Knut Hamsun
Pseudònim de Knut Pedersen, Knut Hamsun (1859/1952) passa per ser el pare de la literura noruega moderna i un dels puntals de les lletres escandinaves. Alguns estudiosos fins i tot el presenten com a precursor de les tècniques d'escriptura contemporània tals com el monòleg interior o la construcció de personatges escindits, complexos i contradictoris (que sovint recorden els de Dostoievski). De fet, escriptors importants com ara Kafka, Hesse, Zweig o fins i tot Paul Auster n'han reconegut el mestratge i la influència.
Autor de més d'una trentena d'obres, entre novel·les, teatre i assaig, Hambre va ser el seu primer gran èxit que va publicar el 1890. Per La bendición de la tierra li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1920. Són dues obres en certa manera complementàries: l'una passa a la ciutat, Oslo, l'altre al camp; l'una la protagonitza un jove aspirant a escriptor, i l'altra algú que només vol cultivar la terra. Totes dues novel·les parlen de pioners: el pioner que vol obrir-se pas al món de les lletres i el pioner que s'obre pas al món de la natura verge.
Hambre vindria a ser el diari de l'escriptor novell, a la manera de L'habitació roja d'Strindberg, tot i que els estats mentals que descriu Hamsun, derivats de passar gana, estan més a prop d'Inferno, del mateix Strindberg. Però en el cas de l'autor suec, aquests estats alterats de consciència són provocats per l'absenta, els somnífers, la morfina i altres drogues que consumia mentre va viure a Berlín i a París, ciutats per cert, on va coincidir i es va relacionar amb Edvard Munch, un altre dels puntals de la cultura noruega.
La bendición de la tierra, en canvi, té un aire més líric que recorda poderosament Walt Whitman. De fet, Hamsun va estar sis anys als Estat Units treballant en tota mena d'oficis d'on en va portar aquesta doble idea de la immensitat d'un país on tot està per fer, i la força poderosa de les grans ciutats, que arrosseguen i empetiteixen l'individu fins a límits anorreadors.
Ullmann i Knausgaard
Recentment s'ha publicat Inquiets, la traducció catalana de la darrera obra de l'escriptora noruega Linn Ullmann. Es tracta d'una mena de memòries novel·lades basades en la relació que va tenir amb els seus pares: el cineasta suec Ingmar Bergman i l'actriu noruega Liv Ullmann, els quals es van separar quan ella era molt petita. Els escenaris del text alternen les ciutats d'Oslo i Nova York, on ella viu amb l'àvia, la mare i, sobretot, amb mainaderes, i les visites estiuenques a l'illa de Fårö on viu el pare. L'excusa del text són sis cintes de vàries hores de conversa que va gravar amb el seu pare quan ella ja tenia quaranta-quatre anys i el seu pare vuitanta-sis, el darrer any de la seva vida. El resultat són una mena de memòries d’infantesa, on va haver de créixer sense el caliu directe dels seus progenitors, i, sobretot, un relat del procés de demència del pare, expressada en la reproducció de fragments de les converses gravades. En un estil aparentment caòtic, que reflexa acuradament la seva vida infantil i adolescent, l'autora acaba retratant una forma de vida, en aquest cas la de dos artistes escandinaus, regits per un individualisme ferotge i una concepció del món que bascula entre el temor de Déu i una mena de nihilisme humanitzat.
La darrera novel·la de Karl Ove Knausgaard, The Morning Star, passa íntegrament a Bergen. A diferència de gairebé tot el que ha escrit fins ara, que podríem encasellar en el subgènere de l'auto-ficció, aquest darrer text és una mena d'estudi de personatges. Anem seguint la vida d'una desena de personatges, les històries dels quals a vegades es creuen directament, a vegades tangencialment. D'alguna manera són arquetips de la societat noruega: un escriptor, un periodista, una infermera, un jove que toca en un grup de rock, una assistent en un hospital mental, una recepcionista d'hotel, una artista malalta mental, una oficiant de l'església anglicana, etc. L'excusa del text, que es desenvolupa en només dos dies, és l'aparició al cel d'una estrella nova, presagi que es pot prendre en els dos sentits en què apareix a la Bíblia: com a bon presagi i com a mal presagi. Cal dir que la versió original noruega del text té sis-centes seixanta-sis pàgines, cosa que la traducció anglesa respecta i, se suposa, que també respectaran les successives traduccions que hi vagi havent.
Tot i això, el que se'ns mostra a la novel·la és una mena de calidoscopi de la societat nòrdica actual: els problemes de parella, la insatisfacció general, la inexistent relació pares/fills, les modes de la joventut com ara el rock satànic o l'abús de l'alcohol en general.
Munch, les sardines i el petroli
Si alguna cosa lliga tots aquests llibres que hem comentat, és la idea d'una certa angoixa existencial, per altra banda present també a tota Escandinàvia: des de Kierkegaard a Hammershøi, Strindberg, Bergman i fins i tot Ibsen (per cert, una mica abans de volar cap a Oslo vam poder veure al Teatre Lliure la versió de la Schaubühne d'Un enemic del poble. Poc ens podíem imaginar que, uns dies després, davant la Casa Museu d'Ibsen, ens trobaríem la porta tancada amb un cartell que deia literalment: "Lamentem que La Casa Museu Ibsen hagi d'estar tancada indefinidament per manca de suport. Tenim ganes de tornar a rebre visitants").
Una visita a Stavanger al Museu de la Indústria Conservera, per un cantó, i al Museu del Petroli per l'altre, ens mostra d'una sola tacada la revolució copernicana, en termes econòmics, que ha patit Noruega des d'una cultura de la indústria de la pesca a principis del segle vint, fins a la diversificació financera dels beneficis del petroli a partir dels anys vuitanta. La inversió en educació, sanitat, infraestructures, subsidis i pensions han fet de la societat noruega una illa de prosperitat, estabilitat i benestar general.
Ara bé, hi ha tota una altra cara que també s'endevina en tots els textos que hem comentat i que també va saber expressar en imatges el pintor nacional per excel·lència Edvar Munch. El crit existencial, el fàstic pel sense sentit de la vida i les seves conseqüències: la solitud, l'alcoholisme i el sofert calvinisme de la perfecció.
La societat del benestar portada a un grau alt d'eficiència, però, també és capaç de generar productes culturals impensables: les llibreries noruegues tenen panys i panys de paret de llibres sota el lema de "Krim" i, ara mateix, per exemple, la Biblioteca Nacional Noruega a Oslo dedica una interessant exposició no pas a Knut Hamsun, sinó a Jo Nesbø i el seu personatge, el comissari Harry Hole.
