Blade Runner

 

 

el pas del temps

Feia una mica de respecte tornar a veure Blade Runner (Ridley Scott, 1982) quaranta anys després de la seva estrena, encara que fos al cinema, amb còpia nova i el muntatge del director. Respecte i por que els anys no l'haguessin castigat en excés. Però no, la pel·lícula encara aguanta bé el pas del temps.

El primer que sorprèn només començar el film és que el futur imaginat per l'acció, Los Angeles 2019, ja ha estat sobrepassat. Aquest fet ens permet fer balanç sobre l'encert o no de les prediccions futuristes: curiosament el que es veu més obsolet són els ordinadors, que semblen antiquats i poc funcionals; en canvi, l'ambient al carrer i l'estructura de la ciutat és del tot versemblant, amb barreja de llengües, de coses velles i noves, de tecnologia i runes industrials, tot sota una pluja i una foscor permanent. També és del tot versemblant l'eix del film: que la intel·ligència artificial està arribant a uns límits que pot posar en perill l'ésser humà mateix. A la pel·lícula aquesta amenaça està materialitzada en els replicants de sisena generació que comencen a generar autoconsciència i per tant records i discerniment moral.

 

barreja de gèneres

El fet que calgui localitzar i eliminar aquests tipus de robots perillosos converteix el film en una barreja de western i pel·lícula policíaca en format de ciència ficció. Però les implicacions filosòfiques de tot plegat encara fan que també es pugui parlar tant d'una pel·lícula d'iniciació –els replicants es fan grans– com d'un drama existencial, sense excloure també la vessant romàntica.

Algunes escenes i la tria d'actors no fan altra cosa que remarcar aquest poti-poti de gèneres: l'escena introductòria, amb naus voladores i una ciutat futurista amb edificis piramidals on se´ns informa que els terrícoles estan colonitzant altres planetes, ens porta a un context de ciència ficció propi dels contes de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin. El despatx del comissari és de pel·lícula de sèrie B dels anys quaranta. La casa de l'enginyer genètic, plena d'autòmates ens remet directament al cine de terror. La tria de Harrison Ford –que ja havia fet Indiana Jones– ens porta al mainstream d'herois i aventures. I la tria de l'androide protagonista, amb aspecte nòrdic i una semblança gens dissimulada amb Max von Sydow és una evident picada d'ull a El setè segell de Bergman. (Per cert, així com Max von Sydow s'enfronta a la Mort en una partida d'escacs en el film de Bergman, també el replicant albí s'enfronta al seu creador en una altra partida al film d'Scott, i el guanya. Només els escaquistes especialitzats s'adonaran que la partida que s'està reproduint als taulers de Blade Runner és la que es va disputar el 1851 a Londres entre l'alemany Adolf Anderssen i el francès Lionel Kieseritzky. Donada l'espectacularitat dels sacrificis, a aquesta partida se la coneix amb el nom de "La Immortal" –una altra picada d'ull al fet que el replicant està programat per viure només quatre anys, però ja és conscient de la seva finitud. Cal dir en aquest punt, que el film encerta preveient que la IA arribarà a superar el cervell humà en el joc dels escacs: això passaria el 1997 quan el programa Deep Blue derrotaria el campió mundial Garry Kasparov).

 

la trobada amb el creador

La consciència d'haver de morir és efectivament el que acosta els robots als humans, aquest és per tant el nucli del film. El replicant no pararà fins a trobar-se amb l'enginyer que el va construir, la persona que va fixar els seus circuits, l'ésser que el va acostar tant a la humanització. Després de guanyar-li la partida d'escacs es trobaran cara a cara i la màquina reclamarà més vida. Li serà negada per raons tècniques que sonen a excuses. Com a Frankenstein, la criatura demanarà explicacions al seu amo. L'enginyer li dirà que hauria d'estar content amb la vida que ha gaudit com a replicant de sisena generació. El robot contestarà que és conscient que ha fet coses mal fetes. També la criatura de Frankenstein tenia consciència ètica, però encara més desenvolupada, fins al punt que hagués preferit no venir a la vida. Això ens porta a un altre personatge que demana explicacions a l'autor: a la Bíblia, Caïm –després de matar el seu germà– es pregunta perquè Déu ha permès aquest acte. Déu li contesta que fugi, que el protegirà. El silenci clamorós del Creador davant la pregunta ètica de Caïm només té una conclusió raonable: calen personatges dolents perquè la trama avanci. El monstre de Frankenstein és conscient de la seva dissort, igual que el replicant albí. Sense ells tampoc la trama no avançaria.

 

sobre l'amor, els records i els finals feliços

A la Bíblia, Déu concedeix a Adam una dona "per ajudar-lo", diu. El doctor Frankenstein, a la novel·la, li nega una companya a la seva criatura, però el cinema li concedirà –La nòvia de Frankenstein. A Blade Runner, se'ns diu que les replicantes fins a la cinquena generació són merament treballadores sexuals, però el parell de replicantes de sisena generació que surten al film tenen sentiments, ploren, fan petons romàntics i s'enamoren –tant d'altres replicants com d'humans.

El salt cap a la humanitat són els sentiments, els records i l'amor, juntament amb la consciència de finitud. Veiem dos replicants de sisena generació enamorats. Veiem un humà i una replicanta enamorats. Veiem la lluita desesperada del replicant albí per aconseguir més temps de vida. El famós monòleg final del replicant ("He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.") no tindria cap sentit si no hi hagués la consciència del record. Recordar ens fa humans: el fet que aquests records viscuts de replicant es perdin és la frontera entre la màquina i l'home. (Aquest tema de la simulació de la memòria ja l'havia tractar Ray Bradbury als seus contes, i seria aprofundit posteriorment per Paul Verhoeven a Desafio Total).

Al final Harrison Ford fuig amb una replicanta. Final obert: podrà l'amor superar l'espasa de Damocles de l'obsolescència programada?