Vint anys després, tornar a veure per enèsima vegada In the Mood for Love i adonar-se que el film de Wong Kar-wai no només resisteix el pas del temps sinó que sembla que incideixi sobre temes d'absoluta actualitat.
Una cosa que absorbia molta atenció en els primers visionats era l'efecte altament estetitzant de les imatges i la música: els colors, els vestits, les transparències, la càmera lenta, els primers plans, la música llatina, les repeticions. Tot això hipnotitzava la mirada i sotragava els sentiments.
Amb el repòs dels anys, però, un es pot permetre de fixar-se en altres detalls, per exemple en la mà del protagonista que toca el timbre de la casa on hi haurà la primera trobada -amb prou feines una mirada de biaix-, que serà la mateixa mà que no gosarà tornar-lo a tocar uns anys després en tornar a la mateixa casa. O bé la presència del petit lama al final de la cinta: només llavors sabrem què està xiuxiuejant el protagonista dins d'un forat en un temple a Angkor. El pla per sobre de l'espatlla del nen monjo sintetitza el nucli del film donant ple sentit a la immensa el·lipsi que s'ha plantejat fins llavors com a enigma o com a secret. El film està subjectat en la tríada trobada/desencontre/misteri.
És clar que l'exhibició de vestits per part de la protagonista té un efecte estètic; però no és menys cert que una altra funció d'aquesta desfilada és fer-nos notar que ella està representant un paper, com si fos una model. En principi semblaria que el muntatge juga amb l'ambigüitat entre el que és real i el que és representació. En un primer visionat, aquest efecte de confusió produeix un plaer considerable a l'espectador. Però passada la sorpresa t'adones que els espais de realitat i de representació estan clarament marcats, fins a un punt gairebé obscè: la casa, els llocs de feina i el carrer del mercat (llocs de desencontre) són volgudament reals, plens de gent, de vida i de soroll. En canvi la nova casa llogada i el carrer on sovint parlen sota la pluja (llocs de trobada) són clarament irreals, fins al punt que gairebé es pot tocar el cartró dels decorats en un cas i fer pensar que tot és un somni en l'altre, per la quantitat de filtres, cortines i miralls que s'interposen entre la càmera i la mirada.
Efectivament, el tema de la representació és la clau de la trama: els dos enamorats assagen en un decorat fals les preguntes i les respostes que demanaran i donaran a les seves respectives parelles quan es plantegi la qüestió de l'adulteri que ha estat surant tota l'estona a l'ambient. Les reaccions dels protagonistes semblen reals, tot i que regalimen llàgrimes falses i per tant sabem que estan actuant: se'ns està dient que representen un paper, però alhora estan representant també el seu amor. Un amor que ha arribat a través de l'escriptura: només quan comencen a escriure històries tots dos junts es consolida la relació sentimental dels protagonistes. A través del sistema simbòlic de representació per excel·lència -o sigui el llenguatge- es crea el vincle misteriós entre dos éssers que fins llavors han anat amb peus de plom per no caure en el mateix parany que les seves respectives parelles.
Els desencontres finals no fan altra cosa que ressaltar l'efecte dramàtic de tots els dubtes inicials: el viatge que fa ella a Singapur per veure'l i entornar-se'n sense atrevir-se a dir-li el que li havia de dir és l'equivalent a la tornada d'ell a la casa i dubtar de tocar el timbre per acabar desistint i marxar. Els enamorats que han jugat al gat i la rata durant la primera part del film, arriben a estar a prop l'un de l'altre a la segona, però sense trobar-se mai.
El secret no és cap secret, perquè ens el diuen a cau d'orella i cridant ben fort. En acabar-se el film, l'única cosa que resta és el misteri de l'enamorament com si fos ficció representada, literatura a quatre mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada