les eines bàsiques
En una novel·la hi ha d'haver una trama, uns personatges, una història que s'explica i fins i tot un simbolisme. Hi ha d'haver també un interès que faci que el lector tiri endavant, un misteri, un secret o el que sigui. La novel·la ha d'estar ambientada en algun lloc i en algun temps determinat. La història, com els personatges, ha d'evolucionar i no ser del tot previsible. Hi ha d'haver un creixement, un desenvolupament en la trama, ja sigui marcat per les accions dels personatges, ja sigui pels seus pensaments o per la seva estatura moral.
Tot això que hem dit, ho podeu trobar als manuals i als cursos d'escriptura que s'imparteixen arreu. I tot això també és a la novel·la de Francesca Priego. Hi és i està ben cuidat: personatges, trama, tensió narrativa i contextos espacials i temporals, així com un biaix social, polític i econòmic que encara emmarca millor la història i el desenllaç.
els gèneres
A més a més de tot això, La Quintilla ofereix altres cares que complementen i enriqueixen una història purament costumista. Hi ha un toc de novel·la negra, com una promesa de gènere en forma de cadàver trobat a les primeres planes, tot i que després gira cap a altres llocs. També té un toc de novel·la romàntica, d'història d'amor però, una vegada més, la cosa torna a girar cap a una altra banda. Finalment, també podríem dir que és una novel·la psicològica, perquè ens anem movent per entre les ments de tots els personatges, els arribem a conèixer bastant bé, gairebé fins als racons dels seus secrets més íntims, cosa que també ens permetria llegir la narració en termes psicoanalítics. Ras i curt, potser l'equilibrada barreja de tot això, ens dona una novel·la de passions humanes, de passions primàries, o sigui de sexe, de supervivència i de mort: el cortijo com a microcosmos de la humanitat, com si fos una tragèdia grega.
les paraules
Però a vegades ens oblidem de les coses més òbvies, per exemple que les novel·les es fan amb paraules. Paraules com: olor, sangre, hedor, muerte, sospecha, intruso, torso, ceño, gélido, atajo, zorzales, hosco, matorrales, regajo, zagal, escarcha, enaguas, saya, calzas, matojos, tajos, carromato, toquillas, zamarras, jamelgos, atalajes, pelliza, arquilla, candil, toquillas, pañolones, camisolas, vituallas, ristra, cuadrilla, canasteros, grana, gañanes, jirones, hatillos, zarzillos, ventanucos, fusta, brocal, portón, goznes, polainas, yesca, peroles, mueca, cazos, corrillo, jergones, pamplinas, candiles, aldaba, chuminadas. Tot això només als dos primers capítols. Després vindran: entrepierna, tajo, blusón, romana, rastrillos, cribas, espuertas, etc.
Totes aquestes paraules, si ens hi fixem bé, tenen una sonoritat molt marcada: abunden els sons fets amb la lletra erra, amb les jotes, les zetes, i gairebé la totalitat dels mots tenen una accentuació plana, o sigui a la penúltima síl·laba. Algunes d'aquestes paraules es van repetint vàries vegades, és clar, i això produeix un efecte d'unitat a l'oïda del lector. Moltes d'aquestes paraules, de la mateixa manera, acaben relacionant-se entre si per pura eufonia, com ara: zorzales, zarza i zarcillos, que tot i ser coses diferents, queden lligades en la història (i aquí encara hi podríem afegir zagal, zamarra i zarzamora). El mateix passa amb tajos, atajo i tajo, coses diferents que queden lligades en la trama.
els verbs
Bona part d'aquestes paraules són verbs. Podríem dir que, per la seva funció específica, els verbs són els que han de ser i no uns altres, però la tria de l'autora va més enllà i ens presenta un estol de verbs que en cap cas serien la primera opció del diccionari, i potser ni la segona, però que reforcen aquest aire sonor general i doten el narrador d'una veu atemporal que no sabem identificar com a pertanyent al moment en què es desenvolupen els fets, ni a l'actualitat. Parlem de verbs com ara: escudriña, yergue, otea, ciñen, castañeo, hostigar, guarecerse, trajinar, arrebujados, enfurruñes, medre, compadreo, revoleando, desastrada, resabiada, vocea, achuchándolo, arrecidos, camelo, urge, percate, increpa, entonar, mermen, pavonea, arrebañando, enlaza, encelado, percatar, revolcarse, irrumpe, engullir, engatuse, deslomarse, recompone, tambalea, chapoteo, encandilar, pordiosear, desperezan, forcejea, corretean, chorrea, etc.
els adjectius
Hi ha un altre tractament estilístic que contribueix notablement a donar consistència a la veu narradora. És l'ús del adjectius. Uns exemples només del tercer capítol: huesos doloridos, desangelada sala, sonido estridente, loza desconchada, aseo mañanero, tosco delantal, repique imperioso, ojos legañosos, pelo enmarañado, libreta grasienta, mirada altanera, desasosiego excitante, mocita vieja, mirada insolente, hembra en celo, soltería no deseada, padre hosco y huraño, mentiras infundadas, lecho conyugal, vaho caliente.
Com abans, els adjectius són molt sonors i gairebé tots accentuats a la penúltima síl·laba. Aquí, però, l'ús dels adjectius va fins i tot una mica més enllà que només donar ritme i sonoritat. Per exemple, l'acumulació de termes amb sentit sexual (excitante, insolente, altanera, en celo, no deseada, conyugal, caliente) fa que el text vagi derivant cap a aquest aspecte que, en aquest capítol, encara no s'ha fet clarament explícit, tot i que l'aparició de la entrepierna al segon paràgraf no pot ser casual i contribueix que relacionem aquesta paraula amb la resta que simbòlicament s'hi emmiralla. Més endavant vindran adjectius més explícits: deleite olvidado, humedad desconocida, humedad cálida, mano conocida, perra en celo, putilla ignorante, etc.
els diàlegs i les cançons
Es podria dir que en aquests tres primers capítols el pols narratiu queda perfectament explicitat sobretot gràcies a l'ús d'unes determinades paraules, verbs, noms i adjectius. L' arquitectura de la novel·la se sustenta en el ritme i el so, el ritme i el so d'aquest llenguatge determinat que es mantindrà fins al final. Però hi ha altres maneres de reforçar aquest ritme i aquest so. Les cançons comencen a aparèixer a partir del capítol quatre, d'una manera explícita a través de les coplas que canten els personatges, però també de manera implícita a través de comentaris o de la pròpia descripció física d'algun dels protagonistes, com ara el fet de mencionar els "ojos verdes" del Rafael que ens remet de seguida a la cançó. Més endavant apareixerà La Tarara, i mencions a sevillanas i fandanguillos.
Els diàlegs, ja se sap, són una altra forma de donar ritme a la narració. A la novel·la, les parts dialogades són molt vives i espurnejants i en general ben repartides al llarg del text. Amb la funció afegida en aquest cas d'administrar també, d'una manera sàvia, la informació que tant el lector com els propis protagonistes necessiten saber o no saber pel correcte desenvolupament de la trama i la intriga. En els diàlegs aprendrem de seguida que hi haurà secrets i informacions que part dels personatges no saben i que seran guardats o desvetllats segons convingui a la història. Aquesta és una manera de fer participar el lector, al costat del narrador, en els esdeveniments decisius que s'aniran desgranant fins al final.
l'estil
De vegades, es pensa que un tret definitori de l'estil d'un autor és la simbologia, evident o bé oculta, desplegada al llarg de l'obra. A La Quintilla també s'usa aquest recurs, tant de forma explícita –el color vermell, el tabac, les tempestes, el masclisme– com implícita, fent ressonar en el lector alguns sentiments incòmodes que malgrat tot compartim tots com a éssers humans –la gelosia, el desig sexual indomable, la venjança, etc.
Però en la meva opinió, el que aguanta un text fins al final, no és pas la el simbolisme ni la intriga, que també, sinó les paraules triades, la feina que s'ha fet amb el so i el ritme de les paraules i les frases. Sembla una obvietat, però el fet d'haver triat unes paraules, uns verbs i uns adjectius determinats amb una sonoritat i un ritme concrets, fa que les frases resultants siguin les que marquin la direcció narrativa i mantinguin un pols concret. Per exemple: "los últimos gañanes entran en tropel al olor del potaje", "las ráfagas de los relámpagos se cuelan por las rendijas de los porticones que protegen la puerta" (amb un ritme treballat d'al·literacions), "agita la cabeza desechando los pensamientos que la atormentan", "las lechuzas y otras aves nocturnas afilan sus garras para salir a la caza de las presas más incautas", "sus pellizas remendadas y los pantalones zurzidos de jirones de miseria", etc.
Les escenes de sexe explícit són molt difícils de narrar literàriament i l'autora, penso, se'n surt prou bé. Triaré alguns exemples, no explícits però sí del mateix camp semàntic per continuar mostrant la importància del ritme de les frases: "un ardor desconocido y arrebatador le quema entre los muslos", "la piel se le eriza cuando una lengua ávida y húmeda le lame el cuello", "ahoga un grito de estupor", "solo se oye la respiración agitada del hombre y los latidos desbocados del corazón de la chiquilla", "una intensa ola ardiente le deja el cuerpo inundado por un sudor frío y pegajoso", "los efluvios de la piel de hembra joven que otro macho ya ha puesto en celo", etc.
Francesca Priego, nascuda a Terrassa, ha rebut aquesta intuïció i aquesta saviesa rítmica dels seus ancestres. La llengua dels pares i dels avis la traspassa, això és segur, però l'escriptura pròpia es treballa, i s'aconsegueix a base de feina i lectures. La Francesca aconsegueix amb aquesta primera novel·la allò que és tan difícil d'aconseguir: un estil propi que la fa perfectament reconeixible i discernible.
La Quintilla, Francesca Priego, Ed. Círculo Rojo, maig del 2024
