Àngels

Copenhagen

Vaig pujar a la torre del Parlament, la més alta de la ciutat, i també a la torre rodona al capdamunt de la qual Tycho Brahe va instal·lar el seu observatori. Vaig veure una ala d´àngel abandonada al darrer replà de la vertiginosa torre que puja en espiral a l´església del port vell, i fins i tot a Elsinor, des de la torre del castell, vaig respirar els aires enrarits que van portar el jove Hamlet a la bogeria de la revenja.

Seguint estrictament la doctrina de Luter, no hi ha intermediaris entre Déu i els homes, només la paraula de les escriptures. Ni sants, ni sacerdots estan per sobre ni s´interposen en la relació amb el sagrat. Per tant, tampoc els àngels estan entremig de Cel i Terra.

Hi ha un conte de Karen Blixen –“El bussejador”– que explica la història d´un jove estudiant de teologia a Shiraz que, inspirat pels versicles de l´Alcorà, se´n va anar a viure un any amb els ocells dalt dels arbres per acostar-se més als àngels. Fins i tot va començar a construir-se unes ales, fins que els nobles de la ciutat, preocupats per l´encaparrament del jove van enviar-li una jove ballarina perquè ell es penses que era un àngel i així fer-lo desistir. Ell s´ho va creure tot fins que la noia, veient la puresa del seu cor, li va explicar tot i, decebut, va marxar de la ciutat. Anys després, el jove va fer fortuna com a recol·lector de perles al fons marí, i els peixos del mar li van fer veure que les criatures més properes a Déu eren ells i no els ocells, perquè dins l´aigua, sense gravetat, podien anar amunt i avall sense por de caure com les criatures de la terra.

Vaig trobar consol també en l´aigua, passejant a la vora dels canals, o remullant els peus a l´estany davant del Museu Nacional d´Art. Dins, a la sala dedicada a Hammershøi, unes figures a mig camí dels peixos i els àngels, com ara la dona del pintor llegint d´esquena al costat d´una finestra, envoltada d´una àmplia gama de tonalitats de grisos. Un pensa no tant en el concepte d´angoixa de Kierkegaard sinó més aviat en la llum de les pel·lícules de Dreyer, aquesta mena de llum blanca que es va perpetuant tota la tarda i que mai s´acaba.