Israel i Palestina (I): rastres del conflicte

Si algú viatja a Israel i, a part de fer turisme, vol reconèixer o experimentar el conflicte entre israelians i palestins i les seves seqüeles, no ha de fer grans esforços ni documentar-se gaire. N´hi ha prou, per exemple, d´obrir els ulls i adonar-se de la quantitat de gent que va armada pel carrer, a l´autobús, al tren o en un concert de música -naturalment a part dels diferents cossos de policia i l´exèrcit. Per no parlar de la omnipresència del mur que aïlla els territoris ocupats i que vas veient miris cap a on miris o vagis cap a on vagis.

O asseure´s en una terrassa d´un bar del barri musulmà a fer un te amb menta i esperar l´enèsim incident que es produirà entre la patrulla de soldats que hi al davant i el grup d´adolescents que seuen un tros enllà i acabaran provocant els soldats,  un dels quals saltarà i s´armarà una bronca que no anirà a més gràcies a la ràpida intervenció d´uns quants adults que surten ràpidament a separar-los.

O resseguir la línia imaginària que separa el Jerusalem oriental de l´occidental i veure les marques dels obusos i les bales en els edificis (de diferents guerres: ja sigui del 1948 o del 1967...) o dels búnquers que han deixat com a testimoni. Tot això és molt evident en el museu Rockefeller o en el MOTS (Museum on the Seam) o en l´edifici on hi una agència de la O.N.U. just al davant, però també en la pròpia muralla de la ciutat vella.

O pujar a l´Esplanada de les Mesquites i ser eixordat pels crits d´”Allahu Akbar “ provinents d´un nombrós grup de dones de l´associació Murabitat (guardianes de la fe) dirigits cap a un petit grup de jueus que, escortats per l´exèrcit, fan una volta per l´esplanada fent ús del seu dret a visitar el lloc on  s´alçava el Segon Temple i que seran rodejats per dones i nens cridant durant tota l´estona que duri la seva estada.

O bé un pot agafar un autobús interurbà cap a Betlem i, ja abans de sortir de Jerusalem, el bus serà aturat, pujaran tres o quatre soldats demanaran la documentació a tothom, dels quals quatre o cinc seran motiu d’interrogatori i posterior consulta telefònica, per finalment treure un noi i la seva bossa i veure com el retenen a baix mentre el bus continua. O, a la tornada, en el check point de l´autopista, fer baixar tot el passatge, posar-nos en fila amb la documentació a la mà i esperar cinc, deu minuts o els que els soldats decideixin per anar comprovant les identitats i decidir qui continua el viatge i qui no.

O un pot passar, ja sigui a Jerusalem  pel mercat on hi va haver una gran matança en un atemptat amb bomba o la pizzeria on hi van deixar la vida vàries famílies amb nens. O a Tel Aviv davant la discoteca on van morir desenes d´adolescents mentre feien una festa d´aniversari o el bar de la platja on un home bomba va matar també desenes de joves, tot això només durant la segona intifada els anys 2000 i 2001.

O també a Tel Aviv un es pot acostar a la plaça de l´Ajuntament i en un lateral de la plaça, just al darrera del consistori veurà un petit memorial per Isaac Rabin, el president assassinat per un compatriota que no veia amb bons ulls el procés de pau iniciat uns mesos abans amb els acords d´Oslo. Entre el memorial i l´Ajuntament es poden veure unes marques a terra amb uns números i unes lletres: cal mirar la paret del consistori perquè una placa explica gràficament com va ser disparat tres vegades i on estava l´escorta de 10 persones i l´assassí mateix en el moment dels fets.