Sobre cultura negra: Cole, Porter, Djangany

Des que vaig tenir la sort d´escoltar-lo en el darrer festival de jazz de Terrassa que m´he tornat un incondicional de Gregory Porter, un cantant i compositor notable que integra en la seva música tota la tradició negra del jazz, des del gospel fins al rap, i ho fa d´una manera senzilla i natural com si fluís dins seu sense cap dificultat: aquest és justament el sentit del seu tercer disc Liquid spirit, un disc excepcional que opta als Grammy del 2014 per partida doble. Si, a més a més, aprofundeixes en les lletres del californià, t´adones que estàs davant d´un activista de la cultura negra amb tots els ets i uts. En aquest darrer disc, hi ha una cançó fascinant que m´ha fet rumiar molt anomenada Musical genocide que és una espècie de declaració de principis on pren partit per la tradició i ve a dir que no serà ell qui la defugirà comparant aquesta postura amb un genocidi musical. La idea és molt potent però problemàtica, perquè sabem prou bé d´on ve la tradició però no cap a on va i a vegades preservar la puresa pot portar a postures incòmodes.

I això m´ha fet pensar en Teju Cole i la seva novel·la que es va traduir l´any passat amb el títol de Ciutat oberta. Teju Cole és un jove escriptor i fotògraf que viu a Nova York, criat a Lagos i amb educació europea que narra precisament el malestar d´un africà dins la cultura afroamericana en la Nova York actual. El protagonista del relat de pare nigerià i mare alemanya se sent incòmode en la cotilla de la cultura negra fins al punt que fins i tot li desagrada que els afroamericans s'adrecin a ell com a germà. La ciutat oberta del títol és per Teju Cole la que acull tothom però alhora una ciutat amb totes les pors post 11 de setembre, una ciutat múltiple que no es deixa reduir en identitats clares i definides. També és un relat complex sobre com s´entén la negritud des de tres punts de vista continentals diferents.

Precisament la ciutat com a catalitzador de l´artista modern africà és un dels eixos que marca el camí d'Elvira Djangany, la comissària internacional per a la col·lecció d´Art Africà Modern i Contemporani de la Tate Modern de Londres. En la línia de Teju Cole, també per a Elvira Djangany conceptes com diàspora o tricontinentalitat són limitadors de la realitat artística de rel africana. Les qüestions identitàries o fins i tot nacionals, a vegades serveixen per explicar socioculturalment la producció d´un artista determinat, però la riquesa de la seva obra, i fins i tot la seva africanitat, depenen sovint, ens diu ella, també de factors individuals que fan transcendir l'obra d´art per fer-la universal. El projecte que assessora Elvira Djangany s´inscriu en un pla més general de relectura de la Historia de l´Art que eviti la mirada eurocèntrica i que la Tate Modern impulsa amb projectes similars d´abast global.