Jo vaig ser dels que van sortir emocionats i decebuts
del cinema després d’haver vist 12 anys d’esclavitud.
Emocionat perquè el film emociona, està fet per arribar al cor de l’espectador,
per portar-lo a un clímax d’empatia i fer-li patir, per tant, en carn pròpia totes
les indignitats sofertes pel protagonista i, per extensió, per tots els esclaus
de les plantacions. Decebut perquè l’èmfasi sentimental, en la meva opinió, va
en detriment de l’anàlisi política: es troba a faltar per exemple la
contextualització d’aquest estrany moment en què, mentre al nord una família de
negres fa una vida aparentment normal, només unes quantes hores al sud, els
seus germans no tenen absolutament cap dret. És veritat que la pel·lícula d’Steve
McQueen puntua ocasionalment el relat emotiu amb apunts sociològics de la vida
a la plantació, on les referències al capitalisme, la por, la cultura i la
religió fan de coixí a la trama, però les concessions al melodrama i al gust
comercial majoritari fan del film un seriós aspirant als Oscars, sí, però també
una oportunitat perduda per anar una mica més enllà en la pedagogia i la denúncia
del racisme.
A l’altra cantó de la balança se situa el
darrer text d’Achille Mbembe Crítica de
la raó negra (La Découverte, 2013). Com si fos una conclusió necessària dels anteriors textos del
camerunès, De la Postcolònia i Sortir de la Gran Nit, aquesta nova
entrega acaba de desmuntar el concepte de Negre
explicant com la cultura occidental l’ha inventat en paral·lel al concepte de raça i com va ser posat al servei del
capitalisme. Sense deixar-se anar de la mà de Foucault i Fanon com en els
anteriors textos –i de Glissant també en aquest–, Mbembe analitza el caràcter malaltís
d’aquesta invenció, el que li permet no només descriure’n els símptomes, sinó
també fer la diagnosi i prescriure’n la medicació. La part més interessant del
text, alhora que la més discutible, potser sigui aquesta generalització
agosarada del caràcter negre del món
a què el capitalisme ens ha portat finalment, on la precarització s’ha fet
universal i, per dir-ho així, ja tots som negres.
Resumint, dues obres molt diferents, però en
certa mesura complementàries. Dues mirades sobre la història de la Negritud amb
dos tractaments en certa manera adaptats a les finalitats perseguides. La
pregunta pertinent aquí és saber des de quina òptica se’n traurà més rendiment
en pro de la dignitat i humanitat de la vida en comú als nostres dies: des de l’Oscar
a la millor pel·lícula o des d’un original assaig que llegiran quatre gats?
Horrywood és desinformació i buscar distreure a la massa aborregada i no entrar en l'anàlisi; que justament és el que fan els telenotícies, acabar amb drames, morts o victories d'equips de futbol per tocar-te les emocions i que no recordis quines importants notícies havien donat al principi.
ResponEliminaCrítica de la raó negre: bon titol i molt interessant lo del caràcter negre del món.
(ara blogger per comentar anònimament et fa omplenar Captchas?, ja és lo refinitiu, vaja)
"12 Anys" no és pas una mala pel.lícula: Steve McQueen ens parla, ara, de les brutals condicions de la mà d´obra explotada intensament, de l´analogia amb amb altres sistemes coactius i anti-personals de reproducció de la força de treball, tot oscil.lants entre la coacció extrema i les boires sàdiques del paternalisme religiós (ens pot fer pensar en les prestacions de treball a la mita potosina, als Kamps nazis o a l´Horta morisco-valenciana...). Qui més hagi patit, més plorarà tots aquets manicomis origanitzats, d´estil clàssic. La poètica materialista d'aquesta càmara -que segueix l'afirmació humanista de W. E. B. Du Bois- és ara una eina que obre les ferides, tot el contrari de les pretensions espiritualistes d'un decadent Terrence Malick. Tanmateix, n´inclou gravacions corals que provenen del Delta del Missipissipi, gravades per Alan Lomax: "Roll, Jordan, roll". Llavors, la vida més ferida llisca com ara les llàgrimes.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris. Encara dono voltes també a la pel.lícula sens dubte molt emocionant!
ResponElimina