com en un mirall: Bergman/Plath

 

déu

El 13 d'octubre de 1961 Sylvia Plath escriu a la seva mare: "He decidit que la millor manera d'integrar-me a la comunitat local és assistir a l'església anglicana del poble". I a la mateixa carta: "M'agrada la idea que la Frieda vagi a catequesi els diumenges aquí al costat". I el dia 5 de novembre insistirà: "Aquest vespre he tornat a anar a l'ofici de l'església anglicana. És un petit refugi de pau els diumenges al vespre. M'encanten l'orgue, les campanes i els himnes, i durant els sermons horrorosos m'abstrec mirant els vitralls de colors". Des del setembre de 1961 que Plath, el seu marit Ted Hugues i la seva filla Frieda viuen a Devon (Yorkshire) després de deixar casa seva a prop de Primrose Hill a Londres. El març del 1962, quan ja ha nascut el seu fill Nicholas, li escriu a la seva mare: "Hem programat batejar els nens el diumenge 25 de març a la tarda". I a continuació: "Jo aniria a l'església si tornés a viure a Wellesley". "L'església unitària és la meva església. Com la trobo a faltar!".

 

teatre i cinema

L'any 1961 Ingmar Bergman debutarà al Dramaten d'Estocolm dirigint La gavina de Txékhov. Una producció que no satisfarà del tot ni el director ni la crítica. El mateix any 1961 Bergman rodarà un film titulat Com en un mirall. Ell mateix explica al llibre La llanterna màgica que la pel·lícula s'havia de rodar a les illes Òrcades, però la productora va dir que això era massa car i el van convèncer perquè fes un cop d'ull a l'illa de Farö, que era més a prop. I ell se'n va enamorar, fins al punt de fer-s'hi una casa el 1966. L'illa seria el seu refugi fins a la seva mort el 2007 i és, de fet, on va decidir de ser enterrat.

Com en un mirall comença igual que La gavina: amb una obra de teatre casolana representada pels joves de la família al jardí de casa. No és estrany, perquè tots dos textos comparteixen els mateixos temes: les relacions entre pares-artistes-consagrats i fills-que-comencen per un cantó, i quina cosa sigui l'art per l'altra (o bé més concretament la relació entre la realitat i la ficció). També comparteixen reflexions sobre la incomunicació i l'amor en les relacions humanes, així com la malaltia mental i el suïcidi. El film de Bergman, també incorpora d'una manera explícita el tema de la presència/absència de Déu en el món.

Sylvia Plath era una gran amant del cinema i el teatre. Se sap, per exemple, que mentre va ser a Cambridge va entrar al grup de teatre del seu College i va participar en vàries obres. També es va fer del cine-club de la universitat i solia assistir a sessions sobre grans autors de cinema europeu. Als dietaris i a les cartes sovint parla de films que li deixen una forta petjada, fins al punt que els sol incorporar d'una manera o altra als seus poemes. Això passa amb pel·lícules com La passió de Joana d'Arc de Dreyer, Le chien andalou de Buñuel, El gabinet del Dr. Caligari de Rober Wiener, o films de Kurosawa, Eisenstein, Hitchcock, etc.

 

realitat i ficció

Realitat i ficció es barregen a l'obra de Bergman i Plath. Per exemple, la protagonista de Com en un mirall és Harriet Andersson, ex-amant de Bergman, que interpreta el paper de Karin, que era el nom de la mare de Bergman. Harriet va tenir un idil·li amb el director, que va durar anys, mentre aquest estava casat amb la seva tercera esposa Gun, amb qui havia tingut un fill l'any 1951 anomenat també Ingmar. La mare va morir d'accident de cotxe quan el noi tenia dinou anys i els pares ja en feia deu que s'havien divorciat. Bergman explica a La llanterna màgica que va assistir al funeral acompanyat del seu fill Ingmar jr. i que no van ser capaços de dirigir-se la paraula l'un a l'altre tot i que feia anys que no es veien i que van passar vàries hores junts abans, durant i després de la cerimònia. Això passava l'any 1970. Curiosament, això també és exactament el que passa al film Com en un mirall entre el pare escriptor i el fill (de disset anys), aprenent d'escriptor, fins al punt que quan al final de la pel·lícula el pare s'adreça al fill abans de tornar a marxar de casa, el fill, mirant a càmera, diu: "el pare m'ha parlat" i així acaba la cinta.

El 6 de juny Sylvia Plath escriu a la seva mare: "Els del Third Programme de la BBC m'han acceptat un poema llarg (uns tres-cents setanta-vuit versos!) a tres veus (tres dones en una sala de maternitat, inspirat en una pel·lícula de Bergman)". Plath va quedar fascinada amb la pel·lícula  En el llindar de la vida, fins al punt que en va fer un poema titulat Tres dones. Aquest poema es va gravar i emetre a la ràdio i va ser un gran èxit de crítica i d'audiència.

El cinema Cameo-poly de Regent Street, a Londres, estava especialitzat en emetre films d'avantguarda en versió original. És on s'estrenaven les obres de Bergman. Allí Sylvia Plath hi va veure Com en un mirall. El 21 de desembre de 1962 escriu a la seva mare: "Ahir va venir la meva amiga Doris, que li encanten les criatures, i vaig poder sortir a veure una pel·lícula nova, fabulosa, d'Ingmar Bergman". De manera inevitable, Plath s'havia d'identificar amb moltes coses del film de l'autor suec. D'entrada, la protagonista Karin, filla també del novel·lista famós, acaba de sortir de l'hospital psiquiàtric on li han practicat electroxocs, el mateix que va experimentar Plath quan va ser internada després del seu primer intent de suïcidi l'any 1953. Karin, aparentment, està recuperada però assegura que sent veus i que espera l'arribada de Déu, que la crida. Karin deixa d'estimar el seu marit, i pateix una forta crisi en descobrir el dietari del seu pare on aquest recopila des de fa temps els detalls sobre la seva malaltia mental per tal d'usar-ho en una futura novel·la. Això darrer deuria xocar molt Sylvia Plath perquè era el que ella exactament feia amb la seva malaltia: documentar-ho tot als seus dietaris i usar-ho després en la seva obra, no només en els poemes, sinó fins i tot en la novel·la La campana de vidre, que és un pur exercici d'auto-ficció.

El juny de 1962 Sylvia Plath descobreix que el seu marit s'ha estat veient amb una altra dona, probablement des de fa mesos, i esclata la crisi en el seu matrimoni. Crisi que suposarà la separació legal primer, els tràmits de divorci després, i una gran depressió que la portarà al suïcidi en pocs mesos.

En una entrevista que va concedir l'octubre de 1962 a Peter Orr del British Council, preguntada sobre si els seus poemes surten de les lectures o de les experiències, Sylvia Plath respon que sorgeixen directament de les seves experiències sensorials i emocionals, però que un ha de ser capaç de controlar i manipular aquestes experiències, per terribles que siguin, com ara la bogeria o la tortura, per tal que es puguin convertir en poemes amb un valor universal, i no quedar-se en un mer mirall narcisista d'un mateix.

 

darrer mirall

El 4 de juliol de 1958 Sylvia Plath anota al seu dietari que, amb el Ted, han recollit una cria d'ocell, mig morta, al peu d'un arbre des d'on havia caigut del niu. Se l'enduen a casa, el posen dins una capsa de cartró i la Sylvia l'alimenta amb pa amb llet i carn picada amb la intenció de salvar-li la vida. Els primers dies sembla que reaccioni però després deixa de menjar i la bèstia pateix molt. El dia 9 de juliol escriu: "Després d'una setmana de cuidar el pollet, ahir a la nit el vam sacrificar. Va ser horrorós". "El Ted va connectar el tub de goma del gas de la cuina i el va introduir a la capsa de cartró. Vaig ser incapaç de mirar, no podia parar de plorar. El patiment és tirànic. Necessitava desesperadament deslliurar-me del pollet malalt: el seu coratge i la seva dolçor m'estaven destrossant". "Cinc minuts després me'l va portar, intacte, perfecte, preciós en la mort".

Karin, la protagonista del film de Bergman que Plath va veure el desembre de 1962, ha de tornar a ser ingressada al psiquiàtric degut a la seva crisi. Abans de pujar a l'ambulància que se l'endurà explica al seu pare, al seu germà i al seu marit que finalment ha vist el rostre de Déu i que aquest era una aranya. No sabem si Plath va usar l'experiència d'haver visionat Com en un mirall en algun poema, o quina forma hauria tingut en cas que la vida no l'hagués portat a la darrera cruel i terrible duplicació, quan ella mateixa va posar fi a la seva vida l'onze de febrer de 1963 posant el cap dins el forn de la cuina.