els referents
La darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar -i primera rodada en anglès- The room next door està plena de referències culturals, cosa a la qual ja ens té acostumats el director manxec. Per exemple, referències pictòriques (el quadre d'Edward Hopper que els rep a la casa llogada), fotogràfiques (el catàleg de Diane Arbus, deixat de manera descuidada sobre una taula), arquitectòniques (la casa llogada que recorda poderosament La Casa de la Cascada de Frank Lloyd Wright), les referències al Pop Art (en la fotografia mateixa del film i tot l'atrezzo dels interiors), múltiples cites cinematogràfiques (els primers plans que ens remeten als films més intimistes d'Ingmar Bergman, a part del melodrama dels cinquanta, marca de la casa), etc.
Totes aquestes cites i moltes més -cap d'elles gratuïta- marquen l'estil de la pel·lícula i del director. Però en aquest film, en la meva opinió, hi ha dos eixos més importants que en sostenen l'estructura mateixa. Ja no són referències, sinó les guies per on s'apuntala la producció mateixa. Es tracta del conte "Els morts" de James Joyce inclòs a Dublinesos (juntament amb la pel·lícula de John Huston que porta el mateix títol que el conte), i del film de Roberto Rosselini Journey to Italy, que aquí es va estrenar amb el nom de Te querré siempre.
el cinema de l'espera
Hi ha una escena a The room next door, on les dues protagonistes van al cine -se suposa que és la filmoteca- on es projecta (ho sabem per les cartel·les de l'entrada) Journey to Italy, la pel·lícula que va rodar Roberto Rossellini el 1953 amb la seva dona Ingrid Bergman com a protagonista. Aquest film, mal rebut i incomprès tant pel públic com per la crítica, i fins i tot pels propis actors participants, s'ha revalorat amb el temps, fins al punt que se'l considera el precursor del cinema modern tal i com l'entenem avui dia: un cinema d'estil assagístic, de caire introspectiu, on no hi ha trama ni un argument definit, ni tan sols una idea estètica que el recolzi.
Pel fet que hi molts temps morts i moltes escenes sense diàleg, se li ha dit que és una mena de cinema de l'espera. Pel tema que Almodóvar volia tractar, l'eutanàsia, és evident que aquest ritme lent li convenia. Però no només agafa aquest tret estilístic del film de Rossellini, sinó que en fa un paral·lelisme que va una mica més enllà del mer homenatge. Per exemple, les llargues i repetitives escenes de la parella prenent el sol a les tumbones, estan calcades de la pel·lícula italiana (i no de la pintura de Hopper com se'ns ha volgut fer creure). El mateix passa amb la casa envoltada de natura (en el cas de Rossellini, una vil·la amb vistes permanents al Vesubi). Aquesta marcada influència de l'entorn natural cap als protagonistes, és determinant en tots dos films.
La casa és el lloc de l'espera, del conflicte. En totes dues pel·lícules hi haurà baralles, malentesos i estira-i-arronsa entre els protagonistes, demorant lànguidament la conclusió que ja es veu a venir. Una clara escena de demora en el film d'Almodóvar és quan han de tornar a la ciutat perquè s'han descuidat allò més important, i repetim les escenes de cotxe per la carretera, etc. El film de Rossellini és ple d'aquest tipus d'escenes mortes, pur pas del temps.
la retòrica dels morts
Al film de Rossellini és l'amor que es mor. Al d'Almodóvar és la vida que se'n va. Les referències literàries a The room next door són també múltiples, començant pel fet que una de les protagonistes és escriptora i acaba de presentar una novel·la sobre la mort (cal dir que l'altra protagonista és fotògrafa, amb la qual cosa lletres i imatges queden perfectament lligades en el subconscient del film). Així com visitarem la filmoteca, també visitarem la llibreria i comprarem llibres, i veurem les protagonistes llegir i escriure en molts plans de temps mort.
A The room next door, les referències al conte de Joyce són explícites (la protagonista recita el conegut monòleg final de la neu caient sobre els vius i sobre els morts, mentre per la finestra comença a nevar amb flocs rosats a la casa de la ciutat, portant, a través del color, el drama cap al melodrama). Després tornarem a sentir tot el monòleg repetit però amb les imatges i la veu del film de John Huston, mentre tornen a caure flocs rosats a la casa de la muntanya.
El que ningú ha dit encara, però, és que a Journey to Italy, el personatge d'Ingrid Bergman recita, com si fos un record seu, un altre fragment del mateix conte de Joyce. En concret la història del pretendent Michael Furey que la dona del narrador d'"Els morts" explica al marit i que precedeix -i provoca- el monòleg final. El personatge d'Ingrid Bergman el converteix en un jove poeta que la va pretendre i que també va morir jove. Rossellini, lluny de voler amagar aquesta referència, la fa del tot explícita fent que la parella protagonista del seu film sigui el senyor i la senyora Joyce. Es diuen Joyce perquè Rossellini també agafa "Els morts" com a fil conductor del desamor entre els seus personatges. Desamor i mort conviuen al conte de Joyce, al film de Rossellini i al d'Almodóvar. Introspecció i espera també a totes tres obres.
The room next door pot ser perfectament visionat sense tenir en compte aquestes referències, però si en som conscients ens adonarem que l'estil exuberant i barroc d'Almodóvar queda perfectament trenat amb el desassossec i la languidesa de Rossellini, així com amb la poesia i la humanitat de Joyce. L'acabament en forma d'epifania és el que acaba d'agermanar aquestes tres obres singulars.
