 | ||
| Beirut |
Per què la
fascinació per les excavacions? Potser no és tant la fascinació pel passat com
per allò ocult. Parat davant l’excavació esperes que aparegui alguna cosa –la
que sigui–que ha estat allà amagada durant anys i anys, a vegades milers
d’anys. L’observador, a la foto, espera alguna senyal, intenta llegir els
moviments dels que hi treballen, les coses que ja estan al descobert, per
desxifrar el que passa, quina època hi deu haver allà sota, esperant. El que
observa la foto mateixa, però, hi afegeix encara més curiositat, perquè es pot
entretenir en els detalls, per exemple el carretó sense roda i en estrany
equilibri en primer pla, mentre l’altre carretó puja, tibat per l’home del
barret, fent ziga-zagues fins a la pila de sorra de la dreta, que es nota que
té un aspecte més humit. L’activitat és dins el forat que s’endevina al fons,
cap on un home baixa decidit, i cap a on l’observador mira no menys decidit.
Què hi hagi allà dintre és un enigma, però a fora hi ha més coses. Darrera el
carretó que puja hi ha un trípode amb una càmera de fotos, sembla, segurament
tant per anat documentant la marxa de la feina com per retratar les peces o
objectes que en puguin sortir. El que mira la foto, veu algú en primer pla que
mira les excavacions i just abans del forat, una càmera també enfoca cap el
desconegut: un vertigen d’imatges. Allò que emergeix, queda simbolitzat per la
persona amb samarreta rosada que sembla ficada dins d’un forat, i també per
l’escala de mà recolzada als arcs de mà esquerra. Els arcs ja han sortit a la
llum, ja els podríem datar i reconèixer, de la mateixa manera que els tres o
quatre forats del seu davant: què són? Potser tombes, potser només cates per
endevinar el subsòl?
Si ens
tornem a allunyar una mica, veurem els tendals per protegir-se del sol. La
terra protegeix el que hi ha a sota, els tendals fan una mica d’ombra. Lones i
sorra recorden el circ, la carpa a l’interior de la qual passen coses màgiques,
però també ens fa pensar en la provisionalitat dels camps de refugiats, en el
lloc fràgil i improvisat que acull éssers humans que fugen d’un conflicte. A baix,
a mà esquerra, hi ha una taula de despatx, perquè l’arqueologia també és
burocràcia i papers. Ara bé, si alceu els ulls amunt, veureu les façanes de les
cases amb ferides de guerra, marques de foc de morter probablement. El que està
fora de l’excavació també és excavable? Podem treure la pols dels forats de la
façana i mirar d’interpretar què hi va passar allà?
Es veu que
Espanya és el segon país de món, després de Cambotja, amb més fosses comunes
per obrir. Maria Arnal i Marcel Bagès ens ho recorden amb el seu preciós disc “45cerebros y 1 corazón”, que fa referència al que es va trobar, fa un parell
d’anys, en una fossa comuna de la Guerra Civil a Burgos. Si us fixeu en la
imatge, davant la taula de despatx, hi ha un cor vermell dibuixat. Tant el que
mira l’excavació, com el que mira la foto, també sembla que esperin que surtin del
forat les restes del seu avi, desaparegut l’any 39 i colgat de terra ,segurament,
o bé en una fossa comuna o bé en qualsevol marge.
