Strindberg's gossip

 

 

A principis de 1889 el matrimoni Strindberg vivia, amb els tres seus fills, a Copenhaguen. La relació entre August i la seva primera dona Siri von Essen ja estava prou deteriorada com per haver partit peres, més o menys, des que Strindberg va publicar la segona part del llibre de relats Casat el 1886, on hi havia una sèrie de contes clarament misògins entre els quals un que feia referència al lesbianisme. Per altra part, August havia acusat Siri de manera reiterada d’enganyar-lo amb altres homes i altres dones. Ara, s´havien reconciliat temporalment presumptament perquè a tots dos els interessava: Siri era la primera actriu del Teatre Nacional i Strindberg l’havia promocionada des del començament oferint-li tots els papers protagonistes de les seves obres.

Amb tot, la situació no era gens còmoda per l’escriptor perquè havia estat vetat a Suècia on no li deixaven estrenar La senyoreta Júlia per ser considerada una obra escandalosa. August i Siri van decidir traslladar-se a Dinamarca i fundar el Teatre Experimental Escandinau juntament amb altres actors, actrius i dramaturgs danesos. El Teatre Dagmar de Copenhaguen els va donar aixopluc i van posar data per estrenar allí La senyoreta Júlia al febrer, amb Siri en el paper principal. Mentrestant, altres actors i actrius danesos estaven assajant un parell o tres de peces curtes que s’havien de representar el març, entre les quals La més forta.

Va passar, però, que la vigília de l’estrena de La senyoreta Júlia va arribar també la prohibició de ser representada al Dagmar. Strindberg i companyia, però, no es van fer enrere i l’endemà van estrenar l’obra als locals de la Universitat, uns quants carrers no gaire lluny del teatre. Com a públic hi havia els estudiants, però també tots els crítics que s'hi van poder colar, de tal manera que en tenim les ressenyes que van sortir a tots els diaris de l’endemà. El 9 de març, en canvi, La més forta es va poder estrenar sense problemes al teatre Dagmar.

Sabem, gràcies a les cartes que s’han conservat, que Siri, efectivament, tenia una relació romàntica en aquells moments amb una escriptora danesa anomenada Marie David, amb la qual va conviure després del divorciar-se d’Strindberg, primer a Estocolm i posteriorment a Hèlsinki. També August tenia una amant danesa en aquells moments: l’actriu i dramaturga Nathalie Larsen. Sabem també, gràcies a la correspondència entre ells, que August va oferir a Nathalie el paper de Júlia, perquè a Siri no li agradava aquesta obra i va amenaçar de marxar de la ciutat amb les criatures. A La més forta són dues actrius –X i Y– que s’enfronten en un duel interpretatiu. L’una parla i l’altra escolta, l’una i altra són l’esposa i l’amant del mateix home. Alguns estudiosos veuen Nathalie com a la inspiradora del paper d’Y, l’amant. A l’estrena, però, Siri va fer el paper d'X i una altra actriu –Anna Pio– va fer el paper d’Y. Nathalie Larsen va protagonitzar una altra obra curta.

Per afegir més llenya al foc, el 1975 es va estrenar l’obra de l’escriptor suec Per Olov Enquist anomenada La nit de les Tríbades, on es dramatitza un assaig a Copenhaguen el març de 1889 de La més forta. Enquist imagina que Strindberg mateix és a l’assaig juntament amb la seva dona Siri que fa un dels papers i Marie David que fa l’altre. Marie David i Siri von Essen es coneixien des del 1880 quan van coincidir a París on llavors vivia el matrimoni Strindberg. El mot “tríbades” del títol d’Enquist fa precisament referència a una antiga paraula grega per anomenar l’amor lèsbic. Aquesta relació va quedar amagada durant molts anys i només se’n tenen referències indirectes –a través de la correspondència de Marie David i de les pròpies insinuacions d’Strindberg a les seves obres, sobretot a En defensa d’un boig.

Si la intuïció d’Enquist és correcta i, per tant, Strindberg tenia tot això al cap quan va escriure l’obra, llavors les interpretacions de La més forta s’obren a altres possibilitats que segurament van més enllà del que era permès de ser pensat a l’època, ja que del que estaria parlant l’autor suec en aquesta peça curta no seria tant del paper de la dona, ni d’una lluita amorosa, sinó de la crisi del mascle: ras i curt, seria un dels primers textos moderns sobre la nova masculinitat.

 

Dubravka Ugrešić: fugir de l'odi

 

 

Dubravka Ugrešić va néixer el 1947 a l'antiga Iugoslàvia. Ella refusa explícitament l'etiqueta d'escriptora croata i sol definir-se com a narradora post-nacional. De fet, es va auto-exiliar del seu país el 1993, en plena Guerra dels Balcans, i fa molts anys que viu a Amsterdam i té la nacionalitat holandesa.

Traduïda a més de trenta llengües, de moment no es pot trobar –malauradament– cap obra seva en català i només set en castellà de la vintena de textos, entre novel·la i assaig, que ha anat publicant en la seva llengua des del seu debut l'any 1978. A part de traduir Boris Pilniak i Daniil Kharms del rus al serbocroat, també ha firmat mitja dotzena més de textos de literatura infantil i de reculls de caràcter acadèmic. En anglès es pot trobar tota la seva producció assagística i de ficció, tot i que aquests dos gèneres se solen solapar de manera insistent en l'escriptura de la narradora balcànica.

Des que es va llicenciar en Literatura Comparada i en Llengua Russa a Zagreb, Ugrešić va iniciar una doble via com a eslavista i com a escriptora, doble via que va continuar fins i tot quan va abandonar el país, ja que –sense deixar d'escriure– ha mantingut la seva carrera acadèmica impartint classes a nombroses universitats europees i americanes.

Tal i com passa amb d'altres escriptors, també Ugrešić insisteix en una sèrie de temes que va repetint de manera constant en tots els seus textos, tant en els que s'han qualificat de ficció com en els que s'han qualificat d'assaig. Explica el mateix amb petites variacions, parla de les mateixes coses, però sempre donant un angle nou de visió o aportant algun matís que enriqueix el que ja sabies. Aquests pocs temes són: la Guerra dels Balcans, la relació amb la seva mare (i més tangencialment amb el seu pare, germà i neboda), la memòria de l'antiga Iugoslàvia, la condició d'exiliat, la crisi cultural a Occident, la literatura russa (amb especial atenció al moviment avantguardista Oberiu) i poca cosa més.

L'estil narratiu d'Ugrešić és volgudament fragmentat i els temes van i venen i es van barrejant a la ment del lector fins a formar un fris més o menys intel·ligible. Parla sovint de cinema i sol citar moltes pel·lícules per il·lustrar les seves reflexions. El muntatge cinematogràfic, per tant, és una de les claus que expliquen la manera de relatar d’aquesta escriptora. Aquest fet l'acosta curiosament a una altra narradora eslava que fa del fragment la seva marca d'identitat: Olga Tokarczuk. I encara hi ha un altre tret que agermana aquestes dues creadores: l'ús de la mitologia i la tradició oral incorporades al relat literari.

Per altra part, l'enyorança pel país desaparegut amb la guerra, o sigui la Iugoslàvia unida, fa que la seva escriptura sigui sovint una mena de panegíric del paradís perdut. Aquest afany per descriure el post-comunisme dels Balcans, l'apropa a una altra narradora gegantina de la mateixa àrea d'influència, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. Com ella, també Dubravka va trobant compatriotes arreu del món i els va interpel·lant respecte de la vida quotidiana a l'època de Tito, des de les coses que menjaven, vestien, llegien, on viatjaven, el cine que veien, etc.

Després de llegir Baba Yaga puso un huevo, La edad de la piel, Ζorro, El Ministerio del Dolor i El Museo de la Rendición Incondicional, de moment m'he aturat per dues raons. La primera, per les escenes de sexe que la narradora se sol reservar a cada volum per a gaudi propi, que em semblem ridícules i innecessàries. La segona, i més seriosa, fa referència a les escenes d’odi que la narradora infringeix a cada volum a algun representant de la nova Croàcia. Quan parla de militars o polítics corruptes la cosa s’entén. Però quan dirigeix un odi ferotge a algun conegut, company d’estudis, antics amics o amants, l’escriptura es torna venjativa i fa molt mal. Sembla com si aquest odi que va portar a la guerra que ella contínuament està denunciant, se li escapés entre línies de les mans, de tal manera que la persona que va preferir marxar de casa seva per no ser còmplice de la barbàrie ara s’hi torna a cops de lletra i s'hi recrea amb una violència fora de mida.

Encabat d’una pausa per respirar, segurament continuaré amb la resta.