Relacions de dependència

Hegel, en el capítol IV, secció A, de la Fenomenologia de l’Esperit desenvolupa la concepció paradoxal del que després s’ha anomenat –amb més o menys fortuna– la lògica de l’amo i l’esclau, segons la qual l’un depèn de l’altre en igual manera, perquè cadascun determina la possibilitat d’existència de l’altre: sense amo no hi ha esclaus, sense esclau no hi ha amos.

Hegel, de fet, parteix de l’anàlisi dels conceptes de “domini” i “servitud”, els quals, potser, ens poden ajudar una mica més a afinar sobre el que volem dir quan apliquem la lògica amo/esclau al terreny de les relacions afectives entre éssers humans, o si voleu al camp de l’amor. Sovint titllem aquestes relacions de dependència com a tòxiques, tot i que de vegades també poden contenir components sadomasoquistes perfectament assumits per les dues parts.

Dic tot això, perquè em va sorprendre l’aproximació que en fa l’escriptora Bernardine Evaristo en la seva premiada novel·la Girl, Woman, Other, on en una de les històries de la trama –concretament la que fa referència a Dominique– se’ns narra una relació amorosa de dependència i maltractament emocional entre dues dones que dura molts anys i fins i tot comporta per una d’elles –per tal de seguir l’altra– abandonar-ho tot i començar una nova vida en un altre continent. Se'ns descriu una relació insana que tothom veu a venir menys la interessada a qui costarà molts anys reconèixer-ho i desenganxar-se'n, negant-se fins i tot a escoltar i rebre l’ajuda dels amics que l’adverteixen i la van a visitar a milers de quilòmetres. L’originalitat de l’escriptora anglesa és que ens mostra un comportament de domini i submissió total que, fins ara, se'ns ha mostrat majoritàriament en contextos heterosexuals i s’ha explicat sovint en termes d’actituds patriarcals.

I encara em va sobtar més trobar un conte de Víctor Català aparegut al recull Caires vius del 1907 en què se'ns narra, subtilment, una relació lèsbica que també entraria, d’alguna manera, en la mateixa lògica. El conte es titula “Carnestoltes” i ens explica la presa de consciència –en un dia de Carnestoltes– de la marquesa d’Artigues de l'amor que sent per la seva criada, que està al seu servei des de fa desenes d’anys. Una escena de contacte físic quan estan soles a casa –petons i abraçades– després d’una crisi de maltractament verbal, dóna a entendre que l’atracció és recíproca i que pot contenir elements sadomasoquistes, d’alguna manera confirmats en els pensaments de la marquesa, que finalment s’adona amb goig que és capaç d’estimar, que estima, que estima algú, no importa qui, acaba dient.