Violència i relat

 

1. gènere i conflicte

La lògica dels gèneres literaris ens porta sovint a plantejar-nos preguntes absurdes, com ara: quina és la forma millor d’apropar-se a un conflicte violent per tal d’explicar-lo i fer-lo entendre als demés de la millor manera possible? Per poc que hi pensis, però, te n’adones que les diferents maneres d’abordar una mateixa qüestió rarament competeixen entre si, i més aviat es complementen en donar punts de vista diversos d’un tema que, com més enrevessat i pervers sigui, més mirades polièdriques demana.

2. assaig versus ficció

Tot això ve a tomb per dos textos que han estat best sellers els darrers anys i, en general, molt ben rebuts també per la crítica especialitzada. Dos textos que s’apropen de manera diferent a dos conflictes violents del passat recent com són el terrorisme a Irlanda del Nord i al País Basc.

Patria de Fernando Aramburu ho fa des de la ficció: narra les relacions entre dues famílies –veïnes i amigues– en un poblet a prop de Donosti. La trama incideix en l’abisme que s’obre entre ells des del moment que un membre d’una família es fa d’ETA, mentre que un membre de l’altra comença a ser extorquit per la banda armada.

No diguis res de Patrick Radden Keefe parteix de la no-ficció, podríem dir, perquè es basa en uns documents dipositats en una universitat americana que contenen els relats en primera persona de protagonistes directes de fets violents, tant d’una part com de l’altra, que només poden ser fets públics després de la seva mort. Per tant sabem des del primer moment que tot el que llegirem es basa en fets reals narrats per testimonis directes.

3. el capgirament narratiu

Curiosament, en el cas de Patria hi ha una clara pretensió d’explicació sociològica, extrapolant el cas de les famílies enfrontades a tota la societat basca, amb tots els matisos, dubtes, dol i possibilitat o no de reconciliació que s’obre amb el final de la lluita armada. Això fa que el que es presenta com una ficció acabi sent una mena d’assaig, un intent de tesi sobre la convivència a Euskadi, tant durant el conflicte com després de la dissolució d’ETA.

El cas de No diguis res és invers: tota la documentació i la informació contrastada que sabem que ve de primera mà i que es correspon amb el que de debò va passar a l’època, ens és presentat en forma de ficció, en forma, gairebé, de novel·la negra: hi ha un misteri i ha de ser solucionat. Hi ha un enigma i ha de ser desvetllat. De manera indirecta, clar, també copsem el context sociològic d’enfrontament de dues comunitats i totes les misèries, tripijocs i manipulacions de què són capaços els seus dirigents.

Dues maneres de narrar la violència, doncs;  cap de les dues és exhaustiva ni molt menys objectiva. Cap de les dues esgota els matisos del dolor, el patiment i la injustícia d’aquestes comunitats enfrontades. Potser el més semblant que fan els dos enfocaments és empènyer el lector a completar el relat amb tot allò que ell sàpiga pel seu compte, i a imaginar la resta del que no en sabrà mai res.