En un article a la revista The New Yorker del 6 de maig de 2019 arran de l'aparició en anglès del llibre Pedra, paper, estisores de Maksim Óssipov, l'autor rus explicava algunes anècdotes relacionades amb la seva professió de metge quan va començar a exercir a l'hospital de Tarussa, a un centenar de quilòmetres al sud-oest de Moscou.
Quan Óssipov va arribar a Tarussa el 2005 l'hospital estava en un estat molt precari, tant pel que fa a l'edifici, l'equipament tècnic, com a l'organització sanitària, fins al punt que Óssipov, sent cardiòleg, es va haver de portar el seu propi aparell de fer electrocardiogrames. Va decidir llavors demanar diners als seus amics i coneguts i crear una fundació per dignificar les condicions mínimes de funcionament de l'hospital, cosa que va aconseguir en un parell o tres d'anys.
Mentrestant, Óssipov va escriure un text assagístic sobre les dificultats amb què es va trobar durant els primers mesos d'exercir a Tarussa, així com les seves impressions sobre el tarannà dels pacients locals. Ho va titular "A la meva terra natal" i ho va publicar la revista literària Znamya l'any 2007 (aquest assaig, posteriorment, s'ha inclòs en les edicions en diferents idiomes del llibre Quilòmetre 101, la darrera de les quals en castellà publicada per Libros del Asteroide aquest 2024 i traduïda per Ricardo San Vicente).
Entre les coses sorprenents que inclou aquest relat, hi ha la situació kafkiana amb què es van trobar els responsables de l'hospital a l'hora de gestionar què s'havia de fer amb els membres que havien hagut d'amputar a alguns dels pacients. Óssipov, que venia de Moscou i que s'havia format al Estats Units, no entenia perquè no els era permès d'usar el crematori com era habitual a tot arreu. El cas és que les autoritats no permetien que les extremitats fossin incinerades, no se sap ben bé per què, i aquestes s'anaven acumulant a les neveres del dipòsit de cadàvers. Quan ja n'havien acumulades set, van decidir que aprofitarien la mort d'un rodamon local per colocar també dins del taüt les cames acumulades, de manera que així van ser enterrades al cementiri local.
La cosa no va acabar aquí, perquè aviat van arribar fotocòpies de l'article de la revista Znamya a les mans dels responsables del districte de Tarussa. El cap de districte Yuri Nakhrov (que segons Óssipov actuava com si fos el virrei local) va citar la directora de l'hospital Irina Oleinikova per retreure-li algunes de les coses que es deien a la revista. Posteriorment la va destituir i, a la ciutat, va començar una campanya contra Óssipov acusant-lo entre altres coses de ser agent de la CIA, d'enriquir-se amb la fundació i de mala praxi a l'hospital. La bola es va fer grossa i va sortir primer a la premsa russa, després a la premsa internacional i per últim va arribar al diari del Kremlin. Finalment, la cosa va acabar bé: Nakhrov va ser cessat i la directora readmesa.
Per altra part, en la recent traducció de Contes de William Faulkner a càrrec d'Esther Tallada a Edicions de 1984, s'hi inclou un conte titulat "Els alts" on s'explica una altra història kafkiana relacionada amb els mateixos temes de fons: el nepotisme local i els membres amputats.
En aquest cas, els fets es desenvolupen, com és habitual en Faulkner, a la zona del Mississipí en un indret rural al sud de Jefferson, en concret a la mansió dels McCallum. L'agutzil local acompanya un inspector de la capital que ha vingut expressament a fer efectiva l'ordre de detenció contra dos nois de la casa -dos bessons- per no haver-se inscrit a l'exèrcit com era prescriptiu.
L'inspector arriba previngut contra la manera de fer de la gent del sud i desconfia del cap de família McCallum que el rep, sobretot en veure que el mateix agutzil, en comptes d'estar al costat de la llei, es mostra del tot submís al terratinent local.
El cas és que a la casa hi ha el doctor -que ha avisat el propi agutzil després d'informar la família que arribava l'inspector per detenir els nois- perquè sembla que el pare dels nois ha tingut un accident al molí. Quan arriba l'inspector a la casa es troba tots els parents dels McCallum que s'han reunit a la casa. Sembla ben bé una ensarronada perquè els nois es puguin escapar. El parany es confirma quan, en voler fer efectiva l'ordre de detenció, l'agutzil li diu que es calmi, que aquí les coses es fan més a poc a poc i que, abans que res, cal visitar el ferit.
A la cambra del ferit hi ha tots els McCallum, inclosos els dos nois que han de ser arrestats per l'inspector. L'agutzil pregunta al doctor per la gravetat de les ferides i aquest diu que el malalt ha perdut molta sang, que l'hemorragia no es pot parar i que no hi ha temps de traslladar-lo a l'hospital de la ciutat, que s'haurà d'amputar la cama allà mateix amb l'ajuda de whisky com a anestèssia. Llavors el ferit crida els nois i els diu que agafin la furgoneta i vagin a allistar-se a Memphis, i que siguin bons soldats igual com ho va ser ell i que el govern els protegirà igual com ho va fer amb ell quan era a França lluitant. Quan l'inspector protesta el fan callar i els nois marxen.
La cosa acaba quan agutzil i inspector traginen un llençol ensangonat fora de la casa dirigint-se cap a un bosquet proper on hi ha el cementiri familiar dels McCallum. Allí, l'agutzil cava la fossa, i hi enterren la cama, i dirigint-se a l'inspector li diu: "Ara potser sí que ja ens en podrem entornar a la ciutat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada