S’està
representant a la Sala Beckett de Barcelona l´obra de Juan Mayorga El Chico de la última fila, dirigida per
Andrés Lima. Tot i que és un text multi premiat –premi Max 2008 al millor
autor, per exemple– i del qual se n’han fet fins a vint-i-quatre produccions
arreu del món, molts de nosaltres només coneixíem, fins ara, la versió cinematogràfica
que en va fer François Ozon, amb el títol de Dans la maison i que va guanyar la Concha de Oro del Festival de
Sant Sebastià el 2012.
Apuntava bé
François Ozon titulant “Dins la casa”, com bé apuntava també el protagonista de
l’obra, el jove aspirant a escriptor, quan el seu mestre li demana un títol per
la compilació de relats que ha fet sobre el que passa dins la casa del seu
company d’institut Rafa; el noi proposa “Els números imaginaris”, i no pas en
referència al fet que el noi accedeix a la casa de l’amic per ajudar-lo en els
exercicis de matemàtiques, a canvi de classes de filosofia –una bonica broma de
l’autor Juan Mayorga que es va llicenciar en totes dues branques, Filosofia i
Matemàtiques.
Efectivament,
la casa és la clau perquè el jove escriptor anirà entregant exercicis on
esmicolarà amb estudiada ironia, humor i sarcasme la vida avorrida, ordinària i
frustrada d´una família de classe mitjana –o sigui la dels espectadors. Però la
casa de Rafa, com la casa d’Asterión al conte de Borges, és la casa del
llenguatge, és la casa de la invenció dels personatges, de forçar les trames i
els girs dramàtics, de mentir i exagerar per bé de la història, en una paraula,
d’aixecar el relat mateix gairebé del no-res, potser d’haver entrevist la mare
al passadís o haver escoltat una conversa del pare al telèfon.
Com al film
d’Ozon –i al text mateix de Mayorga–, el muntatge d’Andrés Lima juga amb la
calculada ambigüitat dels punts de vista del narrador dels textos i del
narrador de l’obra de teatre, que els espectadors identifiquem amb el jove
alumne i el seu professor. Això fa que realitat i ficció s’encavalquin
contínuament donant versemblança a la rocambolesca història d´intrusió d’uns
voyeurs a casa dels altres, un parell d’ells a través d’un text interposat. Al
muntatge de la Beckett, aquest encavalcament es visualitza amb les escenes de
la família en segon pla, darrera una cortina, com si fossin ombres, per anar
conquerint el primer pla i mostrar-se completament a mesura que els relats del
noi avancin. Com si la història familiar vingués del més enllà cap a la
realitat –realçat fins i tot amb escenes de fum.
Crec
honestament que Mayorga no ens enganya i que el seu text es mou sempre en el
camp de la pura ficció, a la manera d’un exercici d’estil sobre què és
l’escriptura dramàtica, o la literatura si voleu: els números imaginaris, diu
un dels personatges de l’obra, no existeixen, però els pots representar, i fer
operacions amb ells. Doncs això.
