Dignitat

Londres

L´ 1 d´octubre, un diumenge plujós a la ciutat, un bon nombre d´elements ciutadans –despullats, desprotegits- van rebre l´escomesa d´escamots ben equipats i organitzats, compactes. El desequilibri en la densitat dels materials i en les intencions va fer que més d´un en sortís malparat, rebregat, però intacte en la seva dignitat.

Mentrestant, des de la vorera del davant, les institucions del nord s´ho miraven indiferents des dels seus aparadors lluents de democràcia i drets humans.

L'Aleixeta

Batete, Bioko

Hi ha un conte magnífic de Víctor Català on s’explica la vida de la filla gran d’una gitana que fa de drapaire pels pobles amb un carro i un burro. L’Aleixeta, que és com es diu la criatura i el conte, quan es fa gran és molt maca, i per ser rossa, d’ulls blaus, pell clara, esvelta, esllanguida i de trets exòtics, les males llengües diuen que deu ser filla d’un dels mariners suecs o noruecs que atracaren al port per l’Exposició Universal. D’altres però, opinen que “és la que té la cara més preciosa de totes les noies del seu temps. Sembla la Puríssima!”

A la Bíblia, entre els textos d’amor del Càntic dels Càntics, en l’apartat 6:10, on es parla de la bellesa de l’estimada, s’hi poden trobar els següents versos:

«Qui és aquesta que guaita com l’aurora,

bella com la lluna, resplendent com el sol,

impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades?»

Tot i ser un text, diuen els experts, redactat entre els segles III i V abans de Crist, tant la tradició jueva com la cristiana han interpretat els versos del Càntic dels Càntics no tant de manera literal, sinó simbòlica, i els amants no són, per tant, un home i una dona de carn i ossos sinó que al·ludeixen a Déu en el seu amor pels homes o per l’Església. Els tres versos abans esmentats, seguint aquesta tradició interpretativa, farien esment a la Verge: bella com la lluna.

L’Aleixeta era la preferida de sa mare des que va néixer en una barraca de la vinya, sense pare i en la misèria dels parracs, i va continuar sent-ho quan la família va créixer amb cinc germans més. La mare sempre va pressentir que aquella nena era especial i diferent i que, per tant, havia de dedicar-li una atenció específica, fins al punt que va ser l’única de tots els germans que va anar a l’escola.

Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d’Olot el 1898; més de cinquanta anys després, el 1949, va escriure L’Aleixeta, un dels seus darrers contes. No cal ser un especialista per adonar-se del paral·lelisme evident entre tots dos textos i que l’autora va voler cloure la seva obra amb una picada d’ullet als seus inicis: l’escriptora empordanesa que va haver de renunciar al seu nom després de l’escàndol de la seva primera obra, ja com a Víctor Català no tindrà cap escrúpol –sobretot en els seus dos darrers llibres de contes– en retratar la hipocresia social i en carregar contra la institució del matrimoni i el masclisme en general.

Com a prototipus d’antiheroïna, però, l’Aleixeta no és tant una Puríssima, sinó una dona de carn i ossos, més aviat una espècie d’Antiverge que farà els possibles per no afegir més patiment del que ja hi ha en el món, tallant en sec tota esperança i tota possibilitat de consol, i escapçant de soca-rel, per tant, la possibilitat de naixement de la idea cristiana de Redempció. La narrativa de Víctor Català actua així com una mena de mirall on, falç a la mà, tots ens hi veiem reflectits i, justament per això, va xocar amb les convencions de les diferents èpoques que li va tocar viure, i enllaça clarament més amb la versió laica, literal del Càntic dels Càntics que no pas amb cap altra interpretació religiosa o simbòlica que se’n vulgui fer.

Un conte libanès

Beirut

Quan passeges a l´atzar per una ciutat desconeguda estàs en mans, per dir-ho d´alguna manera, de les històries que conté, de les mil-i-una històries que han esdevingut en aquell lloc. Moltes d´aquestes històries ja les portes tu de casa i busques pistes per reconèixer-les. Però moltes d´altres les ignores completament. Llavors cal parar bé l´orella.

Badant per Beirut, topes amb aquest rètol i t´has d´aturar per força. Primer de tot per una qüestió estètica: la barreja de les tres tipografies et desconcerta; l´àrab, la gòtica i la romana et remeten a una estranya combinació que per ser on som no hauria de sobtar tant. De fet, a pocs carrers d´aquí tots els rètols són en armeni. Però hi ha altres detalls que xoquen encara més: “Mademoiselles Finkelstein”, escrit en francès en una tipografia centreeuropea i un cognom de rel germànica, sens dubte jueu. Un de seguida pensa en dues germanes solterones jueves ensenyant música en francès en una ciutat en guerra, als anys setantes, com si res no passés. Però si t´hi fixes millor, en el rètol encara hi ha més coses inquietants: les lletres en àrab, simplement diuen “classes de piano”, però en ser més grans que la resta es dedueix que és el reclam, un reclam dirigit, per tant, a la població que parla àrab, que és la immensa majoria, naturalment. Una altra cosa que salta a la vista és que es tracta d´un cartell lluminós, fet probablement per una empresa anomenada Kassab si fem cas a la signatura que hi ha a l´extrem superior dret. I encara una altra observació: la “s” final de “professeurs” es veu clarament afegida a posteriori; i el mateix es podria dir de la “s” final de “mademoseilles”, encara que aquesta última està més ben dissimulada. Això ens porta a deduir que primer va ser una la senyoreta que ensenyava piano, i que posteriorment s´hi va afegir l´altra, o altres.

Per dir la veritat, en veure el cognom Finkelstein, la primera relació que et ve al cap és Frankestein, per pura eufonia, i penses si amb tota aquesta informació que es pot deduir del rètol es podria construir una mena de monstre, completat amb les miquetes d´indicis de diferent naturalesa. I llavors et topes amb una referència inquietant que l´escriptor d´origen libanès Rabih Alameddine inclou al seu llibre The Hakawati –literalment el que explica històries, o sigui el narrador-: “When I asked my father why Mademoiselle Finkelstein was such a cruel woman, he said it was because she was unmarried, which caused women to be come bitter, harsh, and unforgiving after they reached the age of thirty. Of course, he explained, they made wonderful teachers, because they had the unfettered time to dedicate to their profession and they knew how to instill discipline”. O sigui que, potser, l´escriptor sent un nen va assistir a les classes de piano d´una de les germanes, cruel però bona mestra, soltera i més gran de trenta anys, segons el text. Si fem números això hauria passat als anys setantes, en una ciutat martiritzada per la guerra. Llavors penses en una altra novel·la d´Alameddine, An unnecessary woman, i penses si aquesta dona prescindible és la mateixa, que engolida en el esdevenir dels anys, reviu ara i retorna a través d´un rètol publicitari. No fora tan estrany, de fet, perquè aquesta dona innecessària és una dependenta de llibreria que es dedica a traduir durant cinquanta anys del francès i l´anglès cap a l´àrab, i l´únic consol que té, a part de la literatura, és la música clàssica, sobretot els concerts de piano, amb una debilitat molt marcada cap als grans intèrprets com Rubienstein o Glenn Gould. No estarà també aquest personatge inspirat en les germanes Finkelstein?