Kalamaja

Kalamaja és el barri de pescadors de Tallinn. És preciós: cases de fusta pintades amb tons pastel, de tant en tant alguna de vermella; pel que sembla, és el conjunt de cases de fusta més gran i un dels més ben conservats del Bàltic.

D’entrada, sobta perquè s’enfila des de la costa uns set o vuit carrers amunt durant un parell o tres de kilòmetres. Com a barri de pescadors és immens, penses. Després sabràs que aquí hi han viscut els pescadors des de finals del segle XIV i sempre ha estat un barri pobre i modest, però que va créixer molt a les darreres dècades del segle XIX quan va arribar el tren de Sant Petersburg a la ciutat. L’estació és just a l’entrada del barri, i amb el tren van arribar també les indústries i les fàbriques que es van instal·lar arran de les vies: va caldre allotjar tota aquella immensa mà d’obra i així Kalamaja va créixer molt, però sense deixar de ser un barri obrer de cases de fusta.

Avui dia, però, el barri és ple de grans grues. Alguns carrers estan fins i tot tallats per les obres que s’hi fan. Arran de mar s’hi construeixen grans edificis de varis pisos –tot i que seguint l’estil tradicional, és veritat; als carrers de més amunt també hi ha màquines que enderroquen les cases més velles per refer-les –encara se´n veuen de molt antigues–, sovint conservant la part baixa de la façana feta d’obra. És un barri en transformació salvatge. No costa gaire d’imaginar què passa i què passarà: el fet de ser tan a prop del centre històric –amb prou feines deu o quinze minuts a peu– i a tocar de mar el converteix en un lloc privilegiat, tant per viure-hi com per l’especulació. Penses de seguida que aquí hi deu arribar el diner rus, però t’aclareixen que no, que qui està invertint aquí és sobretot capital finès –de fet, ja fa temps que Tallinn s’ha convertit en una mena d’extensió marítima de Hèlsinki, a només dues hores de ferri– perquè molts finesos malden per tenir-hi cases de segona residència que també puguin llogar als turistes quan els convingui.

Moltes d’aquestes cases de fusta tenen també amplis patis, a vegades oberts, a vegades protegits per tanques. Els cartells de les fotos –un en estonià i l’altre en finès– no parlen ni l’un ni l’altre de gossos perillosos: l’un diu “hi ha un gos al jardí” i l’altre diu “tanqueu la porta”.

Civada

Quan tornes de viatge i desfàs la maleta, trobes –entremig d’un llibre– les tiges seques, i tot el cul del separador ple de llavors. Penses en Serguei Dovlàtov quan diu que una maleta i un llibre s’assemblen. I llavors et veus  arribant a una ciutat bàltica i només baixar de l’autobús, algú que t’espera t’ofereix unes espigues granades de civada en senyal de benvinguda. La civada, com a casa nostra el blat, simbolitza la fertilitat i l'abundància. Després, et convida a fer un cafè per fer petar la xerrada i te n’assabentes que qui t’ha fet l’ofrena és la traductora de Shakespeare al seu idioma. Al cap d’una estona marxa misteriosament: diu que ha de tornar a casa perquè espera una trucada important. Penses que només pot ser una trucada d’amor perquè avui és diumenge. Tornes a mirar la maleta: el llibre on hi ha les tiges és d'August Strindberg; es titula Married (casat). Reculls les llavors.

"Parla'm amor, però fes-ho amb amor o calla.
Atorga'm un sol bes i jo te'l tornaré
i te'n faré un de doble amb un doble interès"
W. Shakespeare, "Venus i Adonis" (traducció de Salvador Oliva)

De Descartes a Olof Palme

 En l'actual número 68 del carrer  Västerlånggatan, residència llavors de l'ambaixador francès Pierre Chanut a l'illa de Gamla Stan, va viure René Descartes els quatre mesos d'estada que va tenir a Estocolm entre l'octubre de 1649 i l'onze febrer de 1650 en què hi va morir.
Després de dos anys de cartejar-se, la reina Cristina de Suècia va demanar al filòsof que l'anés a veure per tal de gaudir de les seves lliçons en persona. El filòsof francès va mostrar les seves reticències a viatjar però finalment hi va accedir. Tot i que la residència de Chanut era amb prou feines a cinc cents metres del castell de la reina, aquesta va emplaçar el filòsof a trobar-se a les cinc del matí en ple hivern, a les cambres glaçades de Tre Kronor, la residència real. Aviat es va veure que no s'avenien gaire, i a mitjans de gener només havien fet cinc sessions. El filòsof va emmalaltir a primers de febrer i va morir deu dies després. La causa de la mort va ser pneumònia segons el metge de Chanut. És sospitós que Descartes no es deixés tractar pel metge personal de la reina i que demanés que li administressin un vomitiu.
Sempre es va sospitar que el filòsof hauria pogut estar enverinat, i el cas és que la polèmica ha arribat als nostres dies on alguns autors han estudiat el cas concloent que els símptomes que va patir el francès serien compatibles amb un enverinament per arsènic.
Com a catòlic en un país protestant, va ser enterrat en una fossa per a orfes al cementiri de l'esglèsia d'Adolf Fredriks a l'actual barri de Norrmalm. Les restes del francès van tardar setze anys a ser repatriades a França, tres després que el Papa prohibís les seves obres.
Avui dia, dins l'església d'Adolf Fredriks, hi ha un monument commemoratiu sobre Descartes. Al petit cementiri que envolta el temple hi ha enterrat Olof Palme, el Primer Ministre socialdemòcrata suec assassinat el 1986 quan sortia del cinema amb la seva dona en el cèntric carrer de Sveavägen, precisament el mateix carrer on hi ha la seva tomba. L'assassinat de Palme -que va causar al seu moment una commoció tant nacional com internacional-  encara avui dia és un tema no resolt, tot i que, en el moment de la seva mort, no li faltaven enemics arreu del món, ja que, entre d'altres coses, s'havia manifestat contra l'apartheid sud-africà, els règims neoliberals de Reagan i Tatcher, a favor de la causa palestina, la primavera de Praga o del règim castrista, de la mateixa manera que, amb anterioritat havia criticat les dictadures de Franco i Pinochet o la guerra del Vietnam.