Palimpsest

Beirut

D´acord, tota ciutat és un palimpsest, està escrita sobre papers aprofitats, està edificada sobre estrats d´altres ciutats antigues, de la mateixa ciutat en altres èpoques, sovint aprofitant les pedres primigènies. Però, mirant a la fotografia, d´on surt aquesta columna? Sembla que es vulgui escapar d´alguna cosa. Ve, potser, del passat per mostrar-se a un present que ja no és el seu i, per això, arriba de gairell, gairebé de través, d´una manera anti intuïtiva i impossible?

La columna sembla no tant una ferida, com una punxa que vol sortir del cos; una punxa que, havent-se clavat fa temps sota la pell, ara lluita per sortir altra cop a la superfície, alliberant així dolors i neguits. O, més clarament, l´escena pot representar un part, no exempt tampoc de dolor.

Però un part també comporta expectatives, ni que sigui un part mineral, un part de segles de durada: què ens aportarà la columna un cop sigui alliberada de les entranyes de la terra? Quin nom li posarem? Serà un fill legítim de la ciutat, o serà una filla bastarda?

Sigui el que sigui, l´efecte estètic és inquietant i obre més preguntes que no pas les tanca. Les herbes del voltant, sembla que esperin, indiferents, el desenllaç. Els vianants, que també passen indiferents pel seu costat cada dia, no esperen res, ni veuen la columna, com no veuen tampoc les restes d´obusos a les fatxades, els edificis derruïts per les bombes o els llocs on s´han produït magnicidis. Les fotos dels màrtirs i dels líders assassinats decoren les façanes formant una capa més de la tràgica història de la ciutat. Venir de fora et permet veure més vius els colors del sofriment.