"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera. Per a en J. T. Malone va començar d'una manera tan senzilla i normal que durant una temporada va confondre el final de la seva vida amb el començament d'una estació."
Amb aquesta cita implícita de Tolstoi comença Carson McCullers la seva novel·la Rellotge sense agulles recentment editada en català per L'Altra Editorial amb traducció d'Alba Dedeu. L'edició original de Clock without hands és del 1961. El cas és que, deu anys abans, el 1951, Samuel Beckett va publicar en francès la seva novel·la Malone meurt, que va ser editada en castellà amb el títol de Malone muere primer a Lumen el 1969 i després a Alianza Editorial el 1973 amb traducció d'Ana María Moix, i reeditada posteriorment el 1980.
Naturalment aquesta coincidència relativament propera en el temps en l'edició original de les dues morts de Malone no suggereix de cap manera que Carson McCullers s'inspirés en el personatge de Beckett per confegir la seva obra, tot i que, llegits els dos textos, podria semblar el contrari. Sembla com si l'escriptora americana hagués volgut humanitzar el Malone de Beckett donant-li una família, una professió, uns amics, una ciutat i un passat que l'escriptor irlandès es nega a atorgar-li, limitant-se a fer-lo morir sol, immobilitzat en un llit, tancat en una habitació amb una finestra, sense més companyia que la seva pròpia imaginació.
De fet, els títols de les dues obres són del tot intercanviables. En tots dos cassos Malone s'està morint i la durada de les novel·les és la durada que va des de l'anunci de la seva mort al principi, fins a la consumació de la mateixa al final. Al Malone de McCullers li diagnostiquen una leucèmia incurable a la segona plana i el "rellotge sense agulles" és el temps incert de vida que li queda, que el metge xifra en uns quants mesos. El Malone de Beckett ens diu que s'està morint a la primera frase i, a la segona, també d'una manera incerta, xifra en uns mesos el temps de vida que li queda.
A primera vista, sembla com si el Malone de Beckett estigui en una situació més terminal que no pas el de McCullers perquè el trobem postrat a un llit d'on ja no en sortirà. J.T. Malone, en canvi, intenta fer vida normal tot i les febleses i debilitats que li van sobrevenint i que faran que deixi la feina primer i acabi igualment al llit després. Aparentment, doncs, com a personatges es comporten de manera diferent; però literàriament, la seva funció en el relat està més a prop del que sembla.
El Malone de Beckett, ja ho hem dit, només té la seva imaginació. Però també un quadern i un llapis. Ens diu que escriu i que inventa històries, a part de reflexionar sobre la seva situació. Podríem pensar que Malone és el narrador, si no fos que en un moment donat –a la pag. 76 de la meva edició– el narrador ens diu que a partir d'ara es dirà Malone, donant a entendre que hi ha un narrador per un cantó, i un personatge anomenat Malone per l'altre, que de fet són el mateix. El Malone de McCullers, que és narrat en tercera persona, a part de reflexionar també sobre la seva situació, fa possible la resta de la història i dels personatges de la novel·la ja que tant la trama com la resta de protagonistes estan emmarcats en el seu temps de vida i això és tot el que sabrem d'ells. El Malone de McCullers, per tant, també inventa històries i personatges perquè tots es relacionen a partir d'ell i en relació a la seva circumstància.
De fet, no seria gaire agosarat de dir que si poséssim el Malone de McCullers al llit del Malone de Beckett aquest ens narraria –i ens escriuria– la història sencera de Rellotge sense agulles. I viceversa: cap al final de Malone meurt, un dels personatges que inventa el Malone de Beckett, anomenat McMann –una clara referència a ell mateix (i una feliç i obscura coincidència amb el gaèlic "Mc" de McCullers!)– està impossibilitat al llit d'un hospici, i és cuidat per una dona anomenada Moll (el cap se'ns en va, sense voler, cap a Molly Bloom de Joyce) que el renta i li dona menjar i esdevindrà també la seva amant. A les darreres planes de Rellotge sense agulles, hi ha un fragment que ens recorda poderosament el relat de Beckett: "La seva vida s'havia contret d'una manera estranya. Hi havia el seu llit, la finestra, un got d'aigua. La Martha li portava els àpats en una safata i gairebé sempre tenia flors en un gerro a la tauleta de nit: roses, herba donzella, conillets".
Postscriptum: un altre Malone
Resulta que, un cop acabat i publicat aquest post, ha aparegut un altre Malone que, tot i no coneixent-ne els detalls de la seva mort, mereix ser ressenyat en el text dedicat als seus il·lustres companys amb els quals comparteix cognom.
Es tracta de T. C. Malone personatge principal del conte "A little Cloud" publicat el 1914 dins els llibre de relats Dubliners de James Joyce. Cal dir que al començament del conte és presentat com a Thomas Chandler, i posteriorment també se l'anomena Little Chandler i Tommy. Ara bé, cap a la meitat del conte la cosa fa un tomb, perquè resulta que el nostre protagonista vol ser escriptor -un tret que, d'alguna manera comparteix amb els altres dos Malones-, i somia que serà famós i li serà reconegut un estil clarament irlandès que el farà enllaçar directament amb la tradició cultural del seu país, llavors encara sotmès a la corona britànica, que tant estima.
Però hi ha un problema: el seu cognom, Chandler, que és clarament anglès. Per això ell imagina la manera de solventar aquest escull: primer invertint l'ordre dels seus cognoms per anomenar-se Thomas Malone Chandler, i posteriorment -ens ho podem fàcilment imaginar- amagant definitivament el Chandler en una inicial per acabar signant com a T.C. Malone.
