Gabriel Ferrater: el consol de la poesia

 

El poema com a equació

Si ens hem de prendre seriosament les paraules de Gabriel Ferrater a la nota final de Da nuces pueris –i, pel que sembla, hem de fer-ho donat el seu contingut programàtic, després del tot contrastat– llavors, l’escriptor concep el poema en una doble vessant. Primerament com la resolució d’un problema: “definir ben bé la meva actitud moral”. I després com un repte més general: buscar els límits de la llengua: “veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”. Tot i això, “tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit”.

Aquesta manera de fer poesia, “ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i les dones”, és una mena de joc intel·lectual fet a partir d’allò empíric per arribar a dir el que no es pot dir de l’existència de l’home normal. Ara bé, “cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri del temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda”.

Sembla com si Ferrater hagués imaginat cada poema com un enigma que ha de ser desemmascarat, com una equació que ha de ser resolta. El poema busca el punt just entre l’anècdota, el tema i la distància moral tot tensant el llenguatge fins al límit. Joc intel·lectual que el lector haurà de refer si vol gaudir-ne del tot. La poesia ha de ser exigent i divertida.

 

La compassió de la memòria

La matèria primera del poema ve, per tant, de l’experiència, i per recuperar allò empíric només tenim la memòria. Els record, però, no són del tot fiables, ja ho sabem. Però no hi ha res més: memòria i oblit. El poema “Aniversari” ho diu ben clar:

                  Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud.

Amb les insegures dades de la memòria i amb l’oblit rosegant com un corc des de l’inconscient és com es fa el poema. No hi ha res més, i encara gràcies que la naturalesa ens ha fet així, amb la possibilitat de recordar, una mena de consol del viure.

 La pietat de la Natura

Memòria i llenguatge són el combustible del poema com a consolació. L’obra ferrateriana pot ser llegida com aquesta tensió entre allò viscut i la seva materialització lingüística en forma de lliçó moral. Entremig hi queda el joc i l’enginy –el consol– de donar-li forma literària.

El poema “By Natural Piety” en podria ser un exemple. La referència és “My heart leaps up when I behold” de Wordsworth, on el nen recorda l’arc de Sant Martí que el meravellava de petit, el meravella de gran i no vol viure sense aquesta sensació futura. Ferrater agafa el tema del pas del temps i l’adapta al que vol dir, en aquest cas un diàleg amb una dona a qui demana els seus records d’infantesa, per fer-li fer el viatge fins a l’edat adulta. El camí del poema és la lliçó moral del fer-se gran i perdre la innocència.

Tot i això, el poema ens porta també a Carner. Al poema titulat “Pietat”, que va tenir una primera versió titulat precisament “Pietat de la Natura”:

                   A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

 A Carner, com em penso que passa igual a Ferrater, el treball amb el llenguatge és la via consolationis de l’existència. La fulla moribunda encara té qui la canta: la llum de la llengua. La Natura s’apiada de nosaltres dotant-nos d’aquesta capacitat de glossar el món i el temps. Imperfecte consol, però encara gràcies.