fiódorov a la ciutat era el fet de poder presentar una queixa a la Unió d’Escriptors. Quan va tenir l’accident, els seus companys de feina li van portar un llibre per llegir que es deia La rasa, o potser El forat, o potser un altre nom; el cas és que si començaves el llibre pel començament no valia res, perquè a les primeres planes els escriptors encara estan pensant el que diran; el millor sempre és a la meitat o al final. Va arribar a la conclusió que una bona estratègia davant d’un llibre era llegir-ne pàgines a l’atzar i anar completant la història amb la pròpia imaginació: d’aquesta manera t’estalvies molts trossos mal escrits o incongruents amb la resta del que s’explica.
Quan es va endinsar als carrerons de la ciutat antiga tot era brut i se sentia una forta pudor de pixum. A mesura que avançava també creixia el soroll de crits i discussions i la trencadissa de vidres de les baralles. En girar una cantonada, es va trobar de cara amb tres escriptors que cantaven agafats pel coll i amb prou feines podien caminar recte. Se’ls va acostar per demanar-los explicacions, però abans no pogués dir res ja era a terra fruit d’un fort cop de puny que li havia donat el més forçut de tots tres, un jove bigotut i corpulent que ara li tirava coces al cap mentre els seus companys l’agafaven per emportar-se’l. L’escriptor geniüt encara li va llençar una ampolla de vodka buida que li va tocar a l’esquena i no es va trencar de miracle. L’Ivan va aplegar l’ampolla i la posar al sarró.
Quan es va aixecar, sorprès i mig commocionat per l’incident, es va adonar que tenia sang a la cara i va decidir netejar-se i refrescar-se en una font que hi havia a la plaça; es va asseure a terra i va pensar que el bosc no era menys perillós que la ciutat: com ara aquella vegada que va caure per un barranc tot perseguint un conill, o el dia que es va trobar cara a cara amb un ós. Ell pensava que era senzill viure entre animals i plantes, passejar sense pensar en res o, de sobte, aturar-se i pensar les coses més profundes de l’existència. Escoltar el frisar de les fulles, la multiplicitat de veus dels ocells i els insectes. Els éssers que formen el bosc –animals, plantes, vent, aigua i pedres– tenen la seva dignitat interna i no els fa cap falta la nostra superioritat, la nostra condescendència ni la nostra llàstima. No són ni indigents ni tristos: quan els animals dormen, mouen els llavis, glapint i somiant les seves coses, feliços de la dolçor de la pròpia existència; per altra part, en la veu de la pluja i el vent hi ha una meditació profunda i fins el més humil dels esbarzers desprèn una aroma pròpia. Per això el nou socialisme que vindrà serà igualitari, perquè els éssers humans no som altra cosa que éssers vius entremig d’altres éssers vius.
Ivan Alexéievitx es va tornar a posar en marxa i va recordar que encara havia de fer una cosa important: anar al teatre. Ell pensava que l’aliment per a l’ànima no se li pot negar a ningú, i feia temps que volia assistir a una obra de teatre per comprendre dins seu la veritat de la vida i veure els horitzons universals. Va arribar a l’edifici i es va afegir a una llarga cua per comprar entrades. Quan va ser davant de la taquilla va treure un feix de bitllets rebregats i va dir que li donessin la millor butaca disponible. A dalt l’escenari, l’actriu plorava desconsoladament perquè volia anar a Moscou; al seu seient, Ivan Fiódorov plorava desconsoladament per ella, però també per ell mateix, perquè no sabia on anar ni quin era el seu lloc al món. Com d’altres espectadors, es va esperar al carreró que sortissin els artistes i va aconseguir fer un petó a la mà de l’actriu, una mà que li va semblar innocent i juganera com un cadellet de llebre. Va tenir la temptació de tibar la mà per acostar-se-la al pit com si fos un nen petit a qui calgués bressolar perquè s’adormís. Va pensar que les dones estan realment a càrrec de la humanitat, de l’ànima de la humanitat. Sospesant si podria viure a la ciutat amb aquesta actriu, va pensar que a ell li havia tocat un cor molt petit, on no hi havia prou espai per estimar tant.
I abans d’agafar el tren de tornada, l’Ivan es va aturar en uns grans magatzems i va comprar una ràdio. Necessitava un aparell on es poguessin escoltar les veus més llunyanes, les que decideixen la felicitat de la Terra, però que també fos capaç de reproduir melodies, per plorar. La ràdio l’aproparia als que construeixen la Història i forgen el Destí. Allí, també hi sentiria els discursos del socialisme futur. Sentiria la veu de la solidaritat incondicional, coordinada i igualitària del món, la música dels estels llunyans, la remor de la justícia creixent arran d’herba, la cega alegria d’existir sense fer-se més preguntes.
Ivan Fiódorov va entrar a l’estació i va recórrer les andanes fixant-se curosament en les màquines que hi havia sobre les vies, màquines que coneixia i estimava i que, tot i estar aturades, ja contenien dins d’elles tot l’impuls per fer-les avançar cap al futur. Quan va trobar el seu tren, el va tocar amb les mans i després hi va acostar la galta per sentir-ne les vibracions, els anhels i el confort que sempre et donen els éssers estimats. Va escollir un racó tranquil per seure, va deixar el sarró al prestatge i, abans que el tren no es posés en marxa, va tenir pressa per posar-se bé i adormir-se, alleujat de la feixuga càrrega de viure, perquè eren moltes les coses que havia de somiar i no sabia si en tindria prou amb l’estona que trigaria a arribar a les muntanyes.
Aquest conte va quedar finalista a l'XI concurs de narracions curtes Josep Soler i Palet convocat per l'ajuntament de Terrassa l'any 2020.
