xostakóvitx
Hem pogut veure i sentir al Liceu de Barcelona, del 25 de setembre al 7 d'octubre, l'òpera de Dmitri Xostakóvitx Lady Macbeth de Mtsensk, una producció d'Àlex Ollé amb direcció musical de Josep Pons.
A part dels mèrits musicals de la partitura, els mèrits artístics dels cantants i la posada en escena, aquesta producció té l'interès afegit de ser la peça que l'estalinisme va usar com a excusa per emmordassar Xostakóvitx per sempre més -no va escriure cap més òpera- i que va estar a punt de costar-li la vida, com a tants altres creadors de l'època del Terror. De fet, varis familiars i amics íntims del músic van ser detinguts i afusellats durant aquells anys.
La història és prou coneguda: estrenada el 1934, l'òpera va ser un èxit des del primer moment, i en dos anys se'n van fer unes dues-centes representacions, no només a la Unió Soviètica sinó també a nombroses ciutats d'Europa i Amèrica, fins que al gener del 1936, Iosef Stalin i els seus col·laboradors més íntims van decidir assistir a una funció al teatre Bolshoi de Moscou i l'endemà el diari Pravda titulava un article sobre l'obra de Xostakóvitx "Caos en comptes de música", on s'acusava l'autor de burgès i formalista, amb la qual cosa queia immediatament en desgràcia i l'òpera era prohibida (fins a l'any 2000 no es va tornar a representar a Rússia en la seva versió completa). També se suspenien els ballets i simfonies de l'autor rus que estaven a la cartellera.
Vista avui dia, costa d'imaginar què va molestar tant Stalin per encarregar aquesta crònica (alguns diuen que la va escriure ell mateix), ja que des del punt de vista musical la partitura és enterament tonal, amb una forta personalitat simfònica, i només en comptades ocasions -en què ho reclama l'acció- hi ha lleugeres distorsions rítmiques i harmòniques, del tot innòcues, que no alteren per res el to general de la peça, que més aviat qualificaríem com de marcadament expressionista.
L'escriptor Julian Barnes, en la seva novel·la El soroll del temps, en què narra aquest episodi històric, especula (seguint els biògrafs de Xostakóvitx) que director i orquestra estaven molt nerviosos per la visita d'Stalin, i que la llotja governamental des d'on van veure i escoltar la funció, era just a sobre l'orquestra, més exactament sobre els metalls i les percussions que tenen passatges amb molt protagonisme, i que entre una cosa i l'altra potser el so es va desmarxar una mica més del compte, de tal manera que a l'inici del 4art acte ja no hi havia ningú a llotja.
Altra cosa és el llibret, la història que s'hi explica. Basat en una novel·la de Nikolai Leskov, s'hi narra la peripècia d'una dona que mata el marit i el sogre per poder fer una vida pròpia amb el seu amant. Ambientada a l'època tsarista, és una crítica al masclisme i a submissió de la dona en la societat tradicional russa. No sabem si va ser això el que va molestar Stalin, perquè podia entendre's com una crítica, també, a la situació de la dona en la societat soviètica, on el patriarcat era lluny de ser no ja abolit, sinó ni tan sols corregit.
El 1948, Xostakóvitx va patir una segona denúncia, novament per incomplir els cànons artístics del realisme socialista. En aquest cas se'l va denunciar per individualista i pessimista, ja que no va agradar al règim la simfonia que li havien encarregat per celebrar la victòria soviètica a la Segona Guerra Mundial. Va perdre la seva plaça al Conservatori i les seves obres van deixar de programar-se a la Unió Soviètica. El compositor, malgrat tot, es va dedicar a fer bandes sonores per a pel·lícules i va continuar escrivint música de cambra i simfonies fins al final dels seus dies.
Per altra part, s'acaba d'editar també aquest octubre a Edicions de 1984, per primera vegada en català, una selecció de contes d'Andrei Platónov, amb el títol d'En un món preciós i furibund, tria i traducció de Miquel Cabal i Guarro.
També Platóvov va ser emmordassat i castigat per l'estalinisme en relació al seu art. Dues vegades, també. I, miraculosament, també va sobreviure, tot i que qui en va pagar els plats trencats va ser el seu fill, fet portar a Sibèria amb quinze anys i que va morir pocs anys després.
La primera vegada que li van picar el bec va ser el 1926 després de publicar el conte "En Makar té dubtes" una crítica directa als camins que estava agafant el socialisme soviètic. El que va aconseguir va ser l'aïllament literari, tot i que va continuar escrivint. No es va rendir i va escriure cartes de protesta i de penediment al diari Pravda, així com a Gorki i al mateix Stalin. Finalment, el 1930 va escriure la continuació del conte de Makar com a explícita contrició, amb l'irònic títol d'"En Makar hi renuncia". Tots dos contes són a la selecció de Miquel Cabal.
També és a la selecció un dels millor contes de Platónov -segons el meu parer-, "Entre els animals i les plantes" del 1936. En ell, se'ns diu que el protagonista, un ferroviari, sovint escoltava música que tocava un acordionista de la feina, que havia promès tocar "el repertori nou, tret del guirigall que condemnaven els diaris de la capital". Tal i com ens fa notar Miquel Cabal amb nota a peu de pàgina, aquesta menció fa referència a l'editorial del Pravda contra l'òpera de Xostakóvitx que més amunt hem mencionat com "Caos en comptes de música" i que el traductor aquí, portant el terme "caos" a l'argot musical, acaba convertint-lo encertadament en "guirigall". Platónov el 1936 recull aquesta polèmica incrustant-la en el seu conte!
Deu anys després, acabada la Segona Guerra Mundial, va escriure "El retorn" (1946), on narra la situació que es troba un soldat que torna del front cap a casa seva. El to franc en què es parla de com van sobreviure a la rereguarda, sobretot les dones i els nens, va xocar una vegada més amb la imatge ideal del soldat roig, heroi d'una sola peça i que no podia ser qüestionat de cap manera en un conte. De nou Platónov era silenciat, i aquesta vegada definitivament. Aquest conte també és a la selecció de Cabal. Platónov també va continuar escrivint, contes novel·les, teatre, literatura infantil, etc. Només després de l'ensorrament de la Unió Soviètica es va poder començar a valorar l'envergadura del seu llegat, de tal manera que avui en dia és un dels autors indiscutibles en el cànon literari rus de tots els temps.
stalin
Van ser molts els artistes represaliats durant l'estalinisme. Artistes de totes les disciplines, no només escriptors i músics, sinó pintors, gent de la dansa i del teatre, directors de cinema, arquitectes, etc. Artistes tan coneguts com Serguei Einsenstein, Serguei Prokófiev, Mihail Bulgàkov, Varlam Xalàmov o Boris Pasternak van sobreviure, però altres com Isaak Babel, Vsevolod Meyerhold, Óssip Mandelstam o Boris Pilniak van morir durant l'època de Terror juntament amb centenars de persones més del món de la cultura i centenars de milers més de tots els altres àmbits de la vida soviètica.
No és aquí el lloc d'analitzar el moment de bogeria de la repressió estalinista, feina que ens depassa completament. Només dir que estem de sort de poder gaudir encara, a casa nostra, de la música de Xostakóvitx (recentment hem pogut escoltar la desena simfonia per partida doble al Palau de la Música i també al Liceu) i de la literatura de Platónov.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada